Sunday

esta boca es mía




Por primera
, exclusiva y única vez en mi vida, al contemplar y abrazar la novedosa, a la par que terca pero justa, idea de que no tengo nada mas que decir o pronunciar en ninguna forma lingüística que valga la pena en ningún aspecto fundamental o superficial de la vida y realización del ser humano en su glorioso devenir al largo de la historia y las culturas, ni de la naturaleza que lo rodea envolviéndolo en un manto de armonía y protección siendo a la vez también fuente directa de su sufrimiento y en parte constricción de su voluntad, implicitos ya en la lucha por la supervivencia de todos los seres vivos, me callo.

y no pasa a menudo

no



Tupitsnamba


Acordada la col·lectivització dels pits anteriors, ho confesso:





Sóc un alcohòlic tàntric.




Feliç 2003.


Saturday

Un metro


Un metro es una barra metálica de una determinada altura, hecha de platino iridiado (10%) y conservada en el Museo de Pesos y Medidas de París.

Luis Barbosa


6 pometes té el pomer...


Tanco la dissertació sobre fruites carnoses guardant-me una poma per les set, i a continuació us facilito la conversa en ordre cronològic -para un mayor deleite sensorial- així com una advertència, vox populi en cercles poètics, però potser necessària de cara a salvar-me d'una esterilització propera:

Els pits en qüestió, singulars en la seva naturalesa, reals com el pa que menjo, són alhora plurals. Un símbol, una eina poètica, una metàfora. Són uns pits, però podríen ser-ne uns altres, podríen ser-los tots. Són un ent individual en representació d'una majoria -com un diputat, tu- i lluny de l'individu al que representen, tenen una funció còsmica, superior, és dir, han servit de trampolí des d'on llençar un bon grapat d'idees, han servit de punt de partida per una pila de reflexions, han estat la distracció d'un parell de malalts mentals. L'art, com a fi i com a mitjà, no enten de límits, i poseeir-lo uns instants, aprofitant uns pits qualsevols com si es tractés de la gran onada, és el deure de tot artista, sindicalista o calamar.


______________________

1 - Poma

Llarga conversa amb Gallart, Coromina, Frigola.

El tema de gairebé sempre: les dones.
Josep Pla


El tema de gairebé sempre: les dones.

Ahir, sobre uns pits que tots dos considerem insuperables, uns pits que, d'haver-los vist sense noses, superarien amb escreix els de la Venus de Milo de fa unes setmanes, superarien qualsevol fruita prohibida, qualsevol màrmol renaixentista, qualsevol melodia celestial. La inspiració retrobada del poeta decrèpit en les cireretes, exquisides i abundants, d'una cara bonica.

En definitiva: sort que no els hem vist en la seva màxima esplendor, perquè ara serien folls, malalts del seu embruix.

Sobre aquest pits, i objectivat el marc coincident, apareix la divergència. Per l'amic pintor, el moment clau és a classe de gimnàsia. Veure'ls bellugar-se, posseïts, esclatants, sota una trista samarreta blanca superava qualsevol Santa Croce.

Per mi l'esclat succeix precisament en l'estat de repòs, en la pausada oscil·lació d'un respirar meditatiu, en el que s'insinua sota la samarreta ratllada. La seva veu endolcint-me la orella com el més maquiàvelic i lasciu dels psicotròpics, i el meu cervell mirant-la i mostrant-me-la sense samarreta, nua, pura: Total.

Per mi l'excitació màxima vé d'imaginar-me aquests pits, i d'explotar, en un segon, els milions de possibilitats que m'oferirien. Deixar volar el cervell per fer-los meus, punt i principi de la meva cosmogonia. Canònics.

Per ell, l'excitació màxima vé al veure'ls propers, factibles, reals. La màxima carnalitat a escassos tres metres, la font de la joventut sota un mil·límetre de tela. Pits com fars, pits com el cant de les sirenes a les que obeeixes de gust. Carn de qualitat suprema. Sexe excels. Bellesa activant tots els ressorts.

Per ell, la carn a taula. El paradís en la queixalada.
Per mi, l'univers rera la tela. L'infinitud en la seva mateixa existència.










Estimat Àlex, com et vaig dir ahir i et repeteixo ara:

Confons pornografia amb poesia.



