One Sentence

Story #1130
By nobody@onesentence.org (Paul) on sex

She screamed a different name, but I kept on going.

Nota mental:

Hablar de un cierto renacimiento cultural y artistico que por lo tanto conlleve una transvaloracion moral, y digo transvaloracion y no cambio de valores y digo cultural y no folclorica, y digo artistica, porque de eso se trata.

Vaduz

Yo bebo whisky constantemente

Ja m'hi val.

He confós un retrat de Leonardo da Vinci
amb un retrat de Leonardo da Vinci.

La importancia de llamarse Eumolpo

Grotescas casualidades.

Un dia, por inventarse un nombre
con palabras griegas
le fue regalado uno que pertenecia,
sin que el tuviera la mas minima idea,
al panteon de la mitologia greiga.
Y es Eumolpo, la buena melodia,
el que canta bien, quien pretendía ser el escritor de estas linias
y buscando resulta que no solo esta bien compuesto
sino que además existe.

El que canta bien,
¿no sería un nombre inmejorable para un mal escritor?


Es verdad,
ya en el Satiricón de Fellini
hay un poeta con ese nombre.

¡Esas locas cabezas griegas!

setmanes

Visc en setmanes que mai arriben a tenir vuit dies.


4 llibres, 2 poemaris, 5 esbossos, poques idees, 3 pelis i moltes palles.



I ja torna a ser dilluns.

La pintura y la evolucion del mono

Cuando los robots sean lo único humano

que persista en el universo tambien pensarán,

que es imposible que vinieran del mono, ai, del ser humano.

unamano

La historia de la pintura, es cierto, esta salpicada de gotas que inundan, de mareas que arrasan la bruma que se estanca. La pintura esta llena de altos y bajos, de parar y arrancar, subir y bajar, quedarse quieta. Y los pintores, menuda gentuza. Solo quieren disfrutar. No pretenden más que apoderarse de esa corriente de la naturaleza, de ese impulso sublime para ordenar la materia y servirse de el para intercanviarlo por más materia, otra materia, pero más. Los pintores no dan el salto porque no pueden darlo. Porque nadie pinta ya si no es pensando en un intercambio, no hay mecenas de juventudes, solo mecenas de consagrados. Bischofberger solo quiere a gente hecha ya, que el conoce, que el admira y a los que subvenciona para que sigan su labor. Pero nadie apuesta por los jovenes. Y es que deben ganarse el pan, deben superar la carrera de obstaculos sin fallecer en el intento hasta llegar a conseguir ese pequeño reconocimiento con que el que quiza podran no tener que pensar en como comer ese mes, sino que podran pintar con tranquilidad, hacer su trabajo sin pensar en ese intercambio que nos abruma a todos. No es la pintura la que esta enferma, sino más bien, la sociedad.

Igual que antes la gente, la burgesia, apreciaba el arte por la dificil caracteristica de ser único y personal; ahora todo el mundo cree que puede, cree que tiene ese sello que impregna su actividad, lo que hace de la pintura un mero pasatiempo. Un mero pasatiempo. Picasso vivia ya antes de ser picasso de pintar, porque la pintura era algo agradable en un mundo sin television. A la gente le gustaba observar un cuadro, una pintura, en casa, tranquilamente, solo como ostentacion o como reflexion, poco importa. Pero esto es una costumbre del pasado. Incluso los coleccionistas más alocados tienen el comedor repleto de pintura sin saber porqué. Nadie sabe porque.

Y el salto en la pintura, quizá que lo den los espectadores. Aunque claro, ¿cuantos espectadores estan capacitados para juzgar la cuestion? ¿No sera que el problema esta en el publico que ha despreciado la pintura en favor de los media? ¿No sera que la gente ha perdido el gusto por lo original, por lo único, por el trabajo que sale de las manos del hombre, en favor de los medios fáciles? Creo hablar por la mayoria cuando digo: Mirar un cuadro es facil, pero es aburrido. Hay que pensar, es verdad. No es como el televisor, que te da imagenes, sonido y pensamientos. Tu cerebro esta parado, pero tus sentidos estan atorados de informacion, de brillo, de 16 millones de colores. Y el pobre bobo no puede más que estarse quieto, parado, esperando. ¿Que espera la gente cuando mira la televisión?

