paisajes

tecnica mixta, acuarela, pigments i ciment
2008

alejandro santafé

Title:

Cada poeta és una nova metàfora o no és res
Robert Frost

Me la pelava amb un vídeo qualsevol quan, al moment de l'orgasme, m'han vingut al cap 'La leyenda de Suryothai'.

El meu deo gratias

Llarga vida a la roba de gassa,
el bronzejat uniforme,
les eivissenques i les italianes.

Llarga vida a les romanes, les bandoleres,
els cabells arrinxolats,
les aviator i les wayfarers.

Llarga vida al polvo de bon matí
la mamada d'havent dinat
i el cony pelat de mitja tarda.

Llarga vida a les pellroges històriques,
els pòmuls atàvics, els llavis de sucre
i els caps rapats.

Llarga vida a les faldilles,
les arracades, els pircings subtils,
aquelles ulleres de pasta.

Aniré a París

menys roncar i més dormir

Escenes de costums,
pentinar-se, riure o festejar,
joves i filles i putes i pageses
de Renoir, de cos ters i riure tímid,
de jeure davant els impressionistes
o en Diego Rivera.
Cares pinta per colors,
camotes de futbolista,
rialles com comodins de la paraula,
visa or, escarabats daurats,
col·leccionar targetes queda libre de la cárcel.

Bonjour!

Dies de multiplicar-te per zero i sumes negatives, nits com la d'avui, de multiplicacions en positiu, primitives i quinieles, exponencials -Marie, las baguettes!- i asímptotes verticals com barres de quart alineades al forn.


La gran pellroja de la meva vida, per exemple, amb tutú blanc, ballant-ho tot i, de tant en tant, somrient-me. I gratis (crec!).


O tu, tan blanca, tan tímida, fent que no em mires que no hi sóc, i jo fent que no et miro que no hi ets però, en aquella mil·lèsima de segon justa -ara no mira, segur- coincidir i ruboritzar-nos.



D'equivocar-se així:

En el momento en que la vi me dije
ya no me puedo equivocar

Mi cabeza

Peso muerto encima de mis hombros
Algo debe haber dentro de ella
No solo aire y vacio
Aunque locura esta tatuado en mi nuca

La miseria es el sarro de mis dientes
Que distantes de parecer perlas
son mas bien pepitas de oro afiladas
y muerdo siempre que no huelo a fidelidad

Visto mi escaparate de chupas revestidas de plomo
Como colillas olviadas son mis preguntas reiterantes
Y el lenguaje de mis entrañas siempre es acido para las mentes
Que vuelven con esperanza y esperando sus dosis letales de mi boca

Templa la lengua y desatala con fiereza
Vuelvete verdugo de almas cotidianas
Y no consumas lastima de mentes faciles
La pena es vivir con el yugo de tu poder inato

Vive por la palabra muere por tus tripas
La bilis que destilas te conoce mejor
que la vison que tienes del espejo
Y se percha cognocitiva de tu yo mas radiante
Porque solo brilla cuando tu lo cabalgas.

tarda

Dones
pasta
escriure
pintar.

[cervesa]

Dones
pasta
escriure
pintar.

[cervesa]

Dones
pasta
escriure
pintar.

[cervesa]

Dones
pasta
escriure
pintar.




Títol per un poemari: 'Oblidar-se d'oblidar i d'altres versots de canalla'.

illes

I aquí només quedem els que ens hem quedat, els que encara no hem arrencat, els que encara no hem arribat a precipitar-nos i esperem, dalt de l'arbre, el nostre torn, la nostra ventada. Els que vivim la vida Lego i d'un sentiment vague en fem fortaleses d'Exin castillo.

Ganes de viure i no saber per on començar, aquesta mena de coses.

Love flows

The time is now
Moloko

Joe Black o Peter White, diga'm com vulguis, jo només sé noto intueixo interioritzo que caduco, que d'aquí un mes hauré mort, a la pràctica, i no hi haurà temps per trobades cafès venir-te a veure cantar ser a la presentació del proper llibre allargar el flirteig assistir als recitals pensar-te al meu costat com si no hagués passat res, com si fos ahir en demà, llegir Bolaños i comentar-te'ls, fer com si fos aquí esperant que no marxis allà, parlar sobre pintaungles, aquesta mena de coses barates, totals. Ja no és morir com no ser-hi, com una cosa tan absoluta que esdevé mística abstracte red on black, jo només parlo de palpabilitats, de Formenteres, de ser-hi quan diguis quedem, d'acompanyar-te a sopars estrambòtics, de convidar-te a pel·lícules freaks en cinemes daoistes del gòtic. Viure en plural, compartir plans existencials, sintagmes i idiomes, que diguis “quina caloreta més agradable” i no t'hagi de respondre “sí ui, aquí jo dormo amb el nòrdic”. Marxar i que el meu allà sigui el teu aquí, que fugir siguin els 40.008 quilòmetres del puto Eratòstenes. Presents compartits lluny del tot opressor. Utopies, distopies, allò tan antic de voler un món millor.

La Barceloneta

Res d'or no perdura.
Robert Frost

Se me'n fot tot.
Se me'n foten les persones, les plantes, els animals,
se me'n fot el CO2, la vela, la boxa, l'artrosi i salvar el planeta.
Se me'n foten els amics, la família, les ex-nòvies, les futures nòvies,
se me'n foten els polvos, se me'n foten els barmans,
se me'n foten els alcohòlics de barra i els abstemis de caverna,
se me'n foten les caixeres de supermercats o els llibreters perdonavides
se me'n foten els nounats, els bolquers, la borsa, el reiki i la medicina.
Se me'n fot el jefe, se me'n foten companys, se me'n fot el sistema productiu capitalista postfordià.
Se me'n fot dormir, se me'n fot jeure, se me'n fot menjar,
se me'n fot ser feliç i se me'n fot ser desgraciat.
Se me'n foten els avis que repapiegen, se me'n fot el voluntariat social,
se me'n fot l'esquerra verda, les papallones, la família Bush i l'altermundisme urbà.
Se me'n fot la bici, se me'n fot la platja, se me'n foten les tietes,
les flors, els culebrots, la massovera i el tot s'ho empassa.
Se me'n fot viure, se me'n foten plaure, se me'n fot apretar el gallet,
se me'n fot Robert Frost, la laca i les putes mongetes del ganxet.