Buidar els ous no soluciona res. Es tornen a omplir i torna el desassossec.
Buidar la ment amb pàgines i pàgines de poesia és una meravella. Una ment que, un cop buida, es torna a omplir. Glòria.

______________________
2 - Pomo


Estimat Albert, mi bailarin de calzones apretados, poeticamente hablando. Confundes mi deseo con mi percepcion.

Obviamente yo no abogaría por la carnalidad pura, solo en casos extremos y este no lo es, sino por la fuente de ese deseo, que para mi es poetica. Quiero decir y repito:

Bajo aquel jersey, ¡era la primavera la que se movia!, toda la fuerza y la dulzura de la madre naturaleza en un movimiento frenetico, en una kinesis orgiastica. Era vivaldi, era la obertura 1812 de Tchaikovsky.

Era la gloria del hombre y de la naturaleza

No solo eran unos pechos. Era la madre naturaleza que nos habla. Con esto quiero decir, que no es pornografía de lo que hablamos, sino de fuente del placer y del deseo. Amor. Para mi en aquel momento no era pornografía, era como ver la máxima expresión de la naturaleza creciendo, embargándolo todo a su paso y a mi con ella. No estaba trempado, as so-called. Estaba estéticamente excitado. Maravillado. Era la vida que arrasaba lo conocido y mostraba lo que quedaba por conocer. Nunca lo confundiría con pornografía. Y lo mismo da que hables del reposo como del movimiento. Aquello era la naturaleza, tanto en reposo como en movimiento. Son ambos momentos, estadios, de la naturaleza pero es igual en si misma. No pierde su esencia por su estado. Lo que si puede hacer es cantar a su propia gloria, como hacemos los humanos, en la actividad. Imagínate aquellos pechos botando, poseídos, sobre ti, en plena furia sexual. En pleno acto de creación. Eso no puede ser pornografía. Es poesía. Pura. Sin palabras. Es naturaleza cantando a la naturaleza. Es como una oda a si misma, en la que participamos como espectadores, porque incluso estando ahí, no somos mas que muñecos a su merced.


Y lo grande de aquellos pechos no era el movimiento bajo el jersey, sino su existencia. Daban a conocer su existencia, su embergadura, su poder. Y no contestaban a ninguna fuerza que no fuera la propia follie de la naturaleza.

Como quieres responder a los movimientos poéticos de la naturaleza, cascadas, incendios forestales, volcanes.. !A aquel nacimiento de Venus¡, con palabras humanas.

Cómo convertirlo en poesia, cuando ya es poetico por si mismo.


Respondía a lo sublime, aquel gran espectáculo que sucedia bajo aquel jersey gris. Lo que yo expongo es que no se puede contestar a la naturaleza en su movimiento, es su baile cósmico, con puta poesia humana. Nosotros lo intentamos. Esta bien..

Pero la naturaleza siempre podrá con nosotros, porque su poder es de donde viene el nuestro.

Pero ella es muy superior. Yo abogo por la poesía implícita en la naturaleza, por las manifestaciones de belleza y amor que nos muestra. Porque la carne ya es poetica. Y si, muchas resultan explicitas en el cuerpo de la mujer.

Si eso es pornografia...yo soy pornografo, y quisiera amarlas a todas, porque ellas son la naturaleza, al igual que yo.


Y el mayor acto poético de todos, seria lamerlos en una espiral dulzura y locura.




______________________

3 - Pomme


Amic Àlex,

Aquells pits eren sens dubte bells. Aquells pits eren l'esclat de la natura, els electrons hiperexcitats d'un gas embriagador, la destil·lació més perfecta del goig de viure. Eren, si ho vols, poètics.

Però no eren poesia, maleït sia.

La poesia és només al teu cap, i si ho vols i hi perds el temps suficient, en qualsevol paperot que garbotegis. La poesia neix de tu, mai serà en cap portuberància aliena, per molt ben composada que estigui. La primeravera era al teu cap, sonant entre les teves sinapsis, i no sota aquella samarreta, entre els regalims de suor. El parell de pits en moviment, si ho vols, van activar el Play del teu reproductor i Vivaldi va entrar a tota màquina. Uns pits com aquells són estímul, inspiració, l'aliment dels déus, l'esmorzar dels campions, el combustible nuclear per fer esclatar l'estrella que duem dins.

