que fa dues migdiades

Si no ho dius tu ho dic jo: L'avui normalment desexisteix.

Acostar-s'hi

Eren les 10 i poc quan he obert els ulls, avui. No sé quanta estona ha passat. Tant li fa. Des del llit, he rodolat amb fúria fins a caure fora, clavant-me la prestatgeria a l'esquena. El cop ha estat dèbil, no ha caigut cap llibre. M'he enfilat novament al llit, m'hi he tornat a llançar, idèntic resultat.

Sota la dutxa, he capgirat l'aixeta fins a la fredor absoluta, i sota la pluja glaçada he cridat i he plorat, sacsejant-me, gemegant fins a aguantar-ho. Uns llargs minuts més tard, quan ja no notava res he tancat l'aigua.

M'he llençat per les escales, expressament, entre el cinquè i el quart i entre el primer i el principal. Li he xisclat "puta" a la veïna que ha sortit a auxiliar-me. Alarmada a tornat al pis i ha passat la balda.

Amb sang als llavis i els pantalons esparracats he sortit al carrer i, sense pensar-m'ho, m'he llençat a la via, entre dos cotxes aparcats. He picat amb l'asfalt a la cara. Cou. Cap frenada, res m'atropella. No passava cap cotxe.

Bocaterrossa a l'asfalt, veig aproximar-se un taxi, que s'atura a escassos cinc metres d'on sóc. Els segons passen i el taxista no baixa. No es mou ni renega, em mira llunyà, amb tranquil·la desconfiança. M'aixeco amb resignació, m'espolso i començo a caminar.

Camino pel carrer, ennuvolat matí de diumenge en dimarts. No hi ha ningú. Un cop a l'Avinguda, la travesso novament sense mirar, novament sense sort, i em quedo palplantat al mig, entre els dos sentits.

Començo a caminar seguint la línia contínua, deixant que se m'emporti, com una cinta d'aquelles dels aeroports. Els cotxes em passen a tocar, folls, a la seva.

Un guàrdia se m'acosta i el miro fixament, sense apartar la mirada. Quan em pregunta no contesto. No l'escolto. No hi sóc.

molesto y original

Perdut tot, no vé de perdre uns minuts aquí.



Em deia, sota la dutxa -amb el coixí, un dels altres grans moments entre consciència i subconscient- que de dones en parlo al bar, d'alcohol amb els amics, de feina amb els companys de carrera, del futur amb els pares, de viatges amb els germans, de versos amb l'Anna, de pintura amb el pintor i d'autosuperar-me amb en Bruno.

Al bloc hi aboco el que queda: digressions sobre l'espant del morir i l'espant del viure, la temptació del desaparèixer, l'amor o el seu sinònim desesperar-se, les tenebroses incerteses que, com una majoria silenciosa, vaguen per les artèries de la meva ciutat.

oxímoron

Por la noche me entreno para morir

Matar-se de viure no vol dir acabar mort en vida.

Més Clair que l'aigua

Tant Jean Clair dels collons, al final m'he acostat a la Pedrera a veure els quadres de Zoran Music. I bueno, és bastant bo el molt fill de puta. [veu interior] No va, no ens cebem que ha passat per coses molt dures. [/veu interior]

El que m'ha interessat més de l'exposició, enllà dels quadres, és el text del catàleg a càrrec del curator antibanal. Que consti que admiro aquest paio, l'entrevista d'ahir era absolutament brillant i subscric totes i cada una de les afirmacions de Jean Clair. El meu post d'ahir era només un text lliure d'aquests que demanaven a primària.

Al catàleg, Jean Clair hi deixa anar coses com aquestes:

"Frente a la tentanción del angelismo en el arte contemporáneo, tal como lo representaba la abstracción, y que nunca es más que el reverso del demonismo que ha marcado nuestro tiempo en sus empresas más mortíferas, ¿Cómo no recordar la frase del filósofo de El principio esperanza, Ernst Bloch, "el siglo que ha vivido la abstracción es también el que ha conocido los campos de concentración"?

[...]

Las cabezas en forma de huevo, desprovistas de mirada i rasgos distintivos [De Chirico, els maniquins de Malèvitx] prefiguran la desaparición de los rasgos en el hombre del campo de concentración, despojado de individualidad.

[...]

