buenaventura

A punto de llegar a los 1000 posts, ponemos a la venta el blog, puesto que ahora cada uno escribira en su propio blog, evitando, cautelosamente, entremezclar fluidos.

Ya sabeis el precio.

Anar i venir

Anar i venir, anar i venir: qüestions de perspectiva.

Per part meva, abandono els cinc-mil-dòlars, que com a mocador ja mereix un suïcidi assistit, i continuo a un altre bloc, que intentarà agrupar tot el que escric i us estalviarà viatges a la recerca de l'últim deliri.

www.albertforns.cat

Dic adéu a en Jean-Michel, retorna en Mark. Tot canvia i tot és el mateix, com sempre, vaja.

Cancion de despertador

-Benito Kamelas- He decidio (algo mas que una cancion)

He mirado al sol con cara de no haber dormido
y me pregunto que se ha jodido que ya nada es igual.
He buscado la inspiración leyendo a un poeta que abriera en mi torpe cabeza mas puntos de estimulación.
Y destruyen los bosques , contaminan los ríos no importa si mueren no dan beneficios.
Arcenes repletos de perros, masacres, maltrato al mundo animal.
No importa que haya hambre en el mundo, las guerras que sigan haciendo mas triste la vida,
he decidido volar.

He decidido darle portazo a otra fase de mi vida,
que es buen momento para iniciar otra partida,
en la cadena he colocado otro eslabón.
Me dado cuenta que es mas sincero ser falso con uno mismo que no asfaltar con los recuerdos del camino ,
ahora me queda convencer al corazón .

Pero como le digo al que tanto ha luchado que lo hace día y noche por cosas que ya ha abandonado.
Quiero que seas el que baila cuando llueve y des abrazos cuando pierdas los papeles,
que seas tan claro como un pacto con el mal.
paz en la hoguera que nos renueve y destruya los rencores,
al ver la vida con los ojos de colores no te das cuenta de que no quieres tu cambiar.
Mirando al cielo puede ver que aquel azul no iba a volver
da igual que pienses si en mi vida ya no cabe la ilusión.

En un instante oír tu voz de nuevo he vuelto a ser yo y he decidido que el que mande siempre sea el corazón.

Una llamada me basto para sanarme, oír tu voz fue para mi el mejor jarabe ya no duele tan solo quiero bailar.
Me dado cuenta que aunque en la vida aparezcan nubarrones ,
daremos saltos, bailaremos sin temores y te agradezco que me enseñes a mirar.
Mirando al cielo puede ver que aquel azul no iba a volver da igual que pienses si en mi vida ya no cabe la ilusión.
En un instante oír tu voz de nuevo ha vuelto a ser yo y he decidido que el que mande siempre sea el corazón.

Partir i viure o bé restar i morir

I vas tirant, menjant-te els nos i empenyent la vida minúscula, convencent-te que l'avui és emportar-te els trastos menys lletjos d'aquest mercadillo d'insignificances, empassant amb ràbia la cantarella neoimbècil que ven la realitat com l'únic que veritablement tens, com l'única cosa certa. Si l'ara ho és tot n'hi ha per posar-se a bramar, penses quan caus, però t'aixeques i continues traginant hores amunt i avall, engranatge desnatat.

Avui vivia o minivivia, vist així, i m'anava bé, no et pensis, em distreia amb els no-resos i per unes hores no tenia la consciència del buit, per unes hores oblidava que existeix l'abisme i vaig comprar-hi el pis a tocar. Llavors ha estat anar a agafar el tren a Catalunya, en aquell hall gris i pudent, i començar a recordar aquelles tardes d'hivern en que t'hi esperava, aquelles tardes al costat de l'enorme rellotge d'agulles esperant-te, frisant per veure't, l'infinit en el minut o dos tard que sempre feia el teu tren, i tu pujant les escales mecàniques, amb aquell abric marró fang o amb aquell altre de taronja publish post, acostant-te cap a mi somrient, com si sonés Damien Rice, com si jo fos en Jude Law i tu fossis -de fet ho eres- la noia més perfecta del món. Recordo aquells cinc, quatre, tres dos un segons fins que m'abraçaves, i sempre ens abraçàvem amb força i urgència, com volent recuperar en trenta segons les hores que feia que no ens veiem, i llavors submergia el nas als teus cabells i t'olorava, gustos i colors que encara ara em trasbalsen. Els entrants abans del banquet acabaven amb un petó dolç, universal, dinosaure, que no sé com t'ho feies però sempre tenia el rastre d'aquella primera vegada.

Cigrons per botons...

Com cal!

