Pomme

Amic Àlex,

Aquells pits eren sens dubte bells. Aquells pits eren l'esclat de la natura, els electrons hiperexcitats d'un gas embriagador, la destil·lació més perfecta del goig de viure. Eren, si ho vols, poètics.

Però no eren poesia, maleït sia.

La poesia és només al teu cap, i si ho vols i hi perds el temps suficient, en qualsevol paperot que garbotegis. La poesia neix de tu, mai serà en cap portuberància aliena, per molt ben composada que estigui. La primeravera era al teu cap, sonant entre les teves sinapsis, i no sota aquella samarreta, entre els regalims de suor. El parell de pits en moviment, si ho vols, van activar el Play del teu reproductor i Vivaldi va entrar a tota màquina. Uns pits com aquells són estímul, inspiració, l'aliment dels déus, l'esmorzar dels campions, el combustible nuclear per fer esclatar l'estrella que duem dins.

La poesia és en el mateix acte cognitiu, en el mateix punt de conèixe'ls, de descobrir-los i, per sobre de tot i des d'un punt de vista pràctic, en el moment en què, del teu cap estant, els recordes. Aquestes mateixes línies en són la prova. Aquell parell de mamelles com causa i solució de tots els problemes, aquell parell de fúries de la natura la constatació que l'excel·lència existeix, i com la millor ajuda per assolir-la des dels teus versos. Aquell mamellam com la corda que ens fa viure, com l'energia universal, com el retorn a la natura, com l'aire que respiro, com la mare de totes les poesies.