La poesia és en el mateix acte cognitiu, en el mateix punt de conèixe'ls, de descobrir-los i, per sobre de tot i des d'un punt de vista pràctic, en el moment en què, del teu cap estant, els recordes. Aquestes mateixes línies en són la prova. Aquell parell de mamelles com causa i solució de tots els problemes, aquell parell de fúries de la natura la constatació que l'excel·lència existeix, i com la millor ajuda per assolir-la des dels teus versos. Aquell mamellam com la corda que ens fa viure, com l'energia universal, com el retorn a la natura, com l'aire que respiro, com la mare de totes les poesies.


______________________
4 - Manzana


Amiguete, Albert.

Aquellos pechos eran la poesía, que jamas ningún ser humano sera capaz de igualar.

Tu hablas de poesía como algo humano. Y de pechos poéticos. Yo hablo de la poesía de la naturaleza, y su mejor verso, estaba bajo aquel jersey gris. Y ademas, debo añadir, que el poema que era portador de aquellos versos, aquella mujer, era también la dulzura natural, en uno de sus mejores estados.

Simpatía, alergia y poca alegoría. Sencillez.

Y ella estaría de acuerdo. Por eso digo, que el mayor acto poético permitido a un ser humano es adorar la belleza de la poesía natural, lamer, enloquecido, aquel regalo de la naturaleza. Fundirse con la naturaleza y su poesía. Cantar la gloria de aquellos pechos no es hacer poesía, es intentar imitar a la naturaleza. El mejor canto, sin duda, seria fundirse con ellos en aquel juego glorioso.

Lastima que nosotros, en la poesia, solo lleguemos a cantar glorias como esas, a cantar, a intentar ser poesia, a través de la poesia, no siendo poeticos. Ser poetico es llevarla a cenar, pero..

Ser poesía, es lamer aquellos pechos, con dulzura.


Me repito, ¿pero acaso el ciclo de la vida no hace igual?


______________________
5 - Pomera


Estimat llepapits,

El que no faré, perquè crec en les paraules com a creadores de tota cosmogonia, és rebaixar-me a acceptar que aquell parell de pits eren "poesia" o, com tu intentes colar-nos, "la poesia". Per sort he nascut en un món on el llenguatge estava inventant i desenvolupat, i així he pogut crèixer en base a una sèrie de conceptes i idees que prenien forma al meu cap a mida que aprenia a verbalitzar-los. Collons, què t'haig de dir del gir lingüístic que no sàpigues ja.

Poesia és una composició humana, en general escrita, si es vol exaltant la bellesa interior, exterior o eterna d'un camp, d'una idea o d'uns pits majestuosos. I acceptant la idoneitat poètica d'aquesta descomunalitat pectoral, t'emplaço a recol·locar el conjunt arquitectònic del que parlem al camp semàntic de la bellesa, de les obres mestres, de les meravelles del món, però no de la poesia.

Pobra poesia, tants segles per intentar definir-la, tantes planes omplertes en va, perquè un filòsof, endut per la trempera, confongui causa amb conseqüència i et barreji a tu, etèria substància mística, amb la natura -màgica, això sí- que t'engendra.


______________________
6 - Espera, es manzana.


Esta bien, bajas al nivel de lo científico, así que no puedo seguir en nivel poetico-profético, en el que intentaba enseñarte la verdadera naturaleza del cosmos. Si, solo eran pechos. Carne, glándulas y un pezon, que nunca hemos visto. Solo lo que puedes comprobar.

Y si, la poesía es simplemente acción, producción, del griego poiesis, que quiere decir creación. Hasta aquí todo correcto. Pero que poco tiene que hacer la poesía, con todo el esplendor de la lengua, en comparación con la carne, que ya es poética en si misma.

Poesía, quiza sea lo que sucede en tu cabeza cuando contemplas la realidad que tienes delante. Cuando entiendes el poder de aquellos pechos. Cuando quedas hechizado.

