Vida de poeta

Cada dos anys o així, topo amb un pirat, amb un psicòpata, amb l'enèsim malalt mental que s'obsessiona amb mi i au, no me'l trec de sobre de cap de les maneres. Suposo que a tothom li passen, aquestes coses. A mi m'irriten sobiranament. No em calen nous amics i en tinc prou amb els meus desequilibris, o sigui que si algun dia veieu desactivats els comentaris, no us espanteu.


Bonica tarda, la d'avui. Passegem sota un sol neperià, europeu, que il·lumina amb gràcia, no fa suar i torna les fulles més verdes: una delícia. Ens arribem a les afores de Granollers, a tocar del polígon, on la jet set local ha aixecat un emmirallat edifici d'oficines coronat de pistes de pàdel. Gimnàs de luxe, cotxassos aparcats a la porta i cartells d'oficines a lloguer. Passejada parèntesis, abans hem fet el cafè d'havent dinat a la il·lustre fonda Europa, entre famílies modèliques i parets curulles de pintures mortes, i després hem fet una copa -jo un Vichy- a una modesta terrasseta urbana. Parlem de nosaltres i d'ells, de la batalla perenne, i desenvolupem una mica més, ociosos, la teoria del capitalisme social, aquesta complexa però en el fons vanal, senzillíssima xarxa d'intercanvis sobre la que construim la vida social. Tothom vol alguna cosa d'algú, tothom es belluga per interessos, i la veritable amistat no és en el més enllà sinó en el més enquí, en el revers de la partida, en les tardes en silenci, aparèixer en el moment just. En callar, en no donar mai copets a l'esquena, en no donar mai consells. Viure com una partida al penjat, com una prova de resistència, com una cursa per no defallir on els que ja ho han fet, els que ja s'han rendit es passen a l'enemic i, vampiritzats, t'obstaculitzen tan com poden. La tele contra escriure, el nostre deixar viure contra la seva militància de misioner. Quan has perdut l'esperança no pots esperar que algú encara en tingui. Tardes assolellades i ampolletes de Vichy com l'aguantar, com el resistir a la conversió. Dialèctica i literatura són les nostres armes, pintura i viticultura els nostres grans consols.

Els bons no guanyem mai.