piscines

Fa mig any que ho veig tot borrós,
però m'hi he acostumat i ni me n'adono.
Els semàfors són taques d'oli que floten
i la gent ceràmiques Barceló,
tothom igual, tots japonesos.

El món és art degenerat
i viu aliè a la distorsió.
Taques i taques de res
i als miralls, regalims.

El misteri de l'amor

Va, que m'ha quedat prou poètica...
____________________

El misteri de l’amor és l’última etapa -fins ara- del pla per conquerir el món de Joan Miquel Oliver. Després d’inventar-se els Antònia Font, una excusa com una altra per comprovar si les seves cançons eren bones i adonar-se que sí, que són bones, i parir discos cada vegada més collonuts i lletres cada cop més intergalàctiques i atrevir-se en solitari i sortir-se’n amb matrícula -Surfistes a càmera lenta disc de la dècada ja- es veu que tocava veure si escrivint i prou també funcionava la cosa, si podia ser el puto amo directament amb el text el flux la idea pura, sense melodies o guarnicions.

I se n’ha sortit, i tant que se n’ha sortit. Com aquell qui escriu quan està avorrit, Oliver trena una novel·la a partir de la vida de quatre personatges que s’inventa, dues parelles embolicades entre elles, però l’argument no és important, ni l’estructura, fora. No ens trobem davant d’una novel·la reveladora des del punt de vista del significat, no hi ha veritats templàries ni màximes absolutes, tautològiques, totals. Tampoc hi ha versots fascinants d’aquests que poblen les seves cançons -sospitem que aquest material se l’ha guardat pels propers discs- ni una coherència ni un principi i un final.

El misteri de l’amor és una espècie de catarsi per escrit, una mica com Kerouac però agradant a les noies. Tampoc és que Oliver hagi inventat res, que acabarem semblant uns groupies, però aprofitant l’escriptura automàtica i farcint-la de la seva experiència i el seu món interior, avui per avui infinit, Oliver construeix capítols que són viatges que són epifanies que són palles mentals en el sentit més suculent i nutritiu i enganxós de la paraula. Oliver aconsegueix traslladar aquests móns abismals o espacials, aquests móns de jocs infantils i recordar la infància, aquest dia a dia observat des d’una mirada única, tampoc tan diferent, només apartada uns metres de tots nosaltres, lo just per aconseguir una perspectiva certament original.

El mèrit del misteri de l’amor i allò que converteix aquest text incoherent i mal escrit i pesat en la novel·la de l’any és l’atmosfera del relat, el material de la narració i la narració en si mateixa, aquest lèxic únic, aquesta expressivitat fantàstica, contemporània i sensible alhora -paraules que fins ara oximoronejaven-, aquesta manera única i personal de dir les coses i de transmetre directe a la vena, orgasme continu, pell de gallina, llàgrimes als ulls, Lucy in the Sky with Diamonds.

___________
Crítica del misteri de l'amor, demà a Llibròfags

Mi proximo adios (y punto en boca).

Dios sera verdad, que tanto quieres que te quiera
Pero si mi corazon a adelgazado, justo al mismo ritmo que mi cerebro
tanto como mis cojones han engordado
es el ansia lo que noto en el brillo tiliante de tus ojos
es el fuego pasional el sudor adormecido de tu escote
o es que hace tiempo que nadie te enamora como lo hicieron mis labios

Esta vez no habra un "te quiero" ni un "hasta luego"
esta vez o sere yo o seras tu pero ninguno de los dos
volvera el cuello hacia tras como los perros,
para olisquear insensato el aroma que destila la mano que
durante tanto tiempo nos dio de comer a ambos

Un adios nunca deveria ser pretexto para futuras visitas
deviera ser el punto y final para que al filo de la soledad
mas amarga, repulsiva y dolorosa no tuvieras mas remedio que seguir
con tu asquerosa, patetica y efimera existencia.

