Avui no puc escriure més.

El triangle se'l van passant, si no, crearíem un monstre.
Mostra d'ús correcte del si no/sinó

Nit Sigur Rós total, fugint d'uns fanàtics de la tenora que estan assaltant el 33. No ho sé, aquests gemecs estrangers són molt meus, de balena que pateix i que s'enyora i deixa anar un gemec, com les del Batiscafo. De debò, crec que Antònia Font hauria de treure un disc més fosc, més fúnebre, un disc de plorera total, de separacions i encostipats, seria el seu clímax com a grup, s'aproparien una mica més a l'abisme -que és la veritat- i, amb una mica de sort, els seus concerts estarien una mica més buits, que ja afarta tanta rasta, tant comunicador audiovisual, tanta pija happy i tant saltimbanqui. La vida és un anunci llarg i car, d'aquests de cine abans dels tràilers on deixen sonar tot el hit i el personatge té temps d'anar al lavabo o envellir. Molt Truman, molt de malalt de l'Oliver Sacks, però sí, ja veig tots els publicistes empolainats, ulleresdepastats, acabats de pulveritzar del desodorant, Facto Delafé ressonant-los a les orelles i tots allí reunits, fins i tot el que acabava la partida de pimball i ara venia, tots fent un brainstorming d'idees per mi, la meitat estúpides la meitat massa toves la meitat robades de'n Jeunet, i els búlgars escandinaus islandesos encara bramant, els pobres, quin desconsol, i jo a l'espera de la carta que digui què haig de fer i que m'agradaria que s'autodestruís al cap d'uns segons per fer-ho tot una mica més dramàtic i emocionant. Però no.