Una illa qualsevol

Com hi ha el fill sense els pares
i els pares sense el fill
Ovidi / Estellés

Sóc a l'illa i plou.
Plou a les platges, plou a les cales, plou a Sant Ferran, plou en aquesta petita casa eivissenca, plou en aquesta petita habitació infecta amb mosquitera a la finestra. Jec estirat al llit de sempre, tan dur com sempre, hipnotitzat amb el ventilador que, lentament, giragonsa sobre el meu cap. Sóc a l'illa i plou i sento la pluja per la finestra colpejar avorrida la claraboia i, unes octaves per sota, colpejar avorrida els cotxes aparcats al carrer. Sóc a l'illa i plou i penso que se m'estarà mullant la bici de lloguer, aparcada al carrer del darrere a tocar d'un fanal prou prim com per fer-hi passar el cadenat. Sóc a l'illa i plou i penso que no deuràs treballar, avui, o potser sí i et mullaràs traginant plats, el cap xop la brusa xopa les sandalies xopes i els peus xops, tota tu xopa i divertida, que aquests dies passats per aigua acostumen a ser memorables. Sóc a l'illa i plou i penso que en Pepe o el nostre Pepe deu estar mirant la pluja des de la porta de la fonda, amb l'Estrella de sempre a la mà, mentre sona algun disc vell d'en Bob Dylan o d'en Tomeu Penya. Sóc a l'illa i plou i penso en la Verdera, en la cridanera Verdera fent el sopar i cridant a la filla i la filla, que és igual de lletja i igual de cridanera cridant-li de tornada a la mare, i el marit des de la tele que també crida que no cridin tant que no li deixen veure la tele i els tres cridant com bojos, cridant tant que no senten la pluja ni s'adonen que plou. Sóc a l'illa i plou i penso en el poeta al seu apartament de sempre a Es Pujols, vestit de rigorós negre i fent una cervesa, tot cerimoniós, amb aquella mirada d'assassí en sèrie fitant l'aiguat i aquell somriure ultraformal que reté tots els sospirs del món. Jo el penso a ell i ell pensa en Fonollosa, el seu amic Fonollosa, a qui va conèixer un dia de pluja com aquest. Sóc a l'illa i plou i la penso a ella dalt d'un mehari o dalt d'un vespino o empenyent una bici i quedant-se xopa, que tant li fa, la penso giragonsant de felicitat, com el ventilador dalt del meu cap, exprimint la vida i deixant-nos eixuts i sense literatura pedalada a pedalada, pedalada a pedalada camí de l'apartament i de la felicitat als braços d'aquella pàtria que pedala davant seu. Sóc a l'illa i plou i penso en els pescadors arreglant xarxes silenciosos, cigarret a la boca, i penso en la italianada bevent i ballant sota la pluja al Blue Bar, i penso en els quatre que vagin en ferry, a aquestes hores, patint la mala mar, i penso en algú que, com jo, jeu sobre el llit, sobre els llençols blancs i escolta la pluja com cau. Sóc a l'illa i plou i penso en Roberto Bolaño i aquella nit d'inundacions al càmping de Castelldefels, fumant la nit a la caseta del guàrdia d'aquell càmping que ara volen tancar perquè no compleix les normatives i que va sortir a les notícies el darrer dia de la temporada perquè els campistes s'hi manifestaven. Sóc a l'illa i plou i penso en mi sota la pluja fent una volta, allunyant-me cent metres del nucli urbà i perdent-me en la foscor sòlida d'aquests verals, entre grills, la pluja i els fars intermitents d'alguna motoreta.

Happy as a family guy

Definitivament, la meva nòvia haurà de ser com l'iPhone, prácticamente perfecta en todo. Només em faltaven pàgines com iPodseries per acabar de perdre el cap i declarar-li amor etern. D'acord que és molt més jove i bonic que jo, d'acord que té molts més pretendents dels que tindré mai, d'acord que els amics, envejosos tots ells, en malfien i em diuen que algun dia me la fotrà o em deixarà tirat, potser si eh, potser si, però què voleu, vosaltres no ho enteneu, ens hem enamorat i l'amor no admet condicionants. Mentre acabem d'arreglar els papers del matrimoni -ell insisteix en fer separació de béns, jo celebro el detall però li dic que no cal- intento escriure una mica per tots aquells i totes aquelles i tu que em llegiu i m'ompliu l'inbox de correus demanant més literatura.

L'altre dia pensava que tothom té la seva Formentera, ben mirat. La meva era ella i vaig anar-la a buscar allà, a mitja hora en ferry d'Eivissa, a moltes pedalades i cales i figueres i meharis de mi. La seva Formentera, en canvi, és a Mallorca, i com a bona creient hi peregrina tan com pot. La Formentera d'aquella altra noia sóc jo, per molt que ella dissimuli parlant de Taveurni, Kadavu i Rotuma. I així continua la roda, sempre desagradable, sempre gastant dies pensant en demàs que no vindran, com un trenet d'aquells que fan els homos a ses orgies, on segur que mai no encules a qui vols. També podríem dir que Formentera -o el paradís, oi?- no és un lloc sinó una persona i quedar-nos tan amples.