En cambio la pintura requiere de todo lo contrario. La pintura esta, es, no se mueve, ni cambia, ni tiene golpes de luz ni de sonido, no te llama, pero esta. Esta y eres tu el que tiene que ir a por ella. Eres tu el que debe moverse, el que debe ir hacia ella. Meterse, entrar, remirar, juzgar, pegar, llorar, reir. Tú el que debe recomponerla, completarla. Uf, que dificil. Demasiado cansado. Nadie hace nada nuevo en pintura, porque lo que se hace, o bien es intentar simular el medio audovisual (irimlux, que no lo hace nada mal), cosa que me parece un poco absurda por pedirle demasiado al medio pictorico, o bien continuan con lo antiguo, con la reflexion pausada, sin invitar jamas al espectador.

Ese cuadro criptico al que solo acceden los que lo desean y que al mismo tiempo no todos son capaces de desear.

Ese espejo donde ya no nos queremos mirar.

Nos hemos vuelto feos. La pintura, sigue en sus trece.

Y no tengo más que decir por el momento.

Reflexions derivades de la lectura ociosa

Más de dos botes me empalaga

La història de la pintura avança a batzegades. És una mica com un motor d'explosió: van acumulant-se obres i obres fins a saturar l'escena, arribant als límits de l'univers conegut, fins que algú, certament espurnejant, provoca una explosió que buida el panorama pictòric i permet que es torni a omplir, amb espai de sobres per les noves expansions creatives.

Podríem parlar de grans explosions -passar del figuratiu a l'abstracte- o podríem parlar-ne de petites: L'esgotament de la pintura acadèmica i l'adveniment de l'impressionisme, molt més lliure temàticament i estilística, el pas de l'impressió a la subjectivitat de l'expressionisme, amb Van Gogh com a frontissa, o un altre pas, de gegant, amb la irrupció del cubisme i el trencament de les normes canòniques de la representació. Picasso va ser, sens dubte, una d'aquestes gotes fan vessar revolucions, inundacions conceptuals que arrosseguen tot allò sagrat fins al moment. Un altre d'ells va ser Van Gogh, a qui Picasso va dedicar una afirmació que tenia molt d'autobiogràfica: "Quan ja ningú sabia com continuar, ell va trobar un camí ben ample cap al futur".

Avui en dia, el video-art, la perfomance o el nou figuratiu no deixen de ser excuses de mal pagador, trucs barats d'il·lusionista per intentar amagar que el panorama torna a estar saturat de no-res, i que l'estancament d'un art en putrefacció no encaixa amb un mercat artístic ple de bitllets frescos per gastar. O hi encaixa a la perfecció, de manera que el mercat comercia amb morts vivents ja coneguts i quadres fúnebres amb signatura enlloc de donar pas a l'enèsima revolució, la que vindrà. Una revolució que ningú sap en què consistirà menys el jove que l'està parint aquests moments, en unes condicions precàries i patint perquè la parade de cotxes de funerària i marxants en dol no paren de recrear-se en el festí necrofílic i defugen una responsabilitat històrica.

_________

De la lectura -és el tercer cop que el recomenço- del volum pictòric del Taschen "Art del segle XX" me'n quedo les proves i els apunts menyspreats dels clàssics de tombant de segle, que aquests no arribaran a desenvolupar i que, paradoxalment, després acabaran essent armes i estendards, senyes d'identitat de pintors que vindran desenes d'anys més tard.

Així Van Gogh seria el precursor de l'action painting, amb aventures fallides en l'abstracció i uns traços poderosos, irreals i posseïts que, de no ser tant dirigits, poc es diferenciarien dels drippings de Pollock, per exemple.

O el puntillisme de Seurat i Signac, avantpassat dels milions de televisions arreu del món o de la impressió en quadricromia.

O els canvis de perspectiva que feia Paul Gauguin dins un mateix quadre, anecdòtics en el tahitià però que esdevindrien el pal de paller de les ja centenàries Demoiselles D'Avignon.