Pero también entiendo que no hay una separación entre el objeto, como ves tu, y el sujeto, a saber: los pechos y un servidor. Objeto y sujeto son invenciones humanas validas para las ciencias positivas, en el punto en el que hablamos ahora. Pero las ciencias de lo humano no pueden establecer estos cortes, estas dos sustancias, como si nada hubiera pasado. Precisamente porque se ha superado en algo el giro lingüístico, y los reductos de analíticos han quedado ya desprestigiados, como ellos hicieron con sus predecesores, precisamente por eso, sabemos que esa distinción entre los pechos y lo que yo pienso de ellos, no es tan evidente. Lo que yo pienso de ellos es solo una gota en el océano, de lo que es pensado por el ser humano en general. Y lo que tu piensas, otra gota. Y los pechos en si, y el poema que los lleva, otra. Todos somos parte del mismo océano, por lo que todos, nuestras mentes, nuestras libretas, nuestras braguetas, forman la poesía, de la que hablaba. Eso si, como aquellos pechos nada.

Con esto no pretendo caer en ningún tipo de relativismo cósmico superguai, sino recalcar algo que se me hace claro y distinto, evidente.

Aquellos pechos, eran la ostia, sobretodo porque ademas de todo lo dicho, han tenido el poder de accionar nuestro cerebro a hablar de ellos. A quererlos, porque son parte de nosotros. Si la poesía esta en mi cabeza, los pechos también, y al revés, yo estoy en aquellos pechos, pues soy uno de los que cantan su gloria y que los lamerían, si tuvieran la oportunidad. Y nos llama la ciudad, vayamos a hacer una birra.

Y lo siento mucho, la naturaleza de la verdad me impide bajarme del burro.

Dijo el poeta-profeta.

Espera, es manzana.


Esta bien, bajas al nivel de lo científico, así que no puedo seguir en nivel poetico-profético, en el que intentaba enseñarte la verdadera naturaleza del cosmos. Si, solo eran pechos. Carne, glándulas y un pezon, que nunca hemos visto. Solo lo que puedes comprobar.

Y si, la poesía es simplemente acción, producción, del griego poiesis, que quiere decir creación. Hasta aquí todo correcto. Pero que poco tiene que hacer la poesía, con todo el esplendor de la lengua, en comparación con la carne, que ya es poética en si misma.

Poesía, quiza sea lo que sucede en tu cabeza cuando contemplas la realidad que tienes delante. Cuando entiendes el poder de aquellos pechos. Cuando quedas hechizado.

Pero también entiendo que no hay una separación entre el objeto, como ves tu, y el sujeto, a saber: los pechos y un servidor. Objeto y sujeto son invenciones humanas validas para las ciencias positivas, en el punto en el que hablamos ahora. Pero las ciencias de lo humano no pueden establecer estos cortes, estas dos sustancias, como si nada hubiera pasado. Precisamente porque se ha superado en algo el giro lingüístico, y los reductos de analíticos han quedado ya desprestigiados, como ellos hicieron con sus predecesores, precisamente por eso, sabemos que esa distinción entre los pechos y lo que yo pienso de ellos, no es tan evidente. Lo que yo pienso de ellos es solo una gota en el océano, de lo que es pensado por el ser humano en general. Y lo que tu piensas, otra gota. Y los pechos en si, y el poema que los lleva, otra. Todos somos parte del mismo océano, por lo que todos, nuestras mentes, nuestras libretas, nuestras braguetas, forman la poesía, de la que hablaba. Eso si, como aquellos pechos nada.

Con esto no pretendo caer en ningún tipo de relativismo cósmico superguai, sino recalcar algo que se me hace claro y distinto, evidente.

Aquellos pechos, eran la ostia, sobretodo porque ademas de todo lo dicho, han tenido el poder de accionar nuestro cerebro a hablar de ellos. A quererlos, porque son parte de nosotros. Si la poesía esta en mi cabeza, los pechos también, y al revés, yo estoy en aquellos pechos, pues soy uno de los que cantan su gloria y que los lamerían, si tuvieran la oportunidad. Y nos llama la ciudad, vayamos a hacer una birra.

Y lo siento mucho, la naturaleza de la verdad me impide bajarme del burro.

Dijo el poeta-profeta.

