Estic molt content d'haver llegit el Rèquiem de Tabucchi, aquests dies, lleuger com aquell quartet de corda que assajava divertiments a la Mar Bella. Estic content perquè hi surt Lisboa, hi surt el Chiado, hi surt Pessoa i hi surten les espectaculars menges lisboetes, aquells peixos inacabables, delícies bastes, aquells entrants opcionals i indispensables, aquells guisats infinits de cara ruda i cor afable que ens servien portuguesos entranyables per quatre duros. Estic content perquè tothom diu que el llibre és un clar exemple de literatura gastronòmica, i allò que vaig presentar al concurs de literatura gastronòmica s'hi assembla, o sigui que de bones a primeres no em desqualificaran. Estic content per haver-me decidit finalment a llegir-lo, després de tants mesos poblant-me l'estanteria, potser per l'horrorós verd fosc Anagrama, que em tirava enrere, i estic content perquè s'ha revelat com una lectura divina, autoficció lliscant, i dolça, gens impostada ara que m'arribarà el Vila-Matas i tot serà més difícil, menys festiu, més treballós, d'una altra manera. El problema amb Vila-Matas és aquest, potser. Em suposa un esforç, com posar-me escriure. La recompensa és majúscula, però aparcat en pujada i en primera, costa evitar la calada.