O els prats de Cézanne, avançada directa dels fantàstics paisatges de Staël, que es poden veure aquests dies a La Pedrera.

autista autistico

Drogadura drogadura droga droga droga dura

Estimades senyoretes tatuades:

Your body is a battleground, not a dashboard

_______

Ben mirat, per Josep Pla la vida també era "bastante poca cosa", però el paio va viure fins als 84 anys, escrivint fins a l'últim moment. O sigui que potser que comencem a posar-nos-hi.

_______

_______

Avui he vist un colom pintat per Pollock. M'he girat per assenyalar-te'l abans que tu ho fessis, però no hi eres.

_______

In which glasses I look more like Godard?

2 days in Paris: La Julie Delpy fent-se la Woody Allen francesa m'ha semblat fantàstica, malgrat el corrillo de la crítica s'hi hagi acarnissat a plaer. Fantàstic l'àpat familiar, pares reals de la musa de Linklater inclosos. Un must. O millor dit, à visionner A-B-S-O-L-U-M-E-N-T.

I jo sense trobar les bebops.

_______

Pla: Es muy importante comer algo. Yo ahora estoy desvanecido de hambre.
JSS: Ahora le vamos a dar a usted lo que quiera.
Pla: No no no, no quiero nada.
JSS: Algo comeremos, no?
Pla: Tomaremos quizá un poco de gin tónic con agua...

Nadal a l'octubre

Ho Ho Ho!

El MACBA acollirà una mostra amb obres d'artistes com Pollock i Picasso creades després de la Segona Guerra Mundial

'Sota la bomba. El jazz de la guerra d'imatges transatlàntica. 1946-1956' és el títol de l'exposició que el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) mostrarà el pròxim mes d'octubre en la nova temporada 2007-2008. En ella, s'hi inclouran obres de pintors de l'avantguarda clàssica com Pablo Picasso, Wassily Kandinsky o Henri Matisse, que van destacar pel seu art de postguerra juntament amb d'altres noms com Jackson Pollock, Gorky o Wols que conformaran el nucli central. L'exposició ha comptat amb la col·laboració de museus com el MOMA, la Tate Modern o el Metropolitan i és una coproducció del Museu Nacional de Arte Reina Sofía de Madrid, encara que només es podrà veure a Barcelona.

'És una exposició irrepetible i de les més ambicioses que ha fet el MACBA'. Amb aquestes paraules el seu director, Manuel J. Borja-Villel, es referia a aquesta exposició, que tot i ser concebuda de forma històrica no serà 'revisionista'.

En ella, s'analitza i es contrasta l'art produït a França i als Estats Units durant aquest període, moment en què Nova York va substituir París com a centre neuràlgic de l'art modern. També s'il·lustra la participació de l'estat espanyol en aquest 'debat transoceànic d'imatges', a partir de tres esdeveniments culturals: la primera Biennal Hispanoamericana de 1951, el curs/exposició de l'Art Abstracte de Santander el 1953 i la Biennal de Venècia el 1958.

Segons ha explicat el director, estudiar la història de l'art que es va produir després de la Segona Guerra Mundial és tot un repte perquè configura 'un espai gris' que fins ara no s'havia tractat en el seu conjunt, malgrat les exposicions individuals d'alguns dels seus artistes. D'altra banda, la mostra planteja algunes de les raons per les quals determinades obres van tenir un gran èxit i en canvi d'altres ni tant sols van ser vistes ni discutides. 'Hem volgut treure les obres momificades, que han estat totalment absorbides pel mercat i tornar-les a la vida i a la discussió', ha dit. Entre les peces que s'hi podran veure, hi haurà set obres de Jackson Pollock. La mostra s'inaugurarà el 4 d'octubre i es podrà visitar fins al 7 de gener del 2008.
-----



La llàstima és que seran quadres horrendos, De Kooning multicolors/Picasso wannabe, inspirats en el conflicte enlloc d'inspirar-se en la beguda. Com el Rothko multiform de la Peggy.

Sort que després van rectificar.

Visca la Cedar's Tavern!

Rhapsody en rose

Con tarjeta de crédito, por supuesto

Dedicat a en Pedrals i al del Vallès.

PS PS, guapo!: El pèl i ploma, aquí

Acudit operístic

Knock knock!
OPERA FAN: Who's there?
CALIXTO BIEITO: My fist in your a$$!