Pomera


Estimat llepapits,

El que no faré, perquè crec en les paraules com a creadores de tota cosmogonia, és rebaixar-me a acceptar que aquell parell de pits eren "poesia" o, com tu intentes colar-nos, "la poesia". Per sort he nascut en un món on el llenguatge estava inventant i desenvolupat, i així he pogut crèixer en base a una sèrie de conceptes i idees que prenien forma al meu cap a mida que aprenia a verbalitzar-los. Collons, què t'haig de dir del gir lingüístic que no sàpigues ja.

Poesia és una composició humana, en general escrita, si es vol exaltant la bellesa interior, exterior o eterna d'un camp, d'una idea o d'uns pits majestuosos. I acceptant la idoneitat poètica d'aquesta descomunalitat pectoral, t'emplaço a recol·locar el conjunt arquitectònic del que parlem al camp semàntic de la bellesa, de les obres mestres, de les meravelles del món, però no de la poesia.

Pobra poesia, tants segles per intentar definir-la, tantes planes omplertes en va, perquè un filòsof, endut per la trempera, confongui causa amb conseqüència i et barreji a tu, etèria substància mística, amb la natura -màgica, això sí- que t'engendra.

Manzana


Amiguete, Albert.

Aquellos pechos eran la poesía, que jamas ningún ser humano sera capaz de igualar.

Tu hablas de poesía como algo humano. Y de pechos poéticos. Yo hablo de la poesía de la naturaleza, y su mejor verso, estaba bajo aquel jersey gris. Y ademas, debo añadir, que el poema que era portador de aquellos versos, aquella mujer, era también la dulzura natural, en uno de sus mejores estados.

Simpatía, alergia y poca alegoría. Sencillez.

Y ella estaría de acuerdo. Por eso digo, que el mayor acto poético permitido a un ser humano es adorar la belleza de la poesía natural, lamer, enloquecido, aquel regalo de la naturaleza. Fundirse con la naturaleza y su poesía. Cantar la gloria de aquellos pechos no es hacer poesía, es intentar imitar a la naturaleza. El mejor canto, sin duda, seria fundirse con ellos en aquel juego glorioso.

Lastima que nosotros, en la poesia, solo lleguemos a cantar glorias como esas, a cantar, a intentar ser poesia, a través de la poesia, no siendo poeticos. Ser poetico es llevarla a cenar, pero..

Ser poesía, es lamer aquellos pechos, con dulzura.


Me repito, ¿pero acaso el ciclo de la vida no hace igual?

Pomme


Amic Àlex,

Aquells pits eren sens dubte bells. Aquells pits eren l'esclat de la natura, els electrons hiperexcitats d'un gas embriagador, la destil·lació més perfecta del goig de viure. Eren, si ho vols, poètics.

Però no eren poesia, maleït sia.

La poesia és només al teu cap, i si ho vols i hi perds el temps suficient, en qualsevol paperot que garbotegis. La poesia neix de tu, mai serà en cap portuberància aliena, per molt ben composada que estigui. La primeravera era al teu cap, sonant entre les teves sinapsis, i no sota aquella samarreta, entre els regalims de suor. El parell de pits en moviment, si ho vols, van activar el Play del teu reproductor i Vivaldi va entrar a tota màquina. Uns pits com aquells són estímul, inspiració, l'aliment dels déus, l'esmorzar dels campions, el combustible nuclear per fer esclatar l'estrella que duem dins.

La poesia és en el mateix acte cognitiu, en el mateix punt de conèixe'ls, de descobrir-los i, per sobre de tot i des d'un punt de vista pràctic, en el moment en què, del teu cap estant, els recordes. Aquestes mateixes línies en són la prova. Aquell parell de mamelles com causa i solució de tots els problemes, aquell parell de fúries de la natura la constatació que l'excel·lència existeix, i com la millor ajuda per assolir-la des dels teus versos. Aquell mamellam com la corda que ens fa viure, com l'energia universal, com el retorn a la natura, com l'aire que respiro, com la mare de totes les poesies.

Pomo


Estimat Albert, mi bailarin de calzones apretados, poeticamente hablando. Confundes mi deseo con mi percepcion.

Obviamente yo no abogaría por la carnalidad pura, solo en casos extremos y este no lo es, sino por la fuente de ese deseo, que para mi es poetica. Quiero decir y repito:

Bajo aquel jersey, ¡era la primavera la que se movia!, toda la fuerza y la dulzura de la madre naturaleza en un movimiento frenetico, en una kinesis orgiastica. Era vivaldi, era la obertura 1812 de Tchaikovsky.