Com una novel·la

Després de reflexionar-hi una mica, aquestes són les 5 normes bàsiques per escriure una novel·la infantil:

- El protagonista no pot ser un estudiant de periodisme desencantat. Ha de ser estudiant de batxillerat, distret i amb les hormones a cent. Millor.
- On hi hagi depressió i tendències suïcides, posa-hi tristesa i alguna llàgrima que no saps d'on cau.
- Canvia per diumenges avorrits sense res a fer les teves jornades senceres dedicades a la masturbació.
- On hi hagi gintònics, cerveses i més gintònics i més cerveses posa-hi tardes de confidències o excursions en bicicleta (això encara es porta?).
- En lloc d'intentar-te triomfar putes i males putes en antros infectes, hi haurà intents i més intents de passar el nivell 10 de l'últim Super Mario i la mateixa frustració.

esbossar

Quan t'enamores i et funciona,
el cos triga unes setmanes a adaptar-s'hi,
a abandonar el jeure i les males postures,
i mica en mica vas obrint finestres i porticons,
traient la pols de les cortines,
acostumant-te a aquest caminar alçat,
a aquesta llum perpètua i enlluernadora.
T'adaptes a lluir el somriure gilipolles, en definitiva.

Quan l'amor es trenca tornes a amagar-te, és clar.
S'apaguen les llums s'abaixen telons
i tornes a témer la llum del sol.

As seen on TV

Segona simfonia de'n Brams

despacio, despacio

Hòstia, amb la Shakira també?
Acabaré tapiant-me les orelles
com ja vaig fer amb els llagrimals.

Sóc l'alegria dels constructors,
auditori d'un, caixa de resonància.
Ofegar-me sol dins l'escafandra.

Rhinestone cowboy

Precipitar-se

Wishing won't make it happen!

I reneixes un matí de diumenge,
carrers buits, ocells manifestant-se,
un sol de justícia i aquesta olor
de barbacoa omnipresent, religiosa.

Surts de casa i les primeres passes,
porugues, inconscients, automàtiques,
són iguals que les últimes d'anit,
i et duen a les mateixes tombes
i els mateixos barrancs.

Futbol

No sóc especialment futbolero, però aquesta setmana em rendiré a Cristiano Ronaldo si fa coses com aquesta:

L'endemà

M'hauré d'apuntar a algun curs d'antiretòrica.
A vegades per avançar cal retrocedir.

El precio de la prima dona

Vencemos a la platica, a cada recodo de incoherencia.
perseguimos con amplitud nuestros sueños
aquellos de los cuales nunca nos sentiremos desnudos y estupidos
Esculpiendo nuestro ego mas alla de la sedienta agonia de nuestras almas

Pernoctando ante la noche y las estrellas, repitiendo el vocabulario que siempre lacerante
Abotarga nuestras lenguas profanas repletas de incontinecia cerebral e urinaria
Somos aunque no queramos lacayos de un presente prefabricado de cobardias
Asesinando nuestros prejuicios y resucitandolos a la mañana siguiente de nuestra muerte
como resureccion dilapidada por ansiosas mezclas de un cocktel de rock n'roll pasado por agua

nuestras princesas eran putas que nos hundieron a rodillazos el alma
hacia los tobillos, obligandonos a olvidar lo mejor de nosotros
custodiando al acecho su fidelidad, para recriminarnos luego nuestras faltas de valentia
mientras ellas compraban de forma barata y austera, las ansias pactadas de principes disecados en discotecas
donde las fieras mejor domesticadas son vencedores

Mas es el odio que se recicla en nuestras entrañas,
que ese amor amargo que ofrece droga a cambio de pañales
es tuya la opcion de poner tu rubrica al pie del contrato
ahora los bancos no son los unicos que ofrecen hipotecas
las minifaldas son mas peligrosas que las letras de credito de los banqueros
pues anclan tu alma paRA UNA ETERNIDAD EN LA QUE LA NOSTALGIA
sera la unica carica que quizas roce tu alma.