Prokofiev

Si estenc en creu els braços,
topo amb els murs d'un túnel sense fi
Foix

Viure, anar tirant,
malgastar alenades
en la partida d'una única tirada.



Diverses coses que haig de dir abans me les faci a sobre.

- Sabadell molaria, si fos a Àustria. Amb tot, apunto la ciutat subterrània de Toronto com a cosa que haig de veure abans de morir, sortir amb mini tot i els -20 graus i accepto creperies ètniques de parets blanques com el proper Starbucks. Si tingués mil vides us en regalava dues mil.

- Morir-se està sobrevalorat. Dies -pocs- de pensar que no em faria res morir-me, que no hi perdria res. Dies on tot és secundari, fins i tot tu, dies en què, suaument, la possibilitat de morir s'iguala a la del proper cubata. També hi ha dies que no, és clar, quan la rutina t'ofega cal un demà per trucar a aquell, resoldre aquell follón, comprar repelent dels mosquits o aconseguir entrades per la Pina Bausch. Els fills com el que t'obliga a quedar-te, però més enllà d'això, acceptar morir com l'evidència que no tens res prou fort, prou ferm, prou total que t'obligi a quedar-te. Viure com un parèntesi de merda en el no-res, però un parèntesi brillant, sonor al que, lemmings, ens hi aferrem. Ser pàtria o apàtrida, que diu en Vila-Matas. Entre la sort i el patetisme, em quedo amb la segona opció.

- Dos tipus de parelles, aquella amb qui topes, partida de pinball, i dius vale, està bé, aniré jugant a aquest número igual que jugo al 13 negre o el 5 vermell, noies que apareixen, perduren, se't posen bé i t'acabes quedant, provem-ho, descartades les altres, prendre una opció. Noies va sí, noies sopar, noies follar, noies parella, noies matrimoni, fills i hipoteca, DIY and wonder. A les noies opció hi enfronto les noies obsessió, les noies que coneixes i hi vas de calaix, les noies precipici o barranc, les noies iman, les noies que un cop vistes vistes intueixes, diries o saps que has d'acabar amb elles o res tindrà sentit. Noies prendre't la son, noies no et marxo del cap, noies totes les altres són extres maniquins parodies penúries al costat meu. Noies majúscules, noies tragèdia, noies l'únic que val la pena de Grècia. Noies el teu nom a totes hores, noies digues una sola paraula i em salvaré, noies tan perquè que les altres semblen paper maché. Noies totals, primer i últim vers de poema que en realitat és aforisme, màxima, l'únic motiu per viure.

I en la dicotomia triar, és clar. Tothom és lliure d'escollir paper en la història. Tramoista, bufó, extra o ballarí primer: tu mateix.

Marie, las baguettes!

Tot poble té una princesa, i ella és la nostra. Atonal, fotogènica i lírica com una mala cosa. Viu a la torre més alta d'un castell qualsevol de l'Eixample, parets blanques, euribor dels alts, mobiliari Ikea i distraccions reials. És tan campechana i alhora tan sofisticada que ningú pot admirar-la entre badalls. Malgrat la sang blava que li recorre les venes riu i plora, aliena a inundacions i marees, Maria Antonieta sense New Order, la sensibilitat del pèsol en versió low-cost: calça ballarines i gasta un Flickr pro. Com tota princesa que se precie té la seva carrosa cinc portes, príncep amb nota i compromisos lights, que explica com viatges d'ultratomba quan són degustacions de xampanys. Ella sospira per una transfusió de sang, per ser més banal, i el poble l'admira com una icona, i des del xandall, la veu dona total. Davant tan divisme, cap cronista pot mostrar-se imparcial: tot poble té una princesa, i ella és la nostra família reial.

Voldria ser-ho tot

Quan sento Wa yeah! penso en tu
Anna

És dura, la vida del fan. És dur aixecar-se cada dia i rebuscar en diaris i revistes articles sobre l'ídol i anar retallant-los amb cura i anar escanejant-los i arxivant-los en àlbums d'aquests amb plàstics protectors i rellegir-los amb delit a cada tarda avorrida fins al punt de poder citar d'una tirada "habla de amor, pero de un amor de andar por casa con pantuflas" i haver de recórrer Catalunya en un 127 destartalat, històric, arribar d'hora als concerts, analitzar el terreny, decidir quina serà la millor ubicació i que al final se't posin al davant unes preteens que, desgargamellant-se, et destrossin Tots els motors o t'aboquin birra al damunt o aguantar burros amb gumets empenyent-te, temazo necessito estar a primera fila i empenyent-te de tornada a la següent, aquesta no me la sé, i que a la feina se'n riguin de tu per dur una samarreta amb la princesa del Mario i petita, però què volies, de la teva talla no en quedaven i un cub de rubik de protector de pantalla i fer cua perquè et signin un llibre que ja has llegit i fer cua una altra vegada a la següent llibreria i una altra a la tercera i quan l'artista total t'aixequi la cella dir "és per la neboda" i els pòsters que primer no eren pòsters sinó ampliacions de fotografies, perquè ningú els publicava pòsters, al principi, quan tu vas descobrir el grup i vas entendre abans que ningú, abans fins i tot que ells mateixos, que la teva vida acabava de cobrar sentit i vinga a fer-los fotografies, "puto fan para ja amb els flaixos" i vinga a ampliar-les, borrosses la majoria, mal tirades amb la teva compacta fujifilm que regalaven al domiciliar la nòmina que vas redomiciliar pel DVD del Banesto per reproduir el documental, però la càmera te la vas quedar, i el viatge a Mallorca pel Lleonard Muntaner i el DVD per a festivals de My way i lligar amb "diria que els teus llavis són hiverns" i retratar meharis i col·leccionar llapisos d'Ikea i aquestes coses sense les que, avui per avui, et seria duríssim aixecar-te cada dia.