Era la gloria del hombre y de la naturaleza

No solo eran unos pechos. Era la madre naturaleza que nos habla. Con esto quiero decir, que no es pornografía de lo que hablamos, sino de fuente del placer y del deseo. Amor. Para mi en aquel momento no era pornografía, era como ver la máxima expresión de la naturaleza creciendo, embargándolo todo a su paso y a mi con ella. No estaba trempado, as so-called. Estaba estéticamente excitado. Maravillado. Era la vida que arrasaba lo conocido y mostraba lo que quedaba por conocer. Nunca lo confundiría con pornografía. Y lo mismo da que hables del reposo como del movimiento. Aquello era la naturaleza, tanto en reposo como en movimiento. Son ambos momentos, estadios, de la naturaleza pero es igual en si misma. No pierde su esencia por su estado. Lo que si puede hacer es cantar a su propia gloria, como hacemos los humanos, en la actividad. Imagínate aquellos pechos botando, poseídos, sobre ti, en plena furia sexual. En pleno acto de creación. Eso no puede ser pornografía. Es poesía. Pura. Sin palabras. Es naturaleza cantando a la naturaleza. Es como una oda a si misma, en la que participamos como espectadores, porque incluso estando ahí, no somos mas que muñecos a su merced.


Y lo grande de aquellos pechos no era el movimiento bajo el jersey, sino su existencia. Daban a conocer su existencia, su embergadura, su poder. Y no contestaban a ninguna fuerza que no fuera la propia follie de la naturaleza.

Como quieres responder a los movimientos poéticos de la naturaleza, cascadas, incendios forestales, volcanes.. !A aquel nacimiento de Venus¡, con palabras humanas.

Cómo convertirlo en poesia, cuando ya es poetico por si mismo.


Respondía a lo sublime, aquel gran espectáculo que sucedia bajo aquel jersey gris. Lo que yo expongo es que no se puede contestar a la naturaleza en su movimiento, es su baile cósmico, con puta poesia humana. Nosotros lo intentamos. Esta bien..

Pero la naturaleza siempre podrá con nosotros, porque su poder es de donde viene el nuestro.

Pero ella es muy superior. Yo abogo por la poesía implícita en la naturaleza, por las manifestaciones de belleza y amor que nos muestra. Porque la carne ya es poetica. Y si, muchas resultan explicitas en el cuerpo de la mujer.

Si eso es pornografia...yo soy pornografo, y quisiera amarlas a todas, porque ellas son la naturaleza, al igual que yo.


Y el mayor acto poético de todos, seria lamerlos en una espiral dulzura y locura.

Poma


Llarga conversa amb Gallart, Coromina, Frigola.
El tema de gairebé sempre: les dones.
Josep Pla


El tema de gairebé sempre: les dones.

Ahir, sobre uns pits que tots dos considerem insuperables, uns pits que, d'haver-los vist sense noses, superarien amb escreix els de la Venus de Milo de fa unes setmanes, superarien qualsevol fruita prohibida, qualsevol màrmol renaixentista, qualsevol melodia celestial. La inspiració retrobada del poeta decrèpit en les cireretes, exquisides i abundants, d'una cara bonica.

En definitiva: sort que no els hem vist en la seva màxima esplendor, perquè ara serien folls, malalts del seu embruix.

Sobre aquest pits, i objectivat el marc coincident, apareix la divergència. Per l'amic pintor, el moment clau és a classe de gimnàsia. Veure'ls bellugar-se, posseïts, esclatants, sota una trista samarreta blanca superava qualsevol Santa Croce.

Per mi l'esclat succeix precisament en l'estat de repòs, en la pausada oscil·lació d'un respirar meditatiu, en el que s'insinua sota la samarreta ratllada. La seva veu endolcint-me la orella com el més maquiàvelic i lasciu dels psicotròpics, i el meu cervell mirant-la i mostrant-me-la sense samarreta, nua, pura: Total.

Per mi l'excitació màxima vé d'imaginar-me aquests pits, i d'explotar, en un segon, els milions de possibilitats que m'oferirien. Deixar volar el cervell per fer-los meus, punt i principi de la meva cosmogonia. Canònics.

