nitbus

Time, there's always time

Al nitbus, carregat de gots que no em duien el nom, veig aparèixer i desaparèixer el reflex del conductor al vidre davanter cada cop que sobrepassem un fanal de l'autopista. Els neons del puticlub em donen la benvinguda a la pàtria minúscula i adormida. Després d'una breu caminada per carrers deserts, esquivant bòlits que segur, segur que em volen atropellar, arribo a casa. Escoltava Damien Rice com aquell qui passa fruites per la liquadora, i mirant el got mig buit em deia, convençut, que el problema va ser estimar-te amb totes les meves forces, posar-me el casc i pum! llançar-me al buit, home bala. La patacada de sempre, que en aquesta mena d'espectacles és collonut el work in progress però duríssima la conclusió. Jo convençut que enfonsaríem muralles i tu que t'esfumes i i jo que clong, pedra ridícula colpejant el cuirassat. Tampoc lamento la fugida, cadascú s'apedaça com pot, però de debò que em veia arribant a Jerusalem sense ni una estripada a la malla, de debò que em veia emportant-nos per davant muralles i infidels com una tempesta tropical d'aquestes d'ara. Inconscient, bàrbar, fonamentalista d'un amor fonamental, en aquesta mena de burrades creia... i encara crec. De vegades et ploro, però per rutina, ara ja no crec en cànonballs. Quan em vens al cap ric, recordant quan encara pensava que la vida es podia viure a pèl.