Placidamente

350 gramos de ternera,
neu pols, tot obert,
y me sumerjo en la conversacion
entre vino, carne, ron y poetas,
rememoro los tiempos arcanos
en que los hombres
bebían, hablaban, reían,
en una ceremonia milenaria
en pos de la eternidad
en la contemplación de
ese devenir tan patético del hombre
como esencia, como especie
mientras vivaldi ilumina mis letras
pienso: lo mio es manchar
tanto el teclado como el papel, el lienzo,
la vida, y escribir no es más que ordenar
pensamientos, establecer ideas, plasmar
forjarlas en el yugo de la experiencia
y dejarlas fluir a la vista y el cerebro
de los lectores, que pobres desgraciados
esperan poesía
cuando, de mis manos,
reciben multiformes ideas, sin sentido,
que, espero, puedan ordenar,
a su gusto, placidamente,
en esta noche sin estrellas.

26-04-08 (1)

Ni violins suicides ni gots mig buits
ni conys passats ni futurs incerts,
res d'existències abandonades
a qualsevol barra de bar.
Parlem de brillar, parlem d'excel·lir,
Sarabandes, parlem de guiar peregrins
els propers cent anys, parlem
de ser estrelles polars, presidir cementiris,
d'avançar-nos als temps, de nedar en daiquiris.

Parlo de viure i guiar,
malviure, inspirar,
parlo de ser i gaudir, de relativitzar i fruir,
de llançar-nos al buit i no pensar en demàs.
Entrecots que són veritats,
Priorats que són plaers,
companyies que serien els punts finals
del qui no aspira a res més.

pogrom

Sona un ritme avorrit, taladrant i sistemàtic
d'aquells que no pots deixar de sentir,
fuck buttons, potser.

Entres a la discoteca i avances entre beats i fum i llums i sons i gent i deu vint cent mil nerds i pits i conys i culs i caps i ulls: fins, secs, rotunds, clavant-se i balls i roms i jocs i gols i vius i morts i els terratrèmols les simfonies i la tempesta que sempre m'acompanyen.

Vanitas

Ayer fui a devolver libros a la biblioteca, cuando:
- Son 456 días de multa.
Joder.
- Pero... solo se puede hacer un año.
-¿Solo un año? ¿No se puede más?
- No solo un año.
- Bueno, pues hasta el año que viene.


Vanitas vanitatum et omnia vanitas.

leave me alone

Mujeres de papel

Labios de pecado
funesta platica que pretende subyugar mi mente a tu regazo
como si de un perro domesticado se tratara
mientras dejo que persigas a la luna
en ropa interior de color rojo

Adorando el suave perfil del filo cortante
de tu boca inefable y pervertida
asombrando a mi corazon
y llenandolo de miedo y rabia
a cada beso que de ella se destila

Latidos huecos que taladran
Caricias que convierten tu tacto en hiel
Regusto alquitranado de tus palabras
Sentencia de tus ojos de gata
porque araña tu mirada si todavia no la hecho llorar

Solo me quieres para hacer como
mucha de las mujeres un sofa de mi piel
un televisor de mi mente
un jarron de mi espiritu
y eso si un vibrador de mi verga
para llorar luego, por tu felicidad incompleta.

Para demandar postreramente otra estrella
que te haga sentir bella,
pero como puedes ser tan perra,
a cada voz tuya se asemeja cada vez mas a un ladrido,
un canto a la luna que brilla reflejada en tus ojos.

Aquellos viejos heroes

Oyendo a musicos de un tiempo desgarrado
a traves de sus ecos profanos
que punzan con misivas diplomaticas
la nostalgia de deveres morales para sus causas perdidas

La droga de sus venas; La rabia por verse envejecidos.
Es ahora un recuerdo pasajero dentro de su mundo
carente de sentimiento que anhelan curiosos tiempos pasados

Viven esperando mentirse al espejo
cada mañana que se sorprenden volviendo a casa
ebrios de añoranza hacia el pasado donde fueron osados
donde sin miedo a su cordura besaron en la boca a la locura
mientras silbavan una sutil melodia de despedida

no mere polemic

No és que tingui una obsessió amb el tema,
és que m'he llevat utilitarista:

Perquè no quedem, posem-hi demà,
jo i totes les noies lletges del món
i, si cal amb un megàfon, alço la veu i aclareixo:
"No, gràcies, no vull res amb vosaltres"?

jo faré una amanida

Ella canta que les paraules desapareixen,
però a mi només em faltaria això.
A les portes de l'estiu menys important de la meva vida
només vull us per omplir o emes on amagar-me.