Per ell, l'excitació màxima vé al veure'ls propers, factibles, reals. La màxima carnalitat a escassos tres metres, la font de la joventut sota un mil·límetre de tela. Pits com fars, pits com el cant de les sirenes a les que obeeixes de gust. Carn de qualitat suprema. Sexe excels. Bellesa activant tots els ressorts.

Per ell, la carn a taula. El paradís en la queixalada.
Per mi, l'univers rera la tela. L'infinitud en la seva mateixa existència.










Estimat Àlex, com et vaig dir ahir i et repeteixo ara:

Confons pornografia amb poesia.



Buidar els ous no soluciona res. Es tornen a omplir i torna el desassossec.
Buidar la ment amb pàgines i pàgines de poesia és una meravella. Una ment que, un cop buida, es torna a omplir. Glòria.

Friday

Take Five and Your bird would sing..


Sueño Creo que estoy en un profundo sueño, porque vuelo y nada me a fecta Soy como aquella vieja cancion.. sobrevuelo los edificios, veo la puesta de sol,
a z u l e s
n a r a n j a s
y ese gris-azulado
del fondo
, smog de la ciudad. Soy como la bruma, tranquila y serena, en mi parsimoniosa aventura sobre la metropolis. Alla donde los seres human os se revuelcan en sus re laciones, en su cosmo-gonia, agonia tamb ien eh, pero para unos pocos..su manera de ver el mundo, su ideosincracia personal e intransferible, sus guerras, sus matanzas, sus regalos de navid ad, sus familiares, amigos, vecinos, el perro, la gata, el coche.. y muchas diversiones y atontamientos, para evitar lo que es fatal y natural para todos Dasein Platoon El deseo de no-responsabilidad, de ser bruma, como yo ahora, de sobrevolar si que te afecten los problemas, pero sin perderte a ti mismo en ese poder, sin dejar de ser humano. Lo cual es imposible, nuestra naturaleza nos reclama. Reclama la construccion de eso mismo que odiamos y que no es mas que el sitio de donde venimos. Ese espiritu humano, que no soy yo. Yo sobrevuelo sus construcciones, sus edificios, sus palacios de congresos, sus puestos de perritos calientes o shawarmas , sus quioscos. Ellos se preguntarían como seria volar y verlo todo desde arriba. Yo les digo, es imposible. Solo en un sueño podreis alcanzar tal nivel de freudianidad contemplativa. De superioridad numerica. Betis - Real Sociedad, X De superver intelectual. De ver mas alla. O menos ac a. Prueba el chocolate milka ¿Nose ningun cura ha inventado esa palabra? Superver. Ultracontemplar. Nah.. Omnipotens.. Omniscencia. Si esa. Omniscencia. Soy omnisciente Pero no soy dios..que voy a hacer.. ahora aparece otra cancion.. ya no vuelo.. ahora soy todo amor.. amorfo, ademas... and your bird can sing.. y mi p ajarito canta tambien? ademas es perfecto.. el nombre de trabajo.. working-on name its you don't get me..


You tell me that you've got everything you want
And your bird can sing
But you don't get me, you don't get me
You say you've seen seven wonders and your bird is green
But you can't see me, you can't see me

When your prized possessions start to wear you down
Look in my direction, I'll be round, I'll be round
When your bird is broken will it bring you down
You may be awoken, I'll be round, I'll be round
You tell me that you've heard every sound there is
And your bird can swing
But you can't hear me, you can't hear me


El papallona de Zhuangzi




Faig unes anotacions en un paperot.
Absolutament imprescindibles.
Me'l guardo a la butxaca.

Minuts després,
ja fora dels somni,
me n'adono que dormia sense pantalons.