speculum mundi

latinum nomen fortior est

todas las piezas son:
25x35 cm 2008
aceite de linaza, esmaltes, mortero y tierra sobre papel

alejandro santafé
2008

Margarita Blue

I'm a typical spanish gigolo, today for free,
do you want trumpet juice?

Hi ha gent encara no sap que és aigua
de la piscina la bassa el mar on nedo
i saluden i somriuen i conviden a cubates
quan realment em fan el boca a boca.

Llavors hi ha la resta, amics de broma, nòvies
inútils, lletges a manta i demés carnassa,
on tu ets el vigilante, Mitch Buchanan,
fent respiracions assistides a nines inflables.



Per cada "gràcies" hauria de dir cent "de res".

Ser

Y que le importa nadie como esta mi alma
Mas triste que el silencio
y mas sola que la luna
Y que importa ser poeta o ser basura.

-Roberto Iniesta-

Cuero en la piel

Vivimos conscientes del sueño que nos mece en nuestra realidad
Disfrazados de trajes relucientes omitimos la sinceridad
Y debajo en pelota viva y ocultando el esqueleto de vidrio
Somos bestias y nos imaginamos como seres humanos

Animalidad compartida con resoplos de impotencia
Como corceles libres en corrales de musculos de carne y hueso
Autoritarios en la orden de la templanza y el ocaso
Masturbandonos en contemplantivas oraciones sobre bondad y inmortalidad cobarde

La debilidad como lengua de plata
Los cojones en la mesa como recreacion del yo que ocultamos
Somos profugos de nosotros mismos
Desertores sempiternos de las tierras atadas a almas transformadas en maletas

De cuero nuestra piel
De sangre inyectada nuestro mirar
Como estatuas de bronce en un pedestal
Matamos al tiempo con nuestras ansias

No somos perchas en un escaparate somos
guerreros vencidos que cubren nuestros sueños de basura cotidiana.

Un dissabte

He donat el meu cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans.
Palau i Fabre

Juguem partits perduts d'antuvi,
boira a les pantalles, prestatgeries buides,
sobreactuem en amfiteatres moderns
on no ens miren ni les rates.
Festejar, mentir-nos, partides de sexe,
simulacres de vida per quan ens arribi l'hora,
que a vegades sospitem ja passada.

Eliot

la tinc molt present a ella
la reconeixeria pel carrer, em sembla

En nits com la d'avui, perdre és esquiu i només dormir ens derrota.
Relliscar i reincidir, tatuatges del dia.

Asfaltarem

Ofegar-se en pintura és possible.


Al final m'he endut una composició de taques grogues en franges horitzontals i un quadre meravellós d'enginyeria inversa, el subtil revers d'una taca dura formant una ombra lleument acolorida en la blancor. Nebulosa, llençols rebregats, el rastre encara tebi d'una absència. Un parell de taques vermelles i un guixarot que no diu res a la cantonada dreta. Ja té nom.

El negre entre les estrelles
el buit entre les costelles
que em despertis a mitjanit
o el segon 75 de la nostra novena.


Algun dia, trobaré la paraula justa. Fins llavors, dissimularem.

Més cavalls blancs

order soma
Spam literari

Imperatiu cafè d'havent dinat que és vèrtex del dia, eix de simetria, darwinià tret de sortida, inici de totes les veritats i les mentides. Dispersió total de finals d'agost, el jo llençant-se focs artificials al cervell, coets pagesos d'aquest que haurien de provocar pluja, pólvora en suspensió que hauria de precipitar però res de res, tu, només l'amenaça taronja d'una tempesta bíblica i un mal de cap de collons, de tanta ressaca contínua.

Llegeixo Whitman quan desitjaria Max Jacob, m'empapo a estones del poemari de l'Anna Vallbona -i hi veig camins i dreceres i paisatges i els horitzons que són l'hòstia de llunyans, hi veig boscos, prats i camps de poesia a punt per especular-hi i fer-se d'or- i retorno al meticulós estudi del no-res, com cada tarda. Fa tant que no trepitjo Formentera que ja no sé si és una illa, una novel·la o un obscur meandre en la memòria.

Llop, sóc a punt d'oblidar-te els cognoms.

Ferry

La carn vol carn
l'Ausiàs

Ha estat sentir Hidrogenesse
i que el món deixés de ser-ho,
teló fos, escenari esmicolat, infart de tramoista,
orquestres mudes, ofecs en sinalefa,
primeríssim primer pla de l'illa.
Les veritats reduïdes a onomatopeies,
bancs de fusta, terra seca, ahirs que eren demàs
i els rímels de les tietes galtes avall,
casament o enterro, tant li fa.