Se pueden usar los colores como se usan las palabras: sin prestar atención. Se pueden proferir como si ya estuvieran disponibles para siempre, como si fueran renovables, inagotables, como el agua o la arena, como lo que fluye y se da por sentado. Esto es olvidar que el agua que corre y la arena remiten al reloj de arena, a la clepsidra, y que el tiempo va pasando. También se pueden multiplicar los tonos, recurrir sin reflexionar a la gama infinita que la química parece poner a disposición de los pintores.

Pero este despilfarro, que es del orden de la digitalización, es una pérdida irrecuperable. El mundo de la sensación coloreada és el mundo del unicum. Un azul, pero aquel azul, de aquel día, en Balbec ¿Cómo describirlo con una palabra? se preguntaba Proust.

Hombre silencioso y contemplativo, hombre de pocas palabras, Music es un hombre de pocos tonos. Utilitza la palabra con reserva, elige los colores con parsimonia. [...] No cree que las palabras vengan dadas y menos aun que las podamos usar sin comedimiento. Parece más bien pensar que cada palabra que utilitza se tiene que ganar con esfuerzo, reconquistar cada vez que se vuelve a proferir. Usar el lenguaje como si siempre estuviera disponible y fuera inagotable es menospreciar la verdad de las palabras.

En este sentido no es un pintor moderno. La modernidad ha consistido a menudo en forzar el sentido de las palabras usuales, en sobrepassar sus posibilidades, sea confiriéndoles sentido absoluto, sobrehumano y totalitario, sea negándole cualquier sentido posible.

enèsims

¿De qué sirve agitarse?

Passeges per blocs estrangers, vagarejant sense rumb, t'atures a llegir algun text que a primera vista semblava interessant, desisteixes a la tercera línia, reps l'enèsim correu d'spam editorial, l'esborres, et passes pel facebook, esborres invitacions a jocs estúpids, repasses l'última hora a quatre mitjans digitals, comentes quatre parides per missatgeria instantània, somrius amb un parell de youtubes, escoltes una vegada més la cançó de la setmana, passeges novament pels blocs de referència, que no han actualitzat, fins que al final la ment t'assalta, irreverent i imperativa: "Òstia puta, fote't a escriure d'una puta vegada".

Dioniso una noria

Los múltiples sentidos de la vida
Que uno se imagina para calmarse
Se agitan un poco, y luego se acabó.
Houellebecq

D'acord senyor Clair, l'art és banal com una puta cordovesa, però no per això cremarem altars o empalarem videoartistes, no per això ens posarem a estudiar els antics o la gramàtica minimista. Vostè viu a un altre segle, el segle de les avantguardes i els ismes, les drogues dures i els feixismes: Breton i el surrealisme, Tzara i el dada, Auschwitz i el nazisme, Picasso i mimètics, Aerolínies Jefferson i els lisèrgics són les postals i les històries que l'hi encotillaran la cripta.

Nosaltres, en canvi, som hereus de Nagasaki i Txernòbil, i som mutants i morts en vida malvivint en la boirina termonuclear prèvia a la fi del món, a l'extinció de l'espècie, a la fi del raonament, el blanc sobre blanc que profetitzà Malèvitx ja fa noranta anys. Deu anys abans del rus, el 1902, Von Hofmannsthal diagnosticava també la fi del llenguatge, i vostès han tingut tot un segle per rebatre-ho, sense massa èxit a jutjar pel molt que xerrem i el poc que ens diem avui en dia. Som doncs, hereus de la bomba, la bomba com a punt, principi de res, big bang a la inversa. Sabem que morirem rostits alguna dècada propera, i dediquem els nostres dies al desfici i la banalitat, al fornici públic a la Grand Platz. Deixi'ns gaudir d'aquest últim acte, vell pulquèrrim, deixi'ns abandonar-nos al primitivisme high tech d'aquests temps ultramoderns, deixi'ns fruir d'una animalitat llargament submergida, deixi'ns canviar la ja inútil i trillada reflexió pels actes reflexos, deixi'ns rebutjar la raó i abraonar-nos a les restes del banquet històric, opulent i putrefacte d'aquest fin-de-siècle planetari, fukuyàmic.

