mantres llençols

Tenia una amiga que em venia la moto de "viatjar, conèixer gent, veure món, blablabla" com un mantra vital. I ella s'ho creia, ho duia prou interioritzat i ho repetia, suposo que per clavar-s'ho més endins i convèncer-se a ella mateixa a mesura que entabanava a la resta. M'ha costat uns mesos arribar a despullar aquesta idea, a desxifrar-la, a pelar-la com una ceba grassiana, i me n'he adonat que és un bluf, un topicàs barat i buit. -parèntesi: igual que hi ha els cartells de TEMAZO pels concerts, estaria bé un cartell TOPICAZO per portar a classes, xerrades o conferències tanco parèntesi-. Conèixer gent és la clau, la veritat que sosté el fals mantra sideral del "viatjar, conèixer gent, veure món, blablabla". Conèixer gent està bé, és obvi, i no s'ha de parar de conèixer realitats, realitats diferents, gent honesta, gent pobra, gent opulenta, gent perversa i gent transparent, està clar. Tot plegat enriqueix, però aquest viatjar pel viatjar que només és fugir no me'l trago, tones de CO2 a l'atmosfera -l'argument ecologista- per acabar emportant-te les misèries allà on vagis a petar. És aquesta infinitud de possibilitats la que ens encega, la barata propaganda del començar a una altra banda. Començar? Repetir-te. Abans la gent no viatjava, o canviava de comarca i ja feia el fet. Sóc el primer que ha al·lucinat veient deserts de sorra i muntanyes de neons, sóc el primer boig per les metròpolis, el primer que a dia d'avui ja té tres low-costs comprats per l'any vinent, però tampoc em cauen els anells de reconèixer que viatjar és fum, miratge. I ja no parlo del turisme, de viure els documentals com a substitut d'antidepressius, tornar a casa amb la càmera plena i, als bars, vendre de sensacions mai viscudes els tres anys següents. Parlo del marxar a una altra banda del món, a Tòquio, Galícia o Gao i intentar significar-te allà. Més enllà del procediment per eixugar-te el cul, els canvis només seran aparents, físics, circumstancials. El jo no canvia i les misèries són cadenes que mai deixem enrere. A vegades hi ha el marxar per guarir-te, la puta màxima que el temps ho cura tot versió distància. Però sobrevalorem el marxar, fins i tot quan sabem que aquí no podem quedar-nos. Per altra banda, el que fa Barceló pintant a Mali ho podria fer a Gósol o Seròs, ho podria fer a la Mina o Can Tunis. D'acord, no podria fer-ho idèntic, però el què faria aquí seria igual de bo que el que va fer allà, aquelles meravelles africanes podrien haver estat gitanes catalanes -Nonell- o acolorides andaluses -Fortuny- perfectament. El viatge té molt de recol·lecció, i ens entestem a recollir a fora quan el què cal és endreçar-se -que bé ho deia la Balma, és cert- per dins. Si viatgem per evadir-nos és més barat enxufar-se als documentals, i si viatgem per conèixer gent, potser que ens plantegem de gastar una tarda timbre a timbre, porta a porta a la nostra pròpia escala.

En fi, no he fet diana ni por asomo, hi tornaré un dia d'aquests.