Només vull dreceres, rodolar,
perdre'm, segones parts, col·lisions,
vendre els llistons, rendir-me, pronoms,
Malibú, viure envoltat de noies boniques
de les de veritat, no de les que ho intenten:
el fracàs està sobrevalorat.

Malentendre-ho tot, acaronar-te,
desfer maletes, fer el sopar, plorar en companyia,
moltes trucades i alguna dedicatòria.
Que no t'espantis, que te m'acostis,
guardar els sadismes, jolene,
i només utilitzar-los en defensa pròpia.

Viure,
en definitiva,
com si estigues viu.

toser i cantar

- Ostres mira! Una samarreta de Bukowski. Tenim un Bukowski, a la llibreria del restaurant: 'Lolita'.

talla noranta i pico

Et fas gran
quan fa mitja vida
tot just tocaves els primers pits.

(o potser hauria de començar amb ets jove quan?)

|_________l__________l l

shortcomings

Ja hi som altra vegada,
perdent una altra nit entre música psicodèlica
vinyetes sense globus i aquest blanc i negre omnipresent.
Almenys no hi ha cervesa, avui. Les he acabat.
La meva vida és un Guernica per pintar,
idees, esbossos, una tragèdia latent.
Espantar fantasmes fins que la por ens temi,
fins a derrotar-nos a sobre.

Muñecos de cera

He vuelto a poner mi nombre junto al vuestro
Una vez mas de tantas

Junto al desquicio de nuestro lenguaje peculiar
y desarraigado

De nuestro atropellos de conductas insurrectas
De persecuciones lascivas a feminas
de oidos embotados en otros cantos de sirena
Por callejones oscuros de empedrado talegario y obsceno

De sonrisas curvas a medio nacer
entre el desagrado y la avaricia
de torcer un dia mas la cera de la que estamos hechos.

M'encanten les entrades de google com aquesta:

http://www.google.es/search?hl=es"Perdona%2C+no+quiero+agobiarte+pero+me+impresiono+mucho+el+estilo+y+la+elegancia+con+la+que+resolviste+esa+situacion"

Allò de penjar el guió de trainspotting va ser un encert com pocs.

Dia de Joe Matt

A vegades
que et faci mal a cada batec és un símptoma que estàs curat.
Curat i malalt de nou, clar, sobretot si bateges per una altra.

suposo

Això és un safari,
tant li fa on sigui la reixa.

cashback

Cada quasi és una derrota.

Acumular fugides
entre la porcellana i els gots de conyac.

Mai coincidir,
mai col·lidir,
mai arriscar.




només hi ha una cosa que superi
les tardes de diumenge:
les nits de dissabte.

Barcanova

A vegades
la rotunditat del meu NO
sona a trontoll
o, en definitiva,
a cagalera.

quimicefa

Tot és masturbar-se
i que desapareguin les ganes de veure-la.

desert

Si jo fos un tio normal,
d'aquests que ens envolten a tu i a mi,
l'hòstia d'aquesta última relació m'hagués matat,
fora venes amunt cavall alcoholisme, whatever,
en serio, hagués estat insuperable, desgastador,
un puto atropellament pel·lícula banejada a youtube.


Però juguem al doble o res
i perdem el doble o res
i el dia a dia, l'atzar,
ens transforma en mariques ploraneres
o en l'home més fort de món,
en ludòpates de la vida
disposats a rifar-ho tot.

piano blau

I
fa
mal
a
cada
batec...

Elisi

There's no love like the future love
Madonna

L'amor de veritat no espera, no m'enganyis fill de puta de veu bonica, ves-te'n a encisar nenetes, ves, acorralant-les en ple període premenstrual i ofegant-les en un mar de llàgrimes.