Deixi'ns bramar en versos macarrònics, deixi'ns emocionar-nos amb electropop androgin, deixi'ns matar-nos en tsunamis alcohòlics, deixi'ns escriure la nostra part de la història amb la nostra pròpia gramàtica: pagana, irreal i nàufraga d'una ignorància i alegria infinites.

onanismes

Dona que pixes al bidet, si has de partir
més val que sigui ara.
Valentí Puig

El polvo d'entre setmana és poc excitant, incòmode i precipitat. La fel·lació ha anat bé -són anys d'experiència, aquí tampoc hi calen virtuosismes- però a l'hora de titar mai acaba contenta. Se li fa impossible muntar-lo al seient del conductor, ja que cada dos per tres el cul li acciona el clàxon i alerta a picadors veïns i vigilants del polígon. El seient del copilot és una mica millor, però la cama esquerra mai no sap on fotre-la i acaba agobiada i nerviosa. Com cada dilluns, li retreu que no hagi agafat el cotxe del pare, un elegant sedan de cinc portes amb un darrere espaiós, no com el d'aquest ensopit Clio dels collons. "El cotxe del pare és sagrat", pensa ell, i encara recorda la bronca després d'aquell dissabte a Los Monegros, quan el va tornar amb la tapisseria tacada de lefa i, per més inri, s'hi va deixar mitja pedra a la guantera. A més per ell el polvo d'avui és un tràmit i quan la testosterona apreta no hi ha incomoditats que puguin frenar-lo. Ho té claríssim, prefereix aquestes enganxades ràpides als cerimoniosos rituals de dissabte, amb les putes espelmes i el cony de llenceria que la molt sòmines ha de lluir mentre li dedica els tediosos balls mongòlics de sempre, aquelles contorsions a lo Shakira de comarques que sempre són iguals i duren una eternitat.

Minusvalia

sabiendo como sabes lo que siempre le hago a la gente
cómo pensaste que contigo iba a ser diferente...

Doncs això.
Deixeu-me en pau, que tengo que irme porque he quedado.

El arte de hoy es banal como la vida misma que llevamos

Jean Clair, conservador del Pompidou (75-89); director del Museo Picasso de París (89-05)
"El arte de hoy es banal como la vida misma que llevamos"
LLUÍS AMIGUET - 25/02/2008

Tengo 67 años. Nací en los suburbios de París, hijo de paletos inmigrantes. Fui comunista, me perdí en la estética y hoy ando en busca de una ética y una moral: sin ella estamos viviendo en una granja sin sentido. Soy comisario de la exposición de Zoran Music en la Pedrera.

Usted ha dirigido el Museo Picasso; conservador del Pompidou y... ¿ha sido comisario de cuántas exposiciones?

Cuarenta y dos, creo.

¿Ha disfrutado en Arco?

No me interesa Arco. Cuando voy a exhibiciones de arte contemporáneo me aburro.

¡. ..!

Son banales.

¿Por qué? ¿No explican lo que pasa?

Al contrario. Reflejan la vida de hoy, y ese es el problema: la vida de la que ese arte es fruto y que llevamos la mayoría es fútil, frívola y superficial como él... ¡Sin ningún espesor existencial!

Muchos dicen vivir vidas intensas.

Estamos vegetando al compás del mercado: comemos, dormimos como animales en una granja próspera y bien surtida: comer y dormir, sexo: ¡la granja de Occidente!

Tiene usted un buen día, veo...

Intento ser sincero. No hay ninguna emoción en las vidas de la mayoría de los ciudadanos del mundo próspero, y eso se refleja en el arte de hoy: a lo máximo que aspira es a ser divertido. Y lo que teme todo creador hoy es ser aburrido... ¡Qué ambición! ¡Qué gran misión para el artista!

Ya es algo.

No es nada. Si lucháramos por un pedazo de pan, si quedarnos quietos significara morirnos de frío, entonces nuestra supervivencia estaría cargada de significado, como lo está el arte de esos países donde todavía se muere por un pedazo de pan.

Miseria no siempre quiere decir trascendencia ni calidad creativa.

¡Oh, sí! Cuando comer y sobrevivir tienen un sentido, también lo tiene el arte, pero nuestro ir tirando de pollo bien alimentado en una granja no tiene ningún interés, y el arte con que se expresa, tampoco.

Pues yo me alegro de no haber tenido que soportar grandes guerras ni hambre.