Si la vida fos un supermercat o un taller de tunning, escoltar seria de les peces més cares i follar es vendria a preu de saldo, en caixes i caixes i més caixes i crits de gitana a un euro guapa. La cultura estaria en un racó, i si a sobre vols que toqui el cello, llegeixi russos i et faci riure, l'hauries d'encarregar d'importació.

vedremo

En el follar, tampoc cal sobrevalorar el cerimonial. De vegades si que vas al Liceu i et vé de gust tota l'escena, el pensar-hi de bon matí, triar la roba més escaient, repàs al libretto i flautí d'ibèric, reverenciar la simbologia, vaja, arribar aviat a l'últim amfiteatre i pensar en la moral i el luxe enfonsat a la butaca burdeus mentre l'orquestra encara afina. Però de vegades no estàs disposat a aguantar els tres actes i tota la mandanga i de bon matí, encara en pijama, t'enxufes el Vedremo a tot drap pel tros del non morire, resisteixes el tsunami i ja en tens prou.

teles asfàltiques

Sóc generós a posar vuits i nous, però els que em coneixen saben que no gasto deus. Ni gasto els frens ni arrisco al màxim ni em deixo tacar per la vida, així en general. Si em sóc sincer, només m'he arribat a deixar la pell un parell de cops, i sempre per dones. Un o dos deus a la vida garanteixen que, aquell qui el rebi, se'l mereixi de debò.

La bella dorment

Amido tauts i controls d'alcoholèmia, xuto cerveses a euro esgotant paciències belgues. El cervell és un xup xup còsmic on esclaten singlots i hipoteques. Els pits operats també són pols i s'hi convertiran. Demà serà llevar-se bella dorment, ullar el món i maleir al príncep dels collons.

antisistema

Des del 17 de setembre que en Robin Banks és el meu ídol personal, robant a caixes i entitats bancàries i donant el botí a iniciatives antisistema. Un heroi clarivident sacrificant-se perquè un altre món sigui possible. Bravo, no tinc paraules. De fet la seva experiència m'ha colpit tant, m'ha arribat tant endins que he decidit posar el meu petit gra de sorra per la revolució. M'he comprat un iPhone.

ferros a la boca

- Sí no sí no no no sí no. No.
- Ok, cap problema.
- Bueno no, sí.
- Si?
- Sí.



Agafar el metro i dissimular, ofegar els dubtes a paraules, parlar parlar parlar parlar de res i de tot, feina, oci, futur i família, propera parada, Urquinaona, preguntes i més preguntes en plan periodista i tu respostes i més respostes en plan entrevistada. Temps de neu.



Entro primer a la teva habitació i em descalço. Les teves últimes paraules "ai, no tinc res endreçat, blablabla" es fonen. Una llum somorta traspassa les cortines. El silenci ressona. Matí de tardor. Asseguda al llit, em mires. Jo em trec la camisa, descordant-la botó a botó. "Ai, que fred" dius mentre la deixo sobre la cadira.
Ric.

Més Ramon Casas

Em convocaves amb un e-mail formal d'aquests tan teus, encuriosit t'esperava a la cantonada de sempre i pujava al teu automòbil minúscul, que ens duia al poble del costat. Allí no hi havia arbres ni torres ni passejos, només un pis molt blanc i molt vell i molt nou a la vegada, de llençols sobre els sofàs però ni mica de pols. Em deies que Mallorca ja no és el que era i que preferies Granollers, adoptar-me com a company de viatge. Davant la meva mirada incrèdula, deies alguna cosa així com que de debò, hi he pensat molt, tindré paciència amb tu, seré capaça d'esperar-me fins que m'arribis a entendre. Llavors s'ha acabat la cançó que sonava i l'iTunes no ha tingut la delicadesa d'empalmar-la amb cap més.

gleva

follar per fugir

Hi ha dies tan curulls que vessen. Prendre un Vila-Matas abans d'esmorzar, per exemple, i acabar la nit amb ell, recordant els consells d'un savi cavaller rapat que es carteja amb l'inefable i m'adverteix de la perversió de citar -per exemple Duras- en segones núpcies. O l'absis de Santa Eulàlia d'Estaon després d'un cafè inestable i no plorar i els Vayredes Friedrich i La mandra i Por encima de mi cadáver i els Moulins de la Galette de Ramon Casas i aquell interior a l'aire lliure en directe, amb aquella llum acollonant, d'au va, fot el camp d'aquí rebentasomnis despietat. Perquè llavors diguin que la Tita Cervera és estúpida. I follar, collons, i follar, que viure sol està bé però follar és agradable i va bé pel cutis i la resta del dia és coll avall, com un martini blanc mirant el mar al Rafalet, i no et mengis el tarro que tornarem a acabar malament. I arribar tard a la feina i marxar tard de la feina i passar la tarda a un terrat de Ciutat Vella conjugant impossibles en silenci i pidolar veritats i perseguir poetasses i amagar que hi ha muses que m'obsessionen com és obvi i natural, cony, com li passa a tot bon escriptor, recony, però no fa de bon cavaller preguntar-ho i menys davant la família vinguda d'Itàlia, prengui'n nota, cipayo. I al manuscrit no se'm nota. I gintònics i literatura i acaronar-te amb la justa mesura, explorant la recent descoberta tendresa postcoital -sobre això encara haig de reflexionar-hi- i un furgó blindat que esclata, que això és com a la faràndula, on tothom folla amb tothom menys amb qui vol.










I als plagiadors que els mati déu, que els xapi les impremtes i enfonsi les galerades.