Avui he somiat que era a París. Bé, allò era una puta barriada com qualsevol altra, pots contar, podria ser l'onzè, podria ser South Kensington, podria ser Calella de la costa. El tema és que només recordo el final del somni, però ha estat bastant espectacular. (parèntesi: els paios de Mala vida que es tiren al metro... és a la línia lila, no? La línia lila és super per tirar-s'hi, hauré de preguntar-ho a l'intimissimi) El fet és que era a aquell barri intentant robar un vélib que vigilava un paquistanès d'aquest d'aquella família nombrosa que tenen ultramarinos a tot arreu. Intentava robar la bici i hi donava voltes i voltes, buscant el moment adequat, quan m'han vingut uns espanyols i m'han preguntat com es deia algo en francès i jo els he respost "on va vivre ensemble". Llavors jo corria, ves a saber perquè, per una espècie de camí fosc entre arbres i de cop veia, lluny, els Champs-Élysées espeternegant, i corria i corria cap allà i els ulls se m'omplien de llàgrimes.



tornar
com l'única alegria que ens queda.

Pintura

En qualsevol punt de la matèria hi ha
les essències de totes les formes naturals
gràcies al poder que tenen de generar-s'hi:
segons la filosofia són coeternes a la matèria;
segons la fe han estat creades amb ella.
Albert Magnus

Somnis i pensaments

alejandro santafé

25 x 35 cm / peça

oli i aluminis sobre paper

2008

Dos cucharas, solo dos cucharas

100% algodón

Crec que en el fons jo també vull ser artista,
vale va.

vies làcties

Qui dels dos és Lluna
i qui dels dos planeta Terra
no ho sé encara, Anna Gual.

En cràters, forats i ferides
guanyes tu i de llarg,
jo m'afanyo a tapar-me'ls
d'arbres, gratacels i oceans.

Llunàtic ho sóc més jo,
carregant arreu planetaris,
tu toques més de peus a terra
i ets de cavar pous i amagar-t'hi.

Gravitem l'un al costat de l'altre,
enllaçats, rodolant amb vertigen.
Parlar de dependències és obvi:
ni que sigui a nivell planetari
ningú ens desfarà les simbiosis.

línia total

No hi ha futur sense present
com no hi ha orgasme sense piscina
ni poesia sense sagnar
ni Llenguadocs sense Oranginas.

No hi ha futur sense present
com no hi ha lirisme sense engany
ni veritats sense mentides,
ni miracles a finals d'any.

No hi ha futur sense present,
futuregem avui, doncs,
que demà ja ens atraparan els dies,
les canes, els bojos i hisenda.

ism asm

Tradition is the illusion
of permanence.

You have no values.
Your life...

it's nihilism, cynicism,
sarcasm and orgasm.

ln France l could run on
that slogan and win.

Woody Allen

Beware of fake pills

la consciència com una correcció constant,
banyar-se en piscines de típpexs,
corregir-me fins a ser correcció de correcció,
fins a ser un prohibido pegar carteles
ple de grafittis indesxifrables.

Cristianisme, enginyeries, morenes o rosses,
novel·les d'aventures o el figuratiu, el periodisme
o els gintònics, res s'escapa d'aquest pelar
la ceba infinit, d'aquest canvi constant,
programat, regular i sistemàtic.

Només resta immòbil allò indispensable,
allò imprescindible, allò essencial i irrenunciable.
Allò que, de tant girar i bellugar-me no
aconsegueixo mai desxifrar què és.




Mai s'odia res amb prou ganes
si no s'ha estimat abans.

les ostres

A l'amor, com a l'anar de compres, la gràcia és en triar i remenar. Emprovar-s'ho tot, mirar-se al mirall, agradar-se, fer anar de corcoll a la noia de torn, que pararà boja desembolicant camises i anant a buscar jerseis XL al magatzem, per encabat marxar sense quedar-te res, camí de la botiga -la noia- següent.

Ni glòria ni bancarrota quan mai et jugues res.

Hatshepsut

Qué pesados. Están empeñados en cambiar el museo porque no pueden soportar la idea de que su profesión sea aburrida. Están aburridos. Profundamente desesperados para encontrar sentido a su actividad. En vez de ayudar a la creación, se empeñan mirar hacia el público. ¿Qué coño les importa al público el resto de público? El museo debería mirar hacia los artistas. No pueden soportar la idea de que el museo sea un templo y en el tempo solo se pueden hacer dos cosas: hablar con la divinidad y limpiar el suelo. Y el público no tiene ni puta idea. El público aprenderá de las buenas obras, no de la mediocridad animadilla.