Com a mínim des d'ahir

sexe sense amor, la majoria de la gent intel·ligent ho fa

Gràcil,
avances aliena als rails,
levitació electromagenta
lluint un bronzejat tràiler
-d'aquells que avancen tota la peli-
avançant-me el teu agost
de mojito i carril VAO
mentre empenys la maleteta
que et durà a Mallorca o Eivissa,
que per tu sempre serà Ibiza i per mi,
de Formentera germana lletja.
T'asseus al meu costat, llimac,
deixant un fastigós rastre de pipes.


"Tan a prop i tan lluny",
tota distància que és anada i tornada,
morir com el zero verd de la ruleta
i demés obvietats d'esteta.


El millor Estellés és l'urbà,
el de blocs de pisos, Suetonis fills de puta,
rosaris en família i deixar finestres obertes
per flairar-te entre tarongers.


I el monstruós soroll de túnel,
de metro línia lila,
perseguint-me totes les hores del dia.

Vladimir

El hit... ja és aquí.

(jo sóc un dels dos que balla a primera fila)

Bar Congost

Gràcia és un gran forat que s'ho fa tot a sobre.
Poesia que és gintònic que és Chabrols.
De Pau Riba a la mainadera, qui aturarà als aturadors?

Joan Blanques de baix

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te

Dues maneres noves de coneixe'm*:

- Com aquell que es fotia filetassos al bar de la facultat (canviats per tantets l'últim any).
- Com aquell que el Facebook em diu que agregui, que per matemàtiques internes, hauria de ser conegut meu.



* Em nego a escriure-ho bé

Drunk tales

La nit més feliç de la meva vida arribava a casa ben tard i el psicòpata treia la catana i em tallava el coll. En nits com avui celebro la conjunció astral que em fa feliç de trobar-vos, maleeixo el rellotge raclette que ens minimitza els moments i enyoro el més enllà catòdic, astral, formenteres a dotzenes on viurem junts en comuna i el temps serà un tatuatge al canell que no gira per moltes cordes, t-deus i cubates que hi entaforis.

Els límits de la nostres poètiques són matemàtiques pel censor. Tota distància és antihistamínica i tot silenci, més enllà.

follant Sant Pere canta

Ets un vaixell sense àncora
navegant pel llagrimall del petaner.

Inofensiu i transparent, a deshora mil sintaxis,
matoll grogenc imaginant-se esbarzer.
Ni taco ni esquitxo. Finestres baixades,
escampo novenes buscant aparcament.

Bleaches

Rellegia Papasseit i m'adonava que el camí és immens,
asimptòtic, d'horitzó de volta i volta,
que tota angoixa és cuneta.

Hi ha el risc d'acabar tips abans d'hora,
fars, fum, fugues, il·luminar bassals d'ignorància.
Tenim tot el temps del món, les lletres no es gasten.

Arribar el primer és avorrir-se sol.

Lafayette

No hi havia a València un tanga com el teu

A les cinc de la matinada ja no puc dormir, i decideixo començar el meu dia minuts després d'acabar l'ahir. Continuo amb l'agònica memorització del poema de l'Estellés, estellosa si se'm permet la rima Feber, mentre passejo per blocs que són caixes d'Alpinos i continuo fent-me les mateixes preguntes d'ahir i arribant a les mateixes no-respostes d'ahir, continuo deixant portes obertes i l'amor bufa fort i s'ho emporta tot, de manera que cada dia em toca moblar-me de nou. El meu pis és una ampolla de vi, casa meva verbs moneda dues cares com anar i venir. Tinc una data de caducitat al dorso i m'entesto a no tastar-me fins llavors. Somio paisatges agres i a l'estona dels tràilers et revisito el coll. Faig una olor que no és la meva, com de condó llençat per terra, devastat pels mosquits i atordit pel Pynchon, com sempre excessiu. L'agost no existeix, i trampegem el buit copypastejant-hi diumenges, els diumenges que, amb paciència, anàvem fent desaparèixer durant l'any. No és això, em dic, no és això el que em tocaria viure escriure o llegir. Això no és vida, això no és literatura, això és ben bé una puta merda. A les cinc i poc de la matinada, cansat de tanta terceres persones terceres conjugacions, decideixo finalitzar el no-dia acabat de començar. Me'n torno al llit.

Barbacoes

Bufa fort i s'ho endú tot,
belluga la boleta del tretze negre al zero verd
i sumes i sumes i sumes i sempre el resultat més temut.

Un pis comprat és alhora un pis venut.

Eclipse lunar

Desde un patio interior bajo un cielo nocturnao de esos de area metropolitana,
un niño, sobre el balcon contrario, me pregunta si veo la luna:

¡mira la lluna, mira-la!, ¡allà!

intento retorcerme entre los barrotes sin exito,
y edificios y hierros y transito, la tele del otro
y guiris y más guiris, campanarios, borrachera
y aún el humo de los coches me lo impiden

solo esta ahí para él, no es para mí, yo no he de verla.

Hivern, tercer moviment

Poema sense poeta, escriure sense tinta, cuetades sense musa, insulines buides, riques a bars de pobres i pobres a bars de riques, sang blava, bloody gintònics, perdre's. La de Portishead que no deixa de sonar, protegint-me d'alguna cosa, encara no sé massa bé què. Viure i treballar, els mil euros al mes gastats en oci en dones en drogues en alcohols, en curar-te de les vuit hores de curro. La versió hipoteca és més dura, sol reduir l'oci a banquets catòdics. Cotolengo lliure i tropical. Avui, tornant a casa, desitjava que m'atropellessin. E-coli, anisakis, ametlles bordes. Travessar sense mirar, deixar que les branques m'esgarrapin la cara. No evitar-ho. No lamentar-ho. No plorar mai més.

fer tope

Maria, abaixa les calces i fem-ne via!

