Campanes de vidre

Sense tu, què m'importen els llibres?
Ramon Guillem

Afegeixo la Plath a la llista d'artistes que admiro i es maten. Els amics més propers comencen a estar fins al gorro d'aquesta teoria conspiratòria, i el pintor riu inquiet cada vegada que li recordo que, si veritablement vol jugar al doble o res i que la seva pintura ens digui alguna cosa, inevitablement haurà d'acabar matant-se. Però què voleu, miro a tot arreu i és així, sobretot entre els més metafísics, Rothko, Pollock, Staël. Aquells que s'aboquen a l'abisme i s'atreveixen a descriure'l, acaben llençant-s'hi. D'acord, alguns hi rellisquen, d'acord, alguns retornen amb vida, però en general quan t'hi aboques amb tota la teva energia -tot o res- hi ha poques possibilitats de sortir-se'n indemne. Per altra banda, almenys en l'avantguarda de la societat on vivim -aquells que no tenen tele, aquells que pensen- el suicidi comença a normalitzar-se. Si bé no fins el punt de celebrar-se, en qualsevol cas ja no es condemna com es feia amb anterioritat. (Sobre el suicidi i el retirar-se a temps, aquí he trobat una bona reflexió). Llavors hi ha els artistes més tranquil·ls, els del dia a dia, el que arriben a vells, els que no senten la necessitat d'anar més enllà, els que no es submergiran, trabuc en mà, a la foscor de la nit perquè han sentit sorolls fora la cabana. Són els ancians venerables, els que ens reensenyen a viure. També són els relativistes, és clar, la vida per sobre de l'art, la vida per sobre el que no és vida. Són els que ens aprofunditzen i fan l'existència més habitable... però no l'eixamplen. Defuguen els interrogants i les exclamacions, s'expliquen acumulant punts i seguits. Decideixen quedar-se a la parcel·la coneguda i conjugar-se cada any amb els mateixos verbs, pintar cada matí el mateix paisatge, el mateix retrat de Jacqueline. Per afegir més llenya al foc -avui estic dispers i no em veig ordenant-me- hi ha la teoria aquella que els sans mentalment no tenen mai res a dir, i que en una societat tan saturada d'experiències i narracions, només els alienats acaben concentrant la genuïnitat. Ho deia el mateix Ginsberg -tancat diverses vegades- en una carta a un company també tancat: "no em va estranyar quan em van dir que t'havien hospitalitzat; saps, fa anys que dic que ningú que no hagi esclatat alguna vegada a la vida pot pretendre ser realment bo".