Que traigan buenas obras a los museos, que ayuden a que haya buenas obras. El problema de los museos no es el publico, es el precio de los seguros y de los buenos cuadros. El MACBA tiene que ir de moderno, videos, ruidos: porque no puede pagar buenos cuadros.

Cuando los cuadros hablen la gente acudirá al museo. Cuando haya algo que ver, cuando haya alguna razón para ir, más allá de alabar la actividad de los directores de museo y la estupidez de los artistas de entretenimiento.

Quieren cambiar la idea de museo, llevar a los niños a comer pan con chocolate, juguemos en el museo, desacralizarlo, cuando la idea de museo es de las mejores formadas a lo largo de la historia. Un templo al ser humano, en su libertad, en su lucha, en su tragedia. Un templo donde venerar a hombres y a dioses por igual, donde el sujeto tiene cabida, donde podemos ir a reflexionar.

Hacen falta buenos cuadros, buenas fotografias, buenos videos; pero con la idea de contemplación de lo sagrado. No idea del mengem-pa-amb-xocolata.

Ahora el museo contemporáneo, absurdo, perdido, es el club de la comedia: ruidos, trastos; ¿es que también los artistas se han cansado de reflexionar?

Maldigo el videoart y sus adeptos.

A propósito de pintura, que tiene que venir a salvarlo todo, como siempre, apunto:

En qualsevol punt de la matèria hi ha
les essències de totes les formes naturals
gràcies al poder que tenen de generar-s'hi:
segons la filosofia són coeternes a la matèria;
segons la fe han estat creades amb ella.
Albert Magnus.

El lago Yi

L'esperança és un jardí,
la poesia és un paisatge paint-by-numbers amb els números equivocats.
Fins i tot les distopies són tòpiques, avui en dia.

Diuen que aquest camí és infinit,
no té final, asseguren,
però jo m'hi avorreixo de collons.

Jean-Marc

- Hay que saber esperar, el verdadero placer se halla en el deseo.
Todos los trobadores lo saben.
La edad de la ignorancia

Sóc un personatge de Denys Arcand, i giro i giro i sóc al mateix lloc i giro i giro i nous noms per a les mateixes coses i giro i giro i res em sorprèn i giro i giro i continuo a mercè de les inclemències del temps i dels altres, per molts paraigües i cuirasses que baixi a comprar als xinos.

Sóc de nou a un pis buit, desenes d'estanteries Billy acabades de muntar. Camp de batalla ampliat, el tot està per fer i tot és possible com una llosa, com una creu, com una pèrdua. Hi ha nevera però està buida. Baixo al bar, m'ofego de mitjanes i no torno mai més al barri.

Construir i destruir com una roda que no descansa.

too much porn

He esborrat l'últim post perquè era una merda reconsagrada.
I l'antepenúltim casi.
Quan comences a no dir les coses pel seu nom
estàs venut.


L'altre dia vaig riure tota la tarda quan una guiri em pregunta pel Bicing i li responc "It's only for citizens, there is an anal quote". Els segons abans de la posterior correcció van ser impagables i, pel meu bé, espero que irrepetibles.

PS: Òbviament, vaig corregir el quote per fee o algo així.

laptop

Diuen que el pop ens alliberarà, que ens farà lliures.
Per mi pot sonar el que us roti mentre em faig els cubates.


Entre beure o remenar,
em quedo amb els concerts de Brandenburg.

Rated PG-13 for intense sci-fi violence, some sexuality and brief nudity

La Robyn anava cantant, amb el seu pentinat Zorg sobre un monument a l'holocaust oscil·lant, mentre jo mirava la diagonal des del bus i m'embadalia amb els edificis alts nous aquests a tocar del tramvia. I llavors ha pujat ella, rossa, adolescent i irresistible, i s'ha quedat dreta davant meu. Han anat passant parades i parades, i jo l'he anat mirant i mirant.