Demà me'n vaig al país de les borratxeres infinites, allà on les cambreres et miren tan poc com aquí i les matinades acaben enviant-nos croissants-emails. Sonarà Miquel del Roig i acabarem ruixant les noies amb suc de trompeta, com és de recepta. Per descomptat que escriuré alguna tonteria abans de marxar -es tractaria de no desaprofitar la ratxa de desvergonyiment- però volia acomiadar-me com déu mana. Que no sé massa com és, però això ja valdrà. Tornaré quan el fetge digui prou, que vista l'experiència de l'any passat serà aviat. Mi primera taja Feber versió 10è aniversari. O algo.

assassinats

Nota 1: aquest post és una merda.


Avui llegia l'Estellés, aquella nana a la filla morta que obra tantes antologies, i pensava quins collons, tu, escriure sobre això i fer-ho tan bé, passar de tot, de Rilke i de les gerontocràcies i rebentar-se viu, escrivint per sobre del bé i del mal, duent l'escriptura a nivells inabastables, al costat dels frisos i les partitures que ens expliquen com a espècie. Pensava això i pensava en l'Antologia amorosa del Margarit, quan al pròleg el poeta diu alguna cosa així com que només se supera realment una cosa quan es supera poèticament -crec que les seves paraules justes són "realment (és a dir, poèticament)"- i què carai, tenen tota la raó cony, sempre amagant-nos pels puestos, sempre havent de justificar-nos, sempre tapant-nos i fugint o parant els cops que venen després del "és poeta", sempre protegint-nos dels rocs després d'un "fa poesia", sempre esperant el sarcasme o la traveta. Escriure no per semblar, no per justificar-se o projectar-se o abrigar-se sinó per ser, escriure per ser, escriure per respirar, escriure per viure, escriure no com una disfressa que et poses sinó com un despullar-se, escriure com un estriptease -paraula nefasta- escriure com mostrar-se nu, escriure com alliberar-se de tanta roba i tanta imposició i tantes capes de ceba tendra, d'aparentar, de justificar-se, de sortir al món acotable. Escriure per entendre's, d'acord, escriure per comprendre's, vale, però escriure per ser, per donar sentit a tants sacrificis i a tantes esbufecs i a tants àpats i a tants mareigs, escriure per donar sentit al ser, per donar sentit viure. Escriure com ser objector de consciència, escriure com ser homosexual, escriure com ser del Barça, com pretendre viure sempre amb la mateixa dona, com negar-te en rodó a tastar els peus de porc. Escriure com aquell qui es diu Pere, Antoni o Maria i ho accepta, escriure com recomptar els dits d'un fill nounat, escriure com matricular-se a un curs CCC, escriure com ser cristià o testimoni de Jehovà. Escriure, collons, escriure, i a qui no li agradi ganxet.


Nota 2: Estaveu avisats

We carry on

I em direu "et queda ella" i us contestaré "encara sort".

Norfolk

No hi havia a València dos cames com les teues
Estellés

No hi havia a València dues cames com les teves, ni a Granollers ni a Formentera, no hi havia dues cames com les teves perquè les teves són teves i ja no són enlloc, i arreu hi havia cames que s'hi assemblaven, sí, cames llargues com dies sense pa o sense internet sense amics sense cervesa, cames immenses com columnes trajanes acabades en capitostos tan dolços que no te'ls acabes, cames de luxe de Barbie haitiana, cames com tresors, els seus mapes, bruixoles al nord, enginyeria urbana, pals de piruletes, batalls de mil campanes. No hi havia a València dues cames com les teves, però em queda el goig de dir que vaig viure-les, tocar-les, acampar-hi i estimar-les.



La literatura amorosa és plena de tòpics, de conys que són pàtries, fonts de l'eterna joventut, coves d'Alis Babas o macedònies. Els clàssics fixarien aquests tòpics, establirien barems. Davant d'això, tota metàfora és homenatge, tot el que no és autobiografia és plagi. Essent com sóc en un carreró sense sortida, entre el clàudator i el punt i coma, podria explicar intimitats, o inventar-me-les, o parafrasejar Fonollosa quan diu allò que "la hermosa y casi hermosa se te tienden / en el lecho y esperan muy seguras / el rápido homenaje que merecen. / Mas son algo pasivas. Y con límites", evitant la pietosa lloança a les lletges que fa ell tot seguit. Això o dir directament que al llit eres com un marbre de Rodin.




Cames com Diazepans
sota ventiladors tropicals.
Extenuats abans del primer petó,
assajos en orgasme de la fi del món.