¡No hace falta retratar el horror ni sufrirlo para dar contenido a tu vida ni al arte que la refleja! Vermeer fue un genio que nunca salió de su apacible pueblo burgués y daba sentido a escenas cotidianas: una lechera, una mujer cosiendo. Si las explicas, parecen anodinas, pero cuando las contemplas... ¡Qué emocionantes! Porque su vida tenía sentido y lo transmitía.

Bueno, pues somos todos mediocres.

No se trata de eso. La gente hoy vegeta sin sentir ni apreciar el don de la vida, como si todos fuéramos a vivir miles de años: sin dar importancia al hecho de estar vivo. Parece que secretamente se hayan creído que serán eternos: los clonarán y les recambiarán los órganos a medida que los necesiten...

Eso sí que sería un buen cuadro.

... para poder seguir vegetando en la granja unos años más. Un día más, otro, otro, la jubilación... ¡Y ese sinsentido se refleja en el arte! ¡Por eso le digo que no vale la pena ir a las exposiciones de arte contemporáneo!

Pues cada vez se cotiza más.

Cada vez el precio del arte contemporáneo es más alto, y su valor, más bajo.

Sólo el necio confunde el valor con el precio y compra ese arte.

Yo no lo confundo porque ni compro arte ni especulo con él. Eso me salva de la idiotez del mercado del arte contemporáneo. Sólo soy una persona, y me gustaría que una obra de arte me dijera algo.

¿No le interesa nada?

A falta de algo que decir, surgen las anécdotas y, como no tiene interés el mundo,el arte se entretiene en lo inmundo:la sangre, el horror, la mierda, como hacen las malas películas de miedo. Es una banalidad diferente. Otro modo de pornografía. La falta de sentido de la imagen es el precio que pagamos por el exceso de imágenes.

¿En qué sentido?

¿Cómo temblar de emoción ante el sutil erotismo de una virgen renacentista si hoy con un clic tienes miles de imágenes pornográficas de todas las perversiones imaginables?

¿Me va a hacer un alegato moral?

No soy un hipócrita. Yo soy carnal, y la pornografía me atrae, pero sé que pagamos un precio en sensibilidad por ella; como lo pagamos en densidad vital por la facilidad con que sobrevivimos. Fíjese en la polémica del velo: es muy interesante...

¿Por qué?

El rostro humano ha sido algo divino durante miles de años: no se enseñaba así, de cualquier modo.

¿El velo femenino no es machista?

También los hombres cubrían su rostro y su cabeza. Hoy los rostros ya no dicen nada: vemos millones por todas partes y en todo tipo de imágenes y canales. Antaño un retrato en un cuadro era emocionante, porque cada rostro era un reflejo de la eternidad. Hoy cualquier rostro es una vulgaridad.

Unos más que otros.

¡Anuncios! ¡Pornografía! Y es peligroso que un rostro deje de ser único y emocionante.

¿Por qué?

Porque así es más fácil meternos a todos en la granja y, algún día, en el matadero.

Si se pone usted así.

La imagen del poder era también el poder de la imagen. Hoy el poder se mira en un espejo vacío: el arte contemporáneo. Grandes edificios vacíos, grandes espacios huecos y, alrededor, oficinas de funcionarios aburridos. Nada que decir. Ahora mire conmigo los cuadros de Music. Mire esos montones de muertos de Dachau: cómo surgen en los paisajes...


La vida y los muertos

Paseo con Clair por la exposición de Music: me apunta cómo las montañas de muertos de Dachau ya se atisban en sus paisajes primaverales. Y descubre al Greco y a Goya en cada singular rostro cadavérico: "Music estudió a Goya, y no has visto un muerto hasta que lo has visto pintado por Goya". De Picasso me explica que los pasos de su Semana Santa malagueña - "la Natividad y la Piedad: fíjese"- están en el Gernika. Pero se cansa de hablar de arte. Sólo se anima al contarme las aventuras de su amigo revolucionario Regis Debray con el Che en Bolivia y ahora en Palestina: "Regis actúa y lucha y escribe y se equivoca y lo reconoce y escribe. Yo me quedé en la frivolidad estética: ¡cómo le envidio!".

banquet

Sento l'ultrarrealisme de la darrera setmana, però després de veure'm al desert, m'està costant tornar a agafar el vol. La clau és sobrevolar la mediocre realitat que m'embolcalla i tornar a ser capaç de reformular passats de vitrina, especular sobre futurs indòmits i el més difícil de tot, inventar-me en un present no suïcida, en un avui de somriures.