Només sé que quan he arribat a Catalunya he baixat amb una borratxera de la hòstia. Borratxo d'ella, per descomptat.

crec que he endevinat l'ofici

Avui m'he trobat a la poppie de l'Autònoma al tren, tornant de Barcelona. La número 13.012, concretament. Compartim trajecte dos cops per setmana, ella amb el seu Trainspotting d'Anagrama que no acaba ni a tiros i jo amb el meu Lipovetsky que també agonitza. Encara, però, no ens havíem dirigit la paraula. Avui ha vingut a seure davant meu, i m'ha preguntat pel Joan Miquel Oliver que llegia. Li he dit que està bé, no és com A Rússia però és fantàstic, una delícia. No és un llibre de veritats contundents, és l'atmosfera, és el lèxic, és la dansa extraterrestre que ballen les neurones del paio i això es nota a cada frase. I té aquesta patxanga literària tan blocaire que m'encanta. Què voleu, estava nerviós, no m'ha sortit res millor. Ha dit que vale i m'ha dit que era d'un poble proper a Granollers i que bueno, això d'agafar el tren per anar a l'autònoma és un pal. Després de l'intercanvi de tòpics, ens hem dedicat a mirar per la finestra. Al final li he regalat el llibre amb el meu email escrit en lletra tremolosa, per si em vols escriure dient què et sembla, he dit amb una veu inaudible. Crec que no m'ha entès. Ha somrigut i ha marxat. Fin.

Es llegeix millor amb electroclash

And it hurts with every heartbeat
Robyn
(click)

A nuclear bomb. Silenci. Dissoldre's. Bilbao. Acabar-me la teva Coca-Cola. Les últimes vegades, així en plural. But nothing comes your way. El negre. Sol al carrer, aquí tempesta. Un saxo, fluixet. Una llibreta nova. Un mur que els és tots. Tacar. Ibsen. La teva olor enlloc. Callar. Plorar a Notre Dame a tot arreu, de pupil·les cap endins. Gent anònima que no vull conèixer. La intro de 2046. El sentit com una soga. El temps. La unidireccionalitat. Algú crida -no dec ser jo. Marques roges a la pell. Cançons que ballen soles, cicatritzant. Casablanca. Llàgrimes que pugen. Les galtes seques. Un somriure i em fonc a negre.

La noia del Rothko número 12

I can hear the sound of violins
long before
it begins
Dean Martin

M'he comprat uns auriculars tan bèsties,
tan lírics i afectats,
que ja no em cal escriure res.

Ells sobreactuen per mi.

Billie texà

Les tres primeres pàgines del llibre de l'Oliver fan plorar. La resta està bé. Encara no he arribat a la 87. Estic amb el Rú, la cita és insuperable, però tubogantar també està bé. Apart d'això estic enganxat a algun bloc nou i a aquestes dues webs, una per crear i escoltar cassets aliens i l'altra per descarregar sedes per la cara.

Carrer del Sèsam

Mètode express per diferenciar les noies objecte d'aquelles noies a qui podria arribar a estimar:

A les que podria arribar a estimar no aconsegueixo imaginar-les de genolls menjant-me-la.

Politica

- Si bebo más Carlos I, voy a terminar monárquico perdido

4215

Mai havia estat a un hotel tot inclòs...
t'hagués demanat totes les nits
Marta

Per ser feliç només cal renunciar a la perspectiva.

Llistat d'expedients baremats

El dia que en faig vint-i-sis puc plantejar-lo de dues maneres:

- Afrontar-lo amb energia i vitalitat, fa sol, "hoy me siento bien", momento All-Bran, ènema de cafeïna matinal. Sortir al carrer en plan "tinc la regla" i somriure a les mares solteres que, arrossegant els fills a l'escola, em contestaran amb la mirada "tu puta madre" estàndard. També puc fer una llista de propòsits que es quedaran en això, currar-me un polvet o si tinc poc temps, pagar-me'l, comprar-me còmics a Amazon o el catàleg de la retrospectiva de la Sophie Calle al Pompidou o convidar els amics a naufragar en un mar de gintònics -de conys és massa car i no sé les nòvies què pensaran. Fer com si res, aguantar xapes i xaparrons i somriure, somriure molt, que avui és el meu dia. Dir-me "no esperaves la primavera, John Fante?" i autoconvence'm que ja és aquí, que la rinitis de cada matí i el 8 d'abril marquen l'hora de florir, de sortir de la crisàlide i aplicar-me el puto get a life.