a pawn and a king

Tres punts avall, kleenex tacat de pintura, intents en va d'olorar la borgonya que no put però emborratxa, sibarites suspesos, menjaconys en vaga de fam, cactus que ens miren aliens a tot, fila zero de la tragèdia i el saxo que no afluixa, que busca el delicte, que no cessa i sobrevola Mitte i Andromeda i qualsevol rastre de civilització, submergida entre beats i house i aquells finestrals imponents, astronòmics, contorsions amb vistes al Spree, i la veina que ens mira des de la finestra, mostrant-se, estenent-se viva, la roba sobre el llit i el crani rebotant per les escales, l'ascensor o el muntacàrregues, i crits histèrics trepanant el tecno, com si t'equivoquessis de forat i ella ho crides amb veu greu, inhumana, de Batman de Nolan, i la melodia que continua sonant i t'hi aferres com si això vos el dibidi dabada del mago Merlín abans de podrir-se a qualsevol calabós per pederàstia, i puja i puja com la nova de Portishead que s'enbala s'enbala i s'enbala i no l'atures i la pararies, eh, la pararies perquè ara vols follar i per follar només Coldplay o Radiohead o grups així de tranquis però estàs tan allunyat del mp3 que deixes que soni t'hi acoples i vinga a titar i vinga a titar i amunt i avall i amunt i avall, superfuck, i vinga a estirar-te els cabells i com t'agrada, tros de puta, com t'agrada aquesta pseudodosis de brutalitat, estàs tranquil·la perquè em saps domesticat, però durant uns instants, durant aquesta i aquesta i aquesta i aquesta titada, fins al ventre and over and out, fins a l'esòfag i la tràquea i les papiles gustatives pateixes, pateixes que no sigui algú violent que vulgui defenestrar-te, algun trencacors amb ganes de trencadissa, alguna ànima violentada acabada d'evadir-se de Wad-Ras que de cop et colpegi i et forci i et violi per, en el moment de l'orgasme, frenar-se i amb veu de crooner, et digui que that's life, that's life and I can't deny it, many times I thought of cutting out, but my heart won't buy it i et regali roses o alguna cosa així, com si fos mag i se les traies del barret de copa i tu intentant recomposar-te, intentant recolocar-te les mitges les calces la faldilla i ell fent el numeret, esmoking camisa corbatí botins i balls de saló, Fred Astaire al peu dret i Ginger Rogers a l'esquerra, i vinga a repartir pintura, vinga a tacar-ho tot i vinga a aplaudir, la claca descontrolada, i la nena que s'hi acosta, rossa com una mala cosa, i li planta un petó decidit -què decidit, aventurer! només té 12 anys!- i ell que no reacciona, tan pigat, tan poca cosa, i cedeix a la metzina que li amargarà la vida. I frases cèlebres i signatures i descomposicions diverses en format trompeta lonely, en format bufera homèrica, en format encomanar-se als déus i pregar que la caravanna femenina tingui una pana i, amb els arreglos, trucar al RACC i tota la pesca, el pobre nano acapari algun triomf. Un cop vaig enviar una carta a la Gwyneth Platrow, tot fan, i mai em va contestar. Tard o dora ho acabarà pagant.



Nit, peus descalços sobre gespa molla, lluna exhibint-se, balladora mora, rere núvols que són transparències obscenes mentre sona l'E.S.P de Miles Davis. No hi ha fel·ladora supersport que ho superi, això.

(qualsevol títol de Ramones aquí)

Ara resulta que hem de parlar de tot el que llegim i de tot el que escoltem i veiem i vivim perquè escolta, la vida es redueix a això, a gastar segons en substantius concrets, en experiències palpables i compartibles, i el que més acumula és el que més viu, el que més viatja llegeix escolta contempla coneix o es folla és el triomfador de la partida setmanal o mensual o diària, rol en viu, concurso de belleza, i el rànquing no és enlloc però tothom el té present, com viatja l'X, com llegeix la Z, quins farts de follar que sempre explica la Y, tothom obsessionat en sortir a les pàgines monocromes de l'Hola! o que et citin o que et tinguin per algú cultivat, per algú al dia, per algú que no s'avorreix com tothom sinó que viu la vida al màxim, al límit, carpe diem pero es que fue ayer, com un realvisceralista. I dic jo que els realvisceralistes o els beats o els dadas o el puto isme que hagis triat aquesta setmana per fer joc amb les teves Converse i tees Ramones, dic jo que ells també s'avorrien, també ploraven, també passaven tardes contemplant el cel i desesperant-se, i en canvi no ho comptabilitzeu, tot això, no deixeu anar a la conversa que fa tres nits que no dormiu, ni confesseu que el rau-rau al cervell és incessant, ni expliqueu que el cor us va marxar de vacances amb un lastminute i a les venes la sang se us podreix i s'estanca. Però no, això fa de mal dir, és de desequilibrat de pirat d'outsider, és de jove ploraner que no fot cas de Rilke i s'entesta a escriure poemes d'amor, a plorar per les muses perdudes i tota la mandanga. Continueu capitalitzant el tedi, jo des d'ara viuré d'enyorar-me.

fulles seques

Tu i jo som com el meu joc d'auriculars,
abans d'utilitzar-nos sempre, sempre cal desentortolligar-nos.

T'imaginava fent cua a la matinal, aquest matí.
Oblidava que els matins d'agost els folles.

Quan no tinc ningú a prop per fotre'm un cop de puny a la panxa,
recupero Yann Tiersen a l'iPod i ja fa el fet.
A vegades un arquet forada més que un verb.

Amors?
Fulles seques i roba estesa.

Tu més

M'estimo dona, és clar que m'estimo, és només que ja m'he resseguit tantes vegades que no hi ha encant, és només que ja em conec i no em sorprenc, és només que ja sé per on vaig sempre, que els regals me'ls he comprat jo mateix, és només que sempre empato i només guanyo si em deixo guanyar, és només que repeteixo errors perquè, deixat, no me'ls apunto, és només que sumo zero, és només que no tinc esquena i que el mirall s'ha tornat mut, és només que ja estic una mica tip de mi, sense el misteri, coneixent les respostes abans de les preguntes, bessó de mi mateix, clonada idiòcia, cansat de jugar a tennis sol i que ningú et retorni els cops, és només que entristeix tanta habitació individual, tantes converses amb l'ombra, tanta bombolla, i a més no tinc uns cabells llargs ni uns pits ferms ni un cul preciós com el teu que imaginar-me sota les faldilles que sí que tinc però que no trec mai de l'armari.

demà m'afaitaré

Jo em donaria a qui em volgués
Palau i Fabre

i butaques ikea i sopars d'equinocci i vinots de taverna i champagnes 40 euros i barmans poetes i putes vendettas i alcohòlics recollint els seus pares alcohòlics de baretos infectes i drogues i drogates i misèries en vena i xupitos de merda i addictes i amfetes i somriures de pena i donasses alienes, ninetes de fira, fel·ladores en potència, precintes intactes de sanitaris ben nets, conyots impracticables fins a la fi dels temps. Neu pols tot obert, buscant Marines per pintar, dit en plan poètic, quin gran catxondo en Palau i Fabre, dit en Plan Woody Allen, avui inseminaria Polònia.