Videt

Ell somia uns pits perfectes, senzills i sense opulència, com avantguarda d'una cara delicada i intel·ligent o dit més fàcil, encara: avançada d'una cara rotunda, senzillament bella. Ella somia un negre trepanant-li l'anus, veure's gemegant al mirall de l'armari de l'ascètica habitació d'hotel, presa d'un frenètic vaivé, punxades de dolor i retrocessos de plaer, l'habitació plena d'uns crits que mai havia sentit, gemecs mai pronunciats, impossible saber si eren de gust o de mal, de plaer o de dolor, de vida o de mort, de semen o de sang el bassal de l'entrecuix.


(Valen totes les combinacions possibles. Ell somiant una hispana amant del deepthroating, ella somiant un cara bonica i versos a l'orella, ell somiant el mateix negre, etcètera)

Elia Jonah Jenny & Piter friends forever

el problema és que tu creus que el que calla "otorga"
i molt sovint, el que calla no vol ofendre

Reconeixent d'entrada que m'equivoco, que no tinc raó i aquesta actitud em durà a la soledat absoluta, a la caverna, deixeu-me renegar novament dels amics. Els amics així en minúscula -els majúsculs ja saben qui són, i és una ofensa que els toqui compartir substantiu- són el càncer de la nostra societat, el que veritablement ens estupiditza i crea energumens incapaços de sentir, incapaços d'emocionar-se, incapaços d'experimentar el sublim i el tràgic de l'existència humana.

Els amics en col·lectivitat, aquella gent amb qui quedes per fer cafès, lluir trofeus i amagar-los les penes són coixins, habitacions blanques de manicomi, placebos que ens subministrem a totes hores per tal de no sentir-nos tant sols, tan buits, tan poca cosa. Companyia a l'engròs per omplir tardes de dissabte, interlocutors perfectament intercanviables amb qui parlar del Barça o comentar la darrera farra. Aquests amics comprats en quantitats industrials són perfectes per qualsevol situació, i et salvaran amb placidesa de sentir qualsevol cosa, de patir, de plorar, de la lenta desesperació pronunciada amb suavitat, fent-ne sonar totes les lletres: desesperar-te. Ells seran allà, tots ben xarons, i amb ells allà tu també seràs ovella del corral, ovella tranquil·la, ovella acceptada, ovella submisa, ovella perfectament integrada a l'olimpíada Neandertal. La conversa mai arribarà a aixecar el vol, mai us explicareu coses íntimes, només intercanviareu obvietats una estoneta, distraient per unes hores -les que passin fins al següent amic- la veritable solitud que fa temps que t'empaita.

Deixar-la enrere, ignorar-la, fugir d'ella enlloc d'afrontar-la, entendre-la, confessar-t'hi i a la fi i encara que t'esgarrifi, arribar a fruir-ne.

Breu

Orange and Tan, 1954
Rothko

Aquell divendres al Romea
els veritables actors érem asseguts a platea.

quin bon rollo

Sobrevalorem la xarxa. Ens confiem a la pinya i trepem festius, terços amunt, que la massa ja pararà el cop que s'acosta. I així podem viure de broma, podem alçar-nos i tornar a caure i tornar a alçar-nos i tornar a caure, sense conèixer el trencament, sense patir l'esquinçada, sense tastar el gust violent de la sang, el somicar salat galtes avall. Aquest coixí, aquesta pinassa, aquest matalàs que aguanten els quatre bombers sempre ens acaba sortint massa car. Car pel que costa d'aconseguir, car pel que costa de mantenir, car pel que costa de reparar cada cop que l'utilitzes.

Amics, per exemple. Sempre en tens massa perquè mai en són prou. I la pinya creix i creix i des de dalt de la torre mires avall i no hi veus cap conegut, ningú de fiar, només somriures de compromís i l'estranya seguretat que, tot i la feinada, tot i les tardes perdudes, tot i les nits amargades, tot i la pedra picada en cas de llenya s'apartaran i t'esclafaràs igual.

Els nens ho dirien així: la sang no és sucre i cap casa és refugi.