Àlex Santafé dixit

Hoy voy a hablar sobre el concepto de movimiento, basado en el habito y la repetición focalizado en la mano del hombre o mujer y los resultados aplicables a la vida cotidiana de vital importancia. El movimiento uniforme, en mi experiencia, es el que mantiene la velocidad y la distancia, simplemente, en el caso de ser rectilineo, y por añadidura a la velocidad y la distancia, el de rotacion, en el caso de ser curvilineo.

Este movimiento se forja en la experiencia y, sobretodo, en el habito con la repetición y la aprehension. El habito, no solo requiere del aprendizaje y de negar la variabilidad, con el aprendizaje, negar el azar, sino que tambien responde a la necesidad misma del acto en si, pues en muchas actividades, el buen hacer, requiere de esta persistencia, repetitiva, este habito, esta comprension última del concepto de uniformidad.

En este sentido, la pretension y la necesidad del aprendizaje, en el habito, de este movimiento y el dominio del miembro a través de él, es para muchas actividades, preciso, pues para intentar varios movimientos hasta que consigamos el requerido, será preciso optar por los maximos y minimos, a saber: salirse de esta uniformidad, por desconocimiento, por falta de dominio, no solo para concebir, en la experiencia, la necesidad intrinseca de dominar este movimiento, uniforme, sino para domar la mano, o el miembro en cuestión, en este sentido.

Las aplicaciones de este movimiento son multiples y rodean la vida del ser humano, desde las tecnicas culinarias: el batir de los huevos, la mayonesa, el all-i-oli; hasta la construccion o las bellas artes: la obtención de agua del subsuelo, a través de la válvula (bomba de agua), las mescolanzas de materiales en polvo con liquidos (pinturas y cementos); o incluso en la sexualidad: la masturbación, propia y ajena, aunque es en la ajena, donde más importancia cobra.

En este sentido, podemos ver como las utilidades del dominio de este movimiento responden a tres categorias basicas, sino cuatro, de la vida y expresion humanas: la comida, la construcción y el habitat, el arte y el extasis. Y es que el movimiento uniforme esta presente en toda la naturaleza, desde el movimiento de la pelvis y el utero para el alumbramiento, hasta la rotación ovaloide de los planetas o el crecimiento de los vegetales, todo se hace de esta manera, en un movimiento uniforme. En este último caso, el crecimiento, se hace, con una velocidad y una cierta aceleración, que puede ser exponencial, siguiendo a Fibonacci como los vegetales o las personas, o bien uniforme. Pero de aceleración hablare en otro tratado, cualquier otro dia.

Tot pagat

(Per aquesta setmana val el que vaig dir fa dos posts)

Blue and Grey

Ensures a long lasting tan

Poeta?

Tracti'm de marica de platja, millor. Digui'm de nenassa, mercès. Faci'm el favor de dir-me infantil. Versaire de parc aquàtic. A poeta afegeix-hi, si de cas, "de brotxa gorda": moltes gràcies, molt amable.

Narrador frustrat hi aniria millor, ben mirat. Denigrador del noucentisme, també. O falsari de retorns de carro. O amargat. O niñato al teclat. O ballador compulsiu de hits dance. bé no, que aquesta ja l'hem dit.

Més aviat pagafantas. De ben segur que Fatxenda. Fantasma. Gambaci. Tonto del cul. Prepotent. Acabat. Pallasso, desdibuixat.

Castratti sense veu. Zero a l'esquerra. Obstacle. Material sobrant. Os pel gos. Un ningú.

(me'n vaig a nedar en blanc d'Espanya)

Poeta de parets

Vida del poeta
(click to enlarge)

pel mestre Daniel Clowes.

Untitled

El genial Mark Rothko escrivia, als inicis de la seva carrera i com a introducció a una exposició de pintura a l'escola jueva on ensenyava, que les arts eren instintives, trencant així segles i segles de tradició acadèmica conservadora.

Rothko explicava que qualsevol art era assequible sense coneixements previs, i fins i tot en aquestes circumstàncies -els infants de les seves classes n'eren la prova- es podien aconseguir resultats excel·lents. Rothko explicava que per escriure només s'ha de saber parlar, sense classes de gramàtica que hi valguin; explicava que per cantar només t'han d'animar a fer-ho, i no són necessaris coneixements musicals o de solfeig; per pintar, deia ell, no cal haver tingut nocions de pintura, pots aprendre'n i perfeccionar-te en base a la prova i error fins a convertir-te en el Rafael de torn (i llavors anar fent escándalos).