Regurgitar París

Què fer l'agost a París
qualsevol similitud amb Joan Barril és fruit de la meva incompetència

- Colar-se a Vosges a les 21 quan tanquen. Esquivar el vigilant que tanca el jardí porta per porta.

- Fer Pique-nique a Tuilleries, damunt aquella gespa tan perfecta, a l'aixopluc ombrívol d'un xiprer tallat per un Le Corbusier algerià. Mirar la nòria fins a marejar-se.

- Allà mateix, descansar sota algun marronier centenari, assegut a una de les moltes cadires de ferro verdes disperses pel parc. Si pot ser, escoltar l'assaig concert que improvisen, en un racó tranquil, un quartet de corda d'allò més internacional. Violins magrebins, viola xinesa i violoncel negre com el carbó. Amb mocador al coll tot i l'agost.

- Baixar al Sena quan es fa fosc, quan les façanes del Quai des Grands Agustins amaguen el sol colonial, els peus a tocar de l'aigua -però sense fer-ho, no cal temptar la sort- borgonyes amb copes de cristall.

- Gastar-se 90 euros en un sopar en bateaux, o millor encara, deixar-se'n 300 i reservar una barca sencera, d'aquestes més petites i decorades amb nans i garlandes Sant Joan. Allí, damunt l'única taula de la coberta, convidar als amics i fotre'us fins al cul de vins patès i fromages.

- Perdre's als cabells d'alguna francesa infinita d'aquestes que condueixen smarts, t'esquiven en vélo o seuen al teu costat al bateau, vestidet negre, sabates i boina vermelles, mirada felina.

- Passar el dissabte al Jardin des Plantes, entrant per la Mesquita del capítol de Gurinder Chadha. Passar el dia entre boscos frondosos, columnates romanes i esquelets de dinosaures. Cap al vespre, anar cap al moll, estendre les estovalles i repetir amb la vinassa, en aquest cop veient una de les moltes mini actuacions en directe -poesia, cantautors, rock, tango- que s'hi congreguen.

- Pillar-se el vélib, que total val un euro el dia, i precipitar-se pels boulevards a contra direcció o destrossar-se el cul amb les llambordes d'alguna rue centenària.

- Recórrer l'Orsay corrent, de memòria, a la caça de Monets i Gauguins immensos. Flashejar-los sense voler. Fer de guàrdia de seguretat i no deixar que ningú s'aturi davant els puntillistes veritable sala de l'horror. Morir-se al Rothko del Pompidou.

I ja més breument:

- Anar fins a Colette i que tinguin tancat per reformes.

- Passar la tarda als bancs de Shakespeare and Co i endur-se tots els City Lights.

- Retratar Crêperies sentimentalment històriques. Evitar esglèsies napoleòniques i saltar forats a la Défense.

- Lligar-se una francesa traduint-li chusquerament l'Oliver. "Diria que els teus llavis són hiverns", aquesta mena de coses. Ell també ho faria.

- Deixar-se els ja habituals 8 euros en una Coca Cola al Flore. Aquesta vegada, però, acabar robant el plat com a recordatori.

- Perseguir Enrique Vila-Matas Rue Vaneau avall.

Fraga i Morella

No l'amor, sinó els voltants és allò que val la pena...
Pessoa

M'assalten paraules com marasme mentre et penso eixarrancada, aliena a tot, llegint un llibre qualsevol i oferint-me figuera figues mangos taronges nous de macadàmia i crêpes de jambon. No hi ha cel ni terra ni ocells cantant, posa-hi un fons blanc estudi fotogràfic o aquella platja blanca com la meva virginitat, i allà els teus pits com dos fruits excessius amanyagats a dalt de l'arbre, jaient com aquell qui mandreja sota els llençols, negant-se a caure, glopant encara una mica més de saba, arribar cinc minuts tard cada jornada. Maragdes de cine, globus terraquis temptant la gravetat i enrient-se'n, descarades. Pits totals, descomunals, Rothko vermell i negre del Pompidou. Desbordament de búfals, pantalla blava, litres de bava. T'estimo tot i llunyana: sol o amb cítara, calendaris, ramats, cinemes o arxipèlags de poetes, cap d'ells et conjugarà com jo.

book-in-air

El demà és això, quatre ratlles, les llegeixis o no, te les creguis o no, un parell de verbs que s'allargaran tota la tarda, quatre noms a l'agenda, deu trucades que pots fer però que pots perfectament estalviar-te. Demà és com avui o com ahir, oceans de possibilitats, cúmuls de potsers que sempre acaben en no resos.


L'altra banda de l'horitzó, l'altra banda del mirall, llagrimals que són banyeres i aquest rebuig atmosfèric, d'ama de casa que mira gente, xafogors primetime. Compro qualsevol cosa que recordi la primavera.