Auge y caida de las grandes potencias

y eso es todo lo que tengo que decir sobre Vietnam

A vegades penso, com deia l'Aleix, que la literatura és exhibicionisme i, si et passes, pura pornografia. Però ho penso poc i em masturbo molt, o sigui que no sé massa com interpretar-ho. Sempre m'han fet gràcia aquells que "escriuen per ells mateixos", i mantenen diaris de desequilibrats que, en els millors dels casos, veuran la llum un cop matats per enriquir en pòstum a l'editor de torn. En el pitjor dels casos, que sol ser la majoria de cops, ells mateixos s'autoconvencen que llençaran els seus textos, o en un estirabot romàntic, els cremaran a la llar de foc algun estúpid diumenge de lluna plena. Aquests són, deixeu-m'ho dir-ho per si no ha quedat clar, els escriptors que no escriuen, els escriptors de pose, els ocasionals que, taponats els llagrimals, giten laments manuscrits. Són aquells que escriuen textos il·legibles, veritables putes merdes en lletra escrita, indòmites vomitades que, evolució natural, "darwinistes en acció", ells mateixos es veuen obligats a amagar, sepultar o destruir. Gràcies.

Jo podria ser una d'aquestes patètiques criatures, però m'agrado massa en lírica i els meus escrits tenen més de soga que de mocador. No em despullaré massa si dic que la meva vida es redueix a això, a escriptura i esgarrapades, i si no tingués això podeu estar segurs que m'aplicaria el darwinisme abisme avall. Vull dir que els gitadors ocasionals són gent guai, amb vides guais, totalment envejables, super ocupats, amb agendes telefòniques curulles de gent xaxi, i només senten la crida d'escriure els diumenges tarda. Només llavors criden i ploren i reneguen del món amb mala puntuació perquè ningú els ha trucat per sortir a fer skate a la plaça dels Àngels, perquè ningú els ha proposat anar a dormir entre iranians als Verdis. El bram com a última opció, com la pataleta dels que encara no han descobert els peep shows. Llavors hi ha els de la soga, que no recordem qui va posar-nos-la al coll però que li hem anat agafant el gustillo i no podríem viure sense estrènyer-la una mica més cada matí, només per sentir-nos vius. Fins a sentir-nos morts, és clar, però això és una externalitat inevitable. Al cap i a la fi la vida més longeva també és circumstancial, de manera que posats a viure, potser és preferible l'espart i sagnar a cotons i mercromines.

148x105mm

into the trees

Començo a pensar que Vila-Matas realment no existeix i que la seva anunciada desaparició dins els seus llibres té més de màgia negra que de recurs metaliterari. L'altre nit, en aquell aiguabarreig entre la son i la consciència, vaig començar a sentir veus que em parlaven en alemany, com si m'haguessin enxufat el flux de consciència d'algun lúcid dement de camisa blanca lligada a l'esquena. Anit va ser posar-me amb el Pasavento i veure-hi un mirall, recobrar la conversa amb en Vladan i topar-me amb tot el que havia pensat durant el dia, tornar a l'AVE fins a Sevilla i començar a rellegir les reflexions que havia puntejat durant les hores anteriors als dos o tres abocadors que mantinc. Emmudir, un món exempt de sentit, esborrar-se com el verb reflexiu definitiu. Dues pàgines diabòliques on el llibre no era més que les últimes cuades del meu cervell agònic abans del turn off i la recàrrega, cops de cua en lletra escrita, impresa 36 mesos abans. Seixanta terrorífiques línies que demostraven que el bruixot de la línia 24 havia passat la tarda al meu cervell, absorbit sense saber-ho des de la tinta de les pàgines, o que demostren -ja ningú creu en aquest verb- que Vila-Matas és els seus lectors, en un extraordinària paradoxa de temps, espai i transmutacions.

holdar-me

And I cry all night, there's only one
solution to this life
Bow Wow Wow

Qui diu que no s'hi està bé, al desert?

Ni semàfors ni sirenes ni cotxes ni antenes ni fums ni addictes. Cap taxista, cap ànima en pena, cap lladre i cap mormó, cap cara, ni rastre de descomposició. Al desert no hi ha acció. Ni angoixa ni frustració. La immensitat de la sorra t'obliga a callar o retratar-te en ridícul. El desert conté totes les respostes i totes les preguntes sota la sorra, enllaçades per un atzar que cada nit el vent relativitza, deixant-ho en res, eliminant el desig de construir enfora. És petit i acollidor i bast i inabastable. El dia és càlid i la nit és gèlida, el blanc i el blau mai es barallen i paraules com agenda, vincle o fugida no hi signifiquen res. Cap paraula vol dir res, allí. El desert desmunta obscè minimalismes i impostures, els líquids s'hi evaporen i l'ànima carbònica que esdevens s'acosta allí als límits de la veritat absoluta. La bogeria, l'únic viatge avui per avui veritablement inabastable.

