El café de Perec

El gat diu miau i el gos guau.
Veure i escoltar.
Jordi Pope

Veure i escoltar i percebre negror i silenci. De vegades la pólvora s'esgota. Dormir, descansar, no pensar. O obrir l'últim Vila-Matas -sí, aquell que deia que em reservaria fins a Santiago -sí, marxo a Santiago, nye-- i llegir un parell de minuts, fins a "digan lo que digan, Francia es fantástica" i començar a maleir amb una intensitat única, d'adolescent ple d'energia, al maleït creador de móns portàtils i sandvitxos literaris, que amb el cuento d'anotacions breus i volubilitats diàries, s'ha passat al món dels posts i escriu delicioses anotacions esgarrapades, prou intenses com un gran capítol bo i prou breus com per no irritar-se amb un capítol dolent.

El pintor parla, sovint, de la sensació de no voler veure més Barcelós per allò d'anar trobant obres mestres i haver de dir "merda, ja ho ha pintat ell, això ja no ho podré pintar mai jo". Amb Vila-Matas passa el mateix, és com un mestre de barra de bar massa lúcid: t'hi sents atret d'una manera incommensurable i li pagaries totes les copes però, a la vegada vols separar-te'n per no acabar semblant-te tant a ell. Fugir del groupisme i l'adoració acrític. Això en teoria. A la pràctica, continuem devorant Barcelós i Vila-Matas fins que surti el sol.