La visió de Rothko trenca amb una visió aristocràtica de les arts que ha durat mil·lenis, i que, suposo que per mantenir els gremis de professors i mestres, menyspreava sistemàticament l'autoaprenentatge i el freelanceig.

D'aquesta escola són els qui encara creuen que per fer música s'han de tenir nocions de solfeig, els qui creuen que per tocar el piano cal conèixer la identitat de les tecles. D'aquesta escola són els qui en pintura aprecien el figuratiu i menyspreen el contemporani, "perquè no s'hi esforcen" o perquè "això ho fa un nen de cinc anys". D'aquesta escola són també els qui, en poesia, menyspreen les expansions sentimentals freestyle i defensen aferrissadament la poesia postsimbolista, la que no s'entén ni a la tercera -recordeu Sunzi- però té la pàtina aquella de "usted tranquilo, que si aquí dentro hay un San José yo se lo saco".

Aquesta, la d'establir unes condicions prèvies a l'obra d'art ("acadèmia on has estudiat? Ah d'acord, ja pots tocar el piano" "Belles arts o d'altres cursos similars? Ah, molt bé, ja pots començar a pintar") és pròpia d'una visió encotillada i profundament hipòcrita i restrictiva de l'art. L'art ha de ser expansiu, totalitari i invasor, i tu has de tenir el criteri per seleccionar què t'agrada i què no, teu és el criteri per decidir què t'eleva i què t'irrita.

El criteri no pot ser establert a priori, que som al segle XXI i tots hem estat escolaritzats. S'ha acabat prendre el pèl a les masses. Jutjar a priori és, d'acord, totalment postmodern i, en aquest cas, totalment estúpid. Això "no m'agradarà". Aquest "segur que no val res". "Què coi m'ha de fer sentir un niñato que no sap contar alexandrins?". I llavors arriba Jean-Michel Basquiat. Llavors arriba Charles Bukowski. Llavors arriba Quim Monzó. Llavors arriba Pascal Comelade.

I no són ignorants, només faltaria. S'han autoeducat, han mamat els seus propis referents, els han classificat, símbols en fila, s'hi voleu, i els han fet explotar fins a tacar les parets. O els han anat dipositant un a un a la marmita per, enacabat, submergir-s'hi en cos sencer.

En una de les seves aportacions més lúcides, Harold Bloom diu que els autors pare, els que realment tenen pes a la història de la literatura universal -Homer, Shakespeare, Dant, Goethe, Cervantes, Kafka, Joyce- són aquells que aconsegueixen desfer-se del pes de la tradició. Aquells qui, tot estudiant als grans clàssics del seu moment, els malinterpreten o els llegeixen malament per tal de fugir, de trencar, de desfer-se de la seva influència. Perquè un autor influenciat per un mite no és res més que un fantasma d'aquest mite, de la mateixa manera que, a Catalunya, els que segueixen encara ara els preceptes de Carner no van més enllà "de la insignificança", que deia Josep Pla.

En la pintura acadèmica dels aristocràtics, els pintors que realment han passat a la història són aquells que un bon dia trencaven amb el pare, en Cazurretto de l'escola de Cazurretto, per tal d'establir-se per si mateixos, amb uns anys de misèries, penúries i menyspreus que mai apareixen a les biografies que, en alguns casos (i no la majoria) acaben amb l'artista consolidat i venerat, portant més enllà les seves pròpies expansions amb èxit i trobant l'ansiat estil propi. Un estil propi que, no cal dir-ho, farà escola i serà seguit.

Aquests outlaws de la pintura trenquen amb la seva pròpia tradició, però des d'una escola, em direu. Des d'educació, des de formació acadèmica. Segle XV, amics. Segle XVI, amics. Segle XVII, amics. Segles on els grams de pintura eren més cars que la coca, avui en dia. Segles on era impossible treballar les arts sense mecenatge i esponsorització, que en diriem avui en dia. La més gran multinacional de tots els temps: L'Església catòlica que, no per haver reinvertit els calers de les almoines en art és més santa avui en dia. No us creureu que durant 8 segles de tradició pictòrica s'han pintat sants per gust...