Sorra

Lo que llamamos camino son vacilaciones

Assegut al desèrtic aeroport de Tunis-Cartago, davant finestralls immensos enquadrant camions escala, avions assedegats i maletistes que jeuen enyorava això, l'aquí, l'ara. Aquí i ara, bloc de la Sílvie bloc de l'Anna Bloglines fotologs i tornar a començar, eternament, com una estàtua, enyoro allò, aquell no-res, la sorra que no s'escola perquè el temps no passa mai, en realitat.

he cremat els alcohols

Com fugir a mitja fugida?

A Forest

Quin altre record tendrem sinó el diluvi?

Creus que vas de tornada i no hi vas, perquè no hi ha anada ni tornada, no hi ha camí, no hi ha trajectes paral·lels ni autopistes col·lectives ni carrils d'alta ocupació. Vivim camp a través, i només hi ha l'exasperant solitud del jo, la impossibilitat de comprendre plenament a ningú, la perpètua solitud en companyia que delicadament ignorem rere festes, orgasmes i confidències. Vas i vens, reüllant-me, i jo vaig i vinc, desitjant-te, però a l'hora de la veritat caminem sols dispersant-nos pel desert, i només som miratges els uns als altres.



Tornes i ja no és que et sentis descol·locat, ja no és que hagis perdut el ritme amb amics, a la feina, amb la família. Ja no és que necessitis uns dies d'adaptació i el jet lag corporal s'allargui al teu jo social, no. La realitat és que tornes i comences a plantejar-te el perquè del verb, comences a confondre l'anar del venir, el tornar de l'anar-se'n, tornes i comences a veure't minúscul, tippexià, esborrable, suprimible o al contrari, enorme i obtús, gegantí i deforme entre un món de fireta. Tornes i comences a no entendre res de tu, de la vida que, segons sembla, he triat, de la vida que has deixat aparcada uns dies i ara tornes a calçar-te, la vida que ara tornes a a pilotar, després d'un standby, coma voluntari. Tornes i tot és erroni, l'equivocació és norma, tot significa res i les coses les persones i els dies són superflus, menyspreables, de cartró-pedra, barats i inflamables. Tot sembla de broma, tot paresc de riure, tot forma una muntanya d'insignificances que fotria finestra avall, fins a retornar a l'estat primigeni, l'habitació buida, la ment buida, la vida buida: el desert.

El no prendre cap opció com la millor de les opcions.

Fly me to the moon

I no tinc res més a dir de Tunísia.
A partir d'avui, tornem a la feina.

Fine and mellow

Sabiduría

Potser per això encara ara camino encorbat

Érem al típic bistrot parisí, a quatre passes de l'Ile de la Cité. Vas triar tu, el racó de les formigues. Aquell dia pagaves tu. Se'ns esgotaven les hores a la capital del nostre món, i vam demanar en silenci, conscients del moment, interrogant-nos cadascú sobre aquell àpat, que abans dels entrants ja tenia gust de comiat.

Recordo que em va molestar el fum de la parella del costat, que fumava amb l'estirada elegància francesa la cigarreta d'havent dinat. Em va sobtar que allí, a la ciutat perfecta, m'ataqués aquell fum fantasmal, que ja creia extingit.

Vaig renegar dels francesos i aquell va ser el to de la conversa. Podria haver-te dit alguna cosa com "aquest fum som nosaltres" o "la vida és fum, fascinant i efímera" o no dir res i, senzillament, besar-te.

Però no vaig saber estar a l'alçada i ara aquell últim petó desexisteix.

1

Fui a París, Francia, y me inscribí en la edición de este año del tradicional concurso de dobles del escritor Enrique Vila-Matas. La competición tuvo lugar en el Café de Flore, el bar favorito del escritor cuando vivia en el Quartier Latin, al sur de París. No es necesario decir que presentarse a ese concurso -repleto de hombres robustos, de mediana edad y con notables entradas en la frente, idénticos todos a Vila-Matas, idénticos incluso en su vertiente más estúpida- es una experiencia única.

frei machen

I no tinc gaire més a dir.

