No m'agrada atiar la guerra dels sexes, però a Can Sostres -dues referències seguides, ara feia mesos que me n'estava- han iniciat un debat prou ben enfocat que volia compartir-vos:
Salvador Sostres - La princesa i la vacaContra el discurs que exculpa les grasses. Hi ha una sèrie de noies que durant tot l'any han estat fent un esforç raonable, han demostrat un autocontrol, i s'han mantingut en llurs línies màgiques. És cert que hi ha algunes noies que pateixen disfuncions orgàniques i s'engreixen sense poder-ho controlar contra les quals, naturalment, no adreço el meu sarcasme. També és veritat que hem conegut la terrible anorèxia per massa vigilància. Però més enllà de les malalties lamentables, hi ha la grassa de tota la vida, la vaca. La que durant tot l'any suca pa a les salses, la que sempre té un racó per a una altra cullerada. La que quan la fas triar entre dos pastissos diu: "Una mica de cada", la que no fa cap exercici, l'elefanta. I escolta, em sembla fantàstic. Però el que llavors no pot dir-se és que la bellesa és interior ni acusar-nos de superficialitat si diem que l'harmonia unes proporcions reclama. El que aleshores no pot fer-se és dir que els modistes són uns nazis perquè les formes dels biquinis escarneixen les grasses. El que al capdavall no pot fer-se és negar la bellesa perquè no la posseeixes, perquè hi has renunciat a força d'abraonar-te al tortell i de nedar en salses. No val, i és trampa, canviar les normes de la partida quan no guanyes. Les coses són ben clares: de la mateixa manera que hi ha noies que s'han contingut i ara que ve l'estiu mostren el seu cos i és un brillant espectacle, hi ha també d'altres noies desbordades. Hi ha una responsabilitat individual que no pot negar-se, un esforç que l'has fet o no n'has estat capaç, i unes evidents conseqüències físiques que resulta políticament correcte negar-les. Doncs no vull negar-les. Hi ha bé i mal. Bellesa i estrassa. La princesa i la vaca.
Rèplica de l'Àstrid Bierge - De la superioritat femeninaEls articles d’ahir i d’abans-d’ahir del Salvador en referència als homes, a les dones i a llurs preocupacions estètiques, necessiten una contundent reivindicació femenina. No és que els trobi masclistes, de fet mai no trobo masclistes cap d’aquests articles seus, em semblen molt divertits i encertats -els tòpics descarten les minories i per tant sempre són un bon resum de la veritat-; no és que els trobi masclistes, deia, però aprofito l’avinentesa per escriure un article que em ronda pel cap des de fa temps sobre per què hi ha tantes noies boniques que van amb ogres i en canvi mai no es veuen homes de bandera amb “elefantes” –reciclant el símil del Salvador que més gràcia em va fer-. Doncs bé, la meva tesi és que aquesta realitat respon a l’aclaparadora superioritat espiritual de la dona. No hi ha color. Un home sempre escollirà la noia més guapa que les seves condicions li permetin de tenir. Ante la duda, la más tetuda, que diuen els castellans. A les dones també ens agrada la bellesa, naturalment, però el físic no és ni molt menys un fet determinant a l’hora d’enamorar-nos ni de sentir desig sexual. A ells l’amor els entra més pels ulls i a nosaltres més pel cor. Les ànimes, si fa o no fa, ells totes les troben igual de vàlides, a totes els hi saben trobar una gràcia que els satifaci, i per això acaben decidint entre uns malucs o uns altres. Ara bé, és d’una fondària i d’una exigència molt més humana el fet de crear-se uns ideals mentals que no pas físics, ja que aquests, tard o d’hora, es desgasten. Jo a un home li he arribat a sentir dir, després de deixar-ho amb la seva parella: “Estic fotut perquè me l’estimo, però en realitat, té els bessons i els turmells massa gruixuts”. Entoma-te-la! Amb els artistes, tot això es veu molt clar. Els homes talentosos que es poden permetre el luxe d’escollir, curiosament sempre trien unes ties que estan totes boníssimes. Ara bé, hi ha moltes actrius i cantants precioses que van amb nois del tot normalets i fins i tot lletjos del cagar. A més, fixa’t que en general les dones prefereixen homes més grans perquè estan intel·lectualment més cultivats, i en canvi ells prefereixen les noies més joves perquè tenen menys arrugues i unes carns més fresques i turgents. Davant d’aquesta realitat majoritària –i aquí és on volia arribar- la dona es veu obligada a preocupar-se més del seu aspecte físic en tal d’adaptar-se a l’estretor mental i a la superficialitat de l’hormona masculina. No hi ha cap mena de dubte que el gènere femení és molt més sofisticat, concís, delicat, sensible, esmolat, excels, profund, matisat, elaborat, i