- També puc afrontar-lo d'una manera una mica més negre, en plan tempesta, com el temps que hauria de fer. Lamentar-me d'aquest pou de 8 metres quadrats en el què visc, d'hipoteca vitalícia i llit de matrimoni massa buit de tu. Plorar perquè em fa mal el canell, cada dia més i el metge no m'ha donat hora fins d'aquí una setmana, el molt mamó, tot i veure que es tracta d'una emergència nacional. No em puc imaginar tota la vida amb mal a la mà, la veritat. I a sobre veig la Chacón per la tele i em foto de mala hòstia. En fi. Deia que puc torturar-me amb això de l'edat, com fan algunes mares, i també puc caure en l'autoengany del compte enrere, un dia menys per triomfar, un dia menys per trobar-la, etcètera. Masturbació estàndard, oci barato, adormir-me amb Lipovetsky i David Duchovny. Consols del desequilibrat, d'una autèntica piranya social. De vegades tota la història de l'art em sembla escandalosament insuficient.

arena sentimental

La meva vida sentimental es redueix a parlar de relacions amb tothom, renegar de l'infortuni actual, desitjar noies impossibles des de l'immobilisme, esquivar amigues que se m'enamoren i lamentar la mateixa pèrdua cada nit. Mentrestant passo les tardes veient polles operades entrant a conys depilats i els matins veient com putots d'ungles immenses degluteixen titoles colossals.

Henrik

humanament
sóc bastant poca cosa.

Birres a 30 euros

"Presumptament alcohòlic"

A un gran artista no lo multan,
lo homenajean
que es algo completamente diferente.

charlotte sometimes

La indiferencia crece
Lipovetsky

Sovint penso que ja ho he dit tot.
Em penso en frases ja publicades,
regurgitaria versos escrits fa diverses setmanes.


La meva complicació sintetitzable en una màxima que avui m'és impossible de formular. Un sudoku. Un llibre escrit per un altre.


La roda que li ha agafat gust al fang
i no pensa tornar a la carretera:
Bellugar-se està sobrevalorat.

Avui estic cansat de cridar.

Potser m'hauria d'amagar.

La Gazza Ladra

Me les dono de que me les dono d'escriptor.

costumisme

Matí a l'Autònoma.
Desenes de jovenetes s'encabeixen als autobusos de Renfe,
frisoses per lluir modelets i rastes a bars i gespes.
Una ingent quantitat de dones boniques
embotint-se a l'autobus i, com un iman,
la més gorda de totes elles va i s'asseu al meu davant.

Inclou CD

estoy perdido en un mar de coños
Californication

Avui trucaven a la porta.
Òbviament no he obert.

Lo tenías todo y la cagaste

El Howl en versió de Spike Lee.
(Avui sobren les paraules)

xucla'm a mi

No a la transmigración en otra especie
no a la post vida, ni en cielo ni en infierno
...
otra vez no. Una vez ya es demasiado
Fonollosa

Avui només estic per cites antigues
tacar-me amb qualsevol cançó
i rellegir vells correus
de quan era feliç
i jugava amb poetes.

Visc com un ancià,
de vell ja perseguiré jovenetes.

(Sort del tecno)

Calabria, per exemple

my dream is to flight
over the rainbow, so high

Sense el tecno i les discoteques seriem noucentistes afectats,
putes becquerianes, alcohòlics de vinassa,
depravats, insulsos cremats havanerats,
teleaddictes, balladors de folk, picacodis,
pagafantes, rapsodes, capellans,
totes les anteriors són correctes.

Tratado de metafisica

.. esto ya no se si es filosofía o pintura,
o ninguna de las anteriores

Metafisica, tratado según el orden pictórico
serie I

25 x 35 cm

aceites, esmaltes, acrilicos y oleo sobre papel

Stringer Bell

sólo quiere que le añadas en el messenger
Astrud

És sortint del pou
regalimant sang
que tornarem a néixer.

Més forts
més madurs
i totes les collonades que s'acostumen a dir.