You are driving a Volvo

Èxit o fracàs són qüestió de perspectiva.
Si no tens perspectiva no hi ha avaluació.
No presentat.



El veritable alliberament és en tornar-se sord.
O en desescoltar el pronom tu.

all the cats are grey

intentaré conjugar-te en passat,
parlar-te morta,
aviam si arrela.

Totes les dones fan sang.

Advertising

Com? Encara no llegiu el meu fotolog?
xD

Alguien masculló que yo rompía el clima
Houellebecq

El sexe sense amor és una estupidesa. I que n'arribem a ser, d'estúpids.

Para parecer uno más, seguí adelante
Houellebecq

- La Quima ens llegirà Cernuda.
- En Pep llegirà Kavafis.
- La Maria llegirà un fragment de la traducció de Quim Monzó al Frankenstein de Mary Shelley i potser alguna cosa pròpia.
- L'Albert llegirà Silvie Rothkòvic [sic] i alguna cosa més.
- Jo llegiré Amos Oz i alguna cosa més.

Una de cal y otra de arena

(click to enlarge)

Aquest dimarts, inauguració.

Això ho hauria d'haver penjat el pintor, però va de bòlit acabant quadres i triant quina roba posar-se...

ull de bou

La vagina no es más que un orificio
Houellebecq

El drama de la meva existència és que els meus somnis han acabat en tragèdia i només em queda la comèdia, viure d'ismes (cinisme, alcoholisme) per no ofegar-me en la burocràtica rutina. D'acord, menys teatralitat. Ho torno a intentar. La meva misèria, deia, és que no he estat capaç de tenir somnis que perduressin, i com a bon fill de l'opulent societat putrefacta en què vivim, m'he cansat de seguida de tot. De viure per la ciència, de viure pel cinema, de viure pels llibres, de viure per escriure. M'agrada veure-ho com que he estat un paio amb criteri, i em dic a mi mateix que m'agraden massa coses com per tancar-me amb un tema i convertir-me'n en un obsés malaltís, perfectament degollable. Però no és així. La veritat és que no he estat capaç de res, a la vida. Tot m'ha vingut donat. No he fet cap gol, he fallat totes les ocasions que m'arribaven, i si continuo mantenint una certa capitalització és per un instintiva tendència al màrqueting, a vendre'm. La lamentable qualitatiu de la majoria d'éssers que m'envolten també juga a que, vist en perspectiva, un paràsit com jo guanyi forces punts. La meva vida econòmica és breu, dues línies: renunciar a somnis que requerien inversió per convertir-me en engranatge, esclau, mà d'obra qualificada per a feines infectes. Una puta prostituta intel·lectual, per entendre'ns. I venent-me les dioptries per collonades que no m'interessen m'he acabat trobant aquí, enganxat, enganyat i dependent d'un sou de misèria que em costeja els ansiolítics. Mandra de fotre un cop de puny sobre la taula, mandra de timonejar res. Surar corrent avall, fins al recol·lector o la depuradora. Desídia doncs, per tot, fins i tot per escriure això, que ja es fa llarg i no reflecteix el que volia dir-vos. De fet crec que no volia dir res, podia perfectament haver-ho deixat en una onomatopeia de borratxo, en un gemec de rebuig per tot i tothom. O deixar-ho en una mirada de suficiència, per tot seguit fixar la mirada cap a una altra banda, en el buit. La verdadera salud.

rester vivant

Un poeta muerto ya no puede escribir.
De ahí la importancia de seguir vivo.
Houellebecq

Arròs per enganyar la gana, dutxes per distreure el fetge, lleixiu per dissimular la pota. Sortir pobre per enganyar el vici, viure enfeinat per enganyar la memòria, socialitzar-me aposta per distreure els llagrimals. Somriures per enganyar la massa, rialles per enganyar-te a tu, mentides per enganyar tothom. A mi el primer.

sway

Other dancers may be on the floor
Dear, but my eyes will see only you
Only you have the magic technique
When we sway I go weak

(Sol de matí, sol i de bars, sol en multitud, sol en solitud, sol en divendres, sol de rebaixes, sol de merda, sol llegint, sol i sombra, sol i begut, sol sonat, sol solet, sol i enyorat, sol resignat, sol i de dol, sol...)