en definitiva, desenvolupat, que el gènere masculí i totes les seves reminiscències paleozoiques. El nostre inconscient genètic ja ha entès que per millorar l’espècie humana cal que ens reproduïm amb els mascles més savis i tendres, no amb els més musculats. Prenent la dona com a referent, l’home és un ésser a mig fer, pobre, encara està en ple procés evolutiu. Només cal veure el seu instint violent, que si està domesticat és només gràcies a la tasca civilitzadora de les seves mares, nòvies, mullers, germanes, àvies, tietes i professores. Però la biologia anihiladora, la tenen. Fixa’t els nens, de ben petits ja juguen a pegar-se, a lluitar, a llençar-se els uns a sobre els altres, a fer-se mal amb la pilota i a estavellar cotxes amb trens. D’adolescents, els hàbits encara es tornen més cruents i gratuïts. Juguen a picar-se la part interior de l’avantbraç una vegada i una altra com a penyora d’alguna trivialitat com ara la de perdre al cara i creu. I saps què feien uns companys meus d’escola que eren veïns? Es posaven un casc i es disparaven de finestra a finestra amb escopetes de balins de goma. Quedaven tots senyalats amb uns blaus que semblaven cirerotes. Si no fos perquè la mirada femenina els intimida i per tant els modera, els homes arreglarien les coses a cops de puny. “Li trencaré la cara”, és una frase molt seva. Per contra, no hi ha res més desentonat que veure dues dones estirant-se dels cabells, és com presenciar un error en el sistema. És veritat que nosaltres podem ser molt bruixes, però el nostre verí està molt més curat, respon a una complexitat derivada de l’estat avançat en el qual ens trobem respecte d’ells. En un món sense homes no hi hauria iPods -jo també penso que el talent, la imaginació i la capacitat de risc són virtuts més aviat masculines-, però viuríem en un món més endreçat i més lliure. A més, en un món sense dones tampoc hi hauria iPods, perquè en el cas que els homes no haguessin exterminat l’espècie humana a mossegades, encara viurien a les cavernes en la més ancestral indigeneïtat. Unga unga, faria l’himne universal.
Rèplica en un comentari: Catalàreal - Divendres, 18 de juliol de 2008 08:14Ni superioritat intel·lectual ni espiritual ni punyetes. Les dones trieu homes alfa. Qualsevol home que destaqui en alguna cosa. Tu mateixa has escrit una vegada i una altra que només t'interessen els homes que admires. Que sigui el millor en alguna cosa. Preferiu ser segones d'un primer a primeres d'un segon. Sou profundament eugenèsiques i xenòfiles. Hitler al vostre costat és un passerell. Trieu menys pel costat físic perquè són més importants els recursos socials i l'estatus que no pas la forma física. Qualsevol home mediocre físicament us pot fer un fill. Tot i aixís hi ha un deu per cent (com a mínim) de fills que no són del seu pare... L'opinió d'una dona enamorada acostuma a ser irracional respecte al seu home un cop s'ha enamorat. Però abans, és més eugenèsica, sel·lectiva i cruel que qualsevol home. No dubteu fins i tot a posar en dubte l'estabilitat social del vostre grup al triar estrangers com a parella. No us fa res si us resulta que fa més el pes. De malintxes el món n'és ple. Si els homes miren més el físic també és perquè aquells que ho han fet l'han encertat al llarg de l'evolució. El part és un aconteixement traumàtic i béstia. Cal una dona forta i saludable. La bellesa indica clarament salut. Les dones dèbils moren al part. Les que tenen un bon cul i bon mamellam aguanten l'escomesa millor que les altres i crien millor els fills al tenir més reserves de grassa. La prova és que s'ha demostrat que les cèl·lules de les dones són més fortes que les dels homes. Això es degut a la pressió sel·lectiva del part. La prova de la vostra bestial eugenèsia i xenofilia és que la diversitat genètica mundial dels homes fa pena comparada amb la de les dones. Perquè entre les guerres on sobretot es maten els homes i la xenofília de les dones, la diversitat genètica masculina cada cop és més minsa fins a un punt perillós... Que el talent i la imaginació són més aviat masculines és una falàcia com una catedral. Però sí la capacitat de risc, perquè els homes els hi ha tocat la part de caçar i guerrejar i sense risc, res de res. El que passa és que les dones sou massa importants com per enviar-vos a la guerra i la caça. El factor limitant de la reproducció humana sou les dones. Per dir-ho clar i català, és massa important ser mare. Les dones sou l'aposta segura. Els homes som el risc i el canvi. No pot ser d'altra manera. Cadascu fa un feina especialitzada dins l'espécie i té uns valors diferents que s'hi adapten.