La tradició s'ha estructurat en escoles perquè no hi havia manera de fer-ho de cap manera. Fins i tot a Altamira l'art era més democràtic que durant el Renaixement. I ara, al segle XXI, esclata. Esclata i neix de tot arreu, amb multiplicitat de referents, de mil i una maneres, cadascuna més estranya. Sense escoles. Amb antiescoles, de fet. En garatges, llegint als llits, peus a la paret, pintat grafitis als carrers.

I la inquisició dels nostres temps, inquieta. Els aristòcrates de l'art, al seu palau de Versalles contemporani, temen al poble que, en massa, sacseja amb força les portes del palau, del FNAC de torn, per córrer tan bon punt obrin a comprar l'últim de la Madonna de torn.

De l'art über alles a l'art ist alles.

cop de roc

Jo de gran vull ser Maragall. El poeta o el polític, tant és.

Daisy Chain

la felicitat és dislèxia emocional

crear natura

la natura era clàssica; les matemàtiques, tot d'una, eren Picassos.
Tom Stoppard

Són les 9 del matí i ja he tingut temps d'avorrir-me, avui.

Rebaixes

On aniríem a parar si totes les dones escrivissin cartes!
Arthur Schnitzler

La mort deu estar d'oferta, darrerament,
perquè em veig morint a tot arreu.


Avui un cotxe m'ha avançat temeràriament,
he perdut el control de la bici
i he topat amb un autobus que feia càrrega
i descàrrega de iaies a la vorera. Li he deixat
l'anunci de l'última d'en Joan Pera
fet una pena de tanta sang
-sobreactuo, de vegades-
i arrossegant-me com he pogut
he aparcat la bici a l'abeurador,
que per cada mitja hora extra et cobren,
els molt cabrons.
L'indicador s'ha tornat vermell
i he respirat alleugerit.
La meva última exhalació, de fet.

0,30 euros la mitja hora, mamons.



Baixant del tren,
he mirat repetides vegades
a banda i banda de la via,
cap comboi de passatgers,
cap mercaderies, cap màquina
vagabundejant enlloc.
Convençut que el meu destí
no es subjuga en passos subterranis
he baixat a la via,
amb por, he travessat una via,
corrent com una nena, l'altra,
i quan ja pujava a l'andana
m'he entrebancat,
caient enrere,
obrint-me el cap amb l'òxid del rail,
desencaixant-me el braç de la patacada
obrint-me ferides amb les llaunes gastades
i infectant-me-les amb les burilles de cigarreta
que es podreixen entre el rocam.

Si està prohibit fumar a les vies
és per algo, mamons.



Al metro he recorregut l'andana sencera,
com fan els jubilats i les desequilibrades,
fins a situar-me al punt on s'obrirà la porta justa,
i he esperat, pacientment, al comboi.
Els indicadors verds informaven del tancament
de les estacions de platja els mesos de platja
-reformes, deia- i quan indicaven l'estona d'espera
ja no hi mirava, fastiguejat.
He repassat els companys d'espera,
sudamericans, un avi, una senyora amb canalla,
una gorda que pudia -i com pudia, la molt gorda-
i poca cosa més.
El comboi tronava dins el túnel,
i tothom s'activava silenciosament,
conscients del paper que els corresponia.
Jo em disposava a fer la meva part
amb la perfecció tècnica que m'és habitual,
bordant-lo amb la cara impassible de rigor,
quan algú, sospito que la gorda, m'ha empés a la via,
i he recordat Matrix i un salt enrere mentre queia,
en el meu cas endavant.
Al topar amb el terra no m'he enrampat,
i mentre lamentava haver cregut sempre
aquesta llegenda urbana, el metro
m'ha colpejat amb força, sobrepassant-me
però alhora mantenint-me enganxat
amb la primera roda de l'esquerra,
que m'ha anat desfent l'estòmac
com en una màquina de tallar pernil exprés,
repartint-lo per la via fins a partir-me en dues
mitges parts. Quina part era la bona i quina la dolenta
és la pregunta que encara em faig.





De totes maneres, millor morir que matar-me, penso, de vegades. De vegades no.