I feel like fighting today

Seuen tots dos sota les estrelles, els peus enfonsats a la sorra blanca, recolzats en una barca que descansa de la marea. Ells també descansen. El vent que sacseja els arbres m'hauria de sacsejar a mi també, pensa, aixecant la vista a la verdor esclatant i inspirant amb força, intentant flairar bemols o octaves. Quan nota que no ho aconsegueix, s'acomoda a la butaca, i intenta concentrar-se en l'obra. El protagonista aguanta la noia, morta: és l'escena del ganivet. Llavors tots ballen. No entén res, però se la nota tota dura dins els calçotets. Enrogit, decideix acostar-se al riu, que fa estona que intueix proper per la remor d'aigua. Allà veu tot de canalla llançant-se a la piscina al ritme del xiulet del monitor, travessant-la amb braçades agòniques i esperant-se a l'altra banda, passant fred fora de l'aigua. Va cap allà, travessant tota l'aula, i acarona al més petit de tots, el que encara no fa dibuixos i plora i els mocs li cauen sobre la bata blava, quadriculada. Li diu que no passa res, home, que no passa res, que estava massa nerviós i per això ha destrempat, que ja funcionarà la propera vegada. Ell gruny i agafa les escales automàtiques direcció enlloc, planta octava oportunidades. Espera uns segons que semblen hores i a la senyal del director, colpeja el triangle tres vegades. Hores més tard, sobre la sorra, sota la nit estrellada, es desperta xopa i masturbada.

***

-Viure d'això, com si hi hagués vida i hi hagués això i valgués la pena viure i valgués la pena això- conclou ella, enfurismada.

virgule

i llavors entren els violins primers

Nedar entre taques blaves o diagnòstics psiquiàtrics, capbussar-me en gargots inintel·ligibles o matolls de lavanda, trobar-me enmig acrílics, diccionaris o autopistes. Ferir-me a base de sis i de nos, ofegar-me d'inactivitat, deixar al meu pas silencis tensos, preludis de tempestes elèctriques. Reflectir-me en cels de maig, ser l'ombra de l'ombra que passeja en pantalons molt curts. Conjugar l'agost fins a trobar alguna primera del plural i aferrar-s'hi.

Ningú em creu nàufrag, amb tanta sequera.

ISO 14001

Amb delicadesa d'orfebre i entre paraules boniques, ella et diposita a l'últim racó de l'últim calaix i se'n va, tancant el calaix amb cura. Mentides d'última vegada ressonen en la foscor. Des d'ara i fins a la fi dels temps sereu tu, els peluixos i la pols.

cityrama

Barri turístic hotel turístic lavabo turístic nevereta turística ascensor turístic recepcionista turística carrer turístic passejada turística vélibs turístics bus turístic metro turístic marroniers turístics nòria turística parcs turístics rues i quartiers i avenues turístiques cues turístiques guàrdies de seguretat turístics taquilles turístiques escales turístiques vistes turístiques fotos turístiques moments turístics rialles turístiques famílies turístiques baixades turístiques descansars turístics bateauxs turístics riu turístic seure turístic cel turístic tancar els ulls parèntesis respirar descans turístic.

amherst

Si un cràter puc contemplar
Vesubi a casa

Totes les Emilies Dickinsons del món em semblen fleumes, en dies com avui.
Totes s'hi esforcen, esdrúixoles simulant tallades de venes,
gerundis allargant agonies de recepta. Laments barats:
la bruixa de la pira no plora, crida.

kilometer zero parís

França és un gran formatge,
París un forat Gruyère
i Notre Dame un epicentre.

La Défense és un cràter enorme,
forat negre xuclant-ho tot.

Allà on no arriba la reconquesta, terra cremada.

Siempre aunque nunca

Siempre en mimetica con el lienzo desnudo
Siempre anhelando el postumo fracaso
Siempre convirtiendo las derrotas en enseñanzas
que rozan con saña nuestras almas

Siempre alabando el mismo lenguaje
Siempre esperando que alguien descifre el mensaje
Siempre conviviendo con el desaliento
que rezuma vida cubierta de desenfreno

Siempre penitente, siempre paciente hacia mi suerte
Siempre incauto ante la vida
Siempre revestido de gavardinas de avaricia
que lustran con charol deslumbrante alguna sonrisa

Siempre consciente de mi destino
Siempre durmiente antes que despierto
Siempre reacio a la cordura
que estimula la voz hueca de la conciencia

Siempre maldiciendo mi nacimiento
siempre peseguido de lugares inciertos
Siempre oculto mi lenguaje
que rebozado de tecnicismos que lo disfracen

Siempre babeando absorto en mis locuras
Siempre viviendo como un niño que nunca conocio su dulzura
Siempre proscrito ante jurados
que le acusan obstinados su "sabour faire" mas amargo

Nunca cuestionando su futuro
Viviendo preso de un pasado
Que jamas cedio ante su rebeldia mas honesta.

theremin

Pobre negre, el de Banyoles...
el tenien dissecat

Em llegeixo i rellegeixo com aquell qui intenta resoldre un misteri amagat, com si entre paràfrasis i laments pogués trobar-hi algun tipus de roc alquímic, còlics filosofals, veritats que m'expliquin, perquès de tot plegat. Bajanades: segons perduts, Narcís davant el mirall.

mujeres feas y gordas a cotillear

Guia necròfila, guia groga, guia endins, guia de mi, gos guia, guia enrere, guia'm a veure guia'm a veure, guia a tu, guia pulmonar, guia nefasta, guia correcta, guia perpètua, guia infinita, guia de guies.

Oda a mi mateix

I tants versos i tants bisos i tanta vergonya i tanta ferralla i tantes presses i tanta vinassa, i jo que només venia a escoltar-te, a morir-me mirant-te, i tot plegat ben tràgic, de pel·lícula romana, desfer-me entre pors i àlbers, entre rius i tankes, desig de desitjos parlar-te, invalidesa, ceguera i ulls clucs, com potser els d'ara. Vida venuda, sí a tot, una paraula i no hi ha retorn. Perdut, dependent, ni pàtria ni sojorn.

I el Rèquiem de Mozart a prendre pel cul.

silenci huracanat

Ni tempesta ni pluja fina

El juliol ha estat un forat que s'ha obert sota els meus peus i se m'empassava per moments. A veure l'agost.