RAMS 23


Pla sobre Verdaguer:
A la matinada, tracto, una vegada més, de llegir Verdaguer. No he pogut, fins ara, acabar ni un sol cant de l'«Atlàntida» o del «Canigó». Em dono gairebé vergonya de confessar-ho... Faig un altre esforç. Ho provo una vegada més. Hi clavo la dent... El paquet no passa. Tota aquesta enorme geologia, totes aquestes històries desorbitades, no em promouen ni el menor interès. Comprenc que aquests papers són una gran cosa i que les literatures han de contenir aquestes baluernes de la mateixa manera que en els grans palaus hi ha d'haver enormes escalfapanxes que no escalfen, merament decoratius, i tapissos penjats a les parets. Comprenc així mateix que la meva sensibilitat és molt incompleta. Però no hi puc fer més. La sensació de buidor, l'ensulsiada de verbalisme, gloriós, reeixit, però totalment deslligat de la vida humana, autèntica, la sonoritat grandiosa de les estrofes, m'esterilitza tota possibilitat d'atenció o de curiositat.

He sentit alguna vegada:

–La mística, la poesia mística de Verdaguer...!

Però jo voldria que algú m'expliqués quina relació té aquest país, poblat d'aquesta classe de pagesos, d'aquesta classe de taujans de la indústria i del comerç, amb la mística. Voldria que algú m'expliqués quina intenció portava Verdaguer en tractar de lligar-nos, a través de la mística, amb una literatura tan intrínsecament forastera.

La gent no vol acabar de comprendre, però algun dia haurà de fer-ho, que la posició d'un escriptor d'avui davant la realitat, la curiositat que el mou, la passió que el domina és d'un sentit totalment diferent de la de qualsevol posició literària acadèmica de qualsevol altra època, societat o ambient. El que abans era l'excepció –el realisme– ara és la regla.

Pla com el pontífax més lúcidament cabró de la literatura catalana.

El que hom té per pensament massa postmodern, per veritats inconfesables, encara ara políticament incorrectes, per ell eren comentaris banals, que deixava anar amb la seva parsimònia inaturable entre got i got de ratafia.

El que per tu són fites inassolibles per ell eren detalls observats de passada, embarcat com estava en un projecte vital d'una envergadura tal que no m'atreviria ni a identificar. La seva obra, en qualsevol cas, supera qualsevol text bíblic o enciclopèdic. El seu dia a dia de convencionals converses de carrer -i gràcies a ell, glorioses-, contraposat a la seva prosa, és el més proper al mite de Jesucrist, Déu a la terra, que recordo. El rei Mides també s'hi acostaria.





Vamos, que si fos dona seria lletja a matar.





En un altre ordre de coses:
Apreciat Ford Coppola, no t'amarguis: La teva autèntica Megalopolis va ser Apocalypse Now.

Milena es nombre de chica guapa


(He moves up the sidewalk to a young trendy-looking couple)

Alvy
You-you look like a really happy couple.
Uh, uh ... are you?

Young woman
Yeah.

Alvy
Yeah! So ... so h-h-how do you account for it?

Young woman
Uh, I'm very shallow and empty and
I have no ideas and nothing interesting to say.

Young man
And I'm exactly the same way.
Alvy
I see.
Annie Hall




Henry
- ¿estas segura?

Milena - claro joder, lo jodido es que, cuando pasan, una esta segura de estas cosas..

H - ¡ostias y ahora que vamos a hacer! Joder.. joder joder.. la ultima vez pense que era el sida, pero esto... ¡es peor! Hay soluciones..quiza repensarlo..

M - ¡yo no paso por la puta aspiradora esa! ¡Ni loca! ¡Ademas, estas cosas no se repiensan! Hay que hacerlas pero..

H - ¿Joder, quieres hipotecar nuestra vida al completo? Si quieres me pongo a buscar trabajo en la primera central nuclear que vea..

M - No hace falta que exageres, a la gente le pasa, nose.. tiran adelante.. como nuestros padres.. como ha pasado durante los ultimos 5000 años..

H - Mira, cuando te pones historica..

M - ¿Histerica? ¡Me estas llamando histerica!

H - No, histórica. ¡Que coño me importa que los monos follaran tanto..!

M - No es momento de bromas Henry, estamos jodidos.. ¿crees que saldra bien?

H - A ese punto ya habia llegado yo joder.. creo que necesitamos algo de jazz... seh, saldra bien - espero...

M - Joder, pense que nunca lo dirias.. ¿que tal Oscar Peterson..? si el no puede.. quien podra.. Joder como puedes decir que es hipotecar nuestra vida.. estas cosas pasan..

H - Joder, tengo la estupida sensacion de que solo les pasa a los tontos..

M - Y asi es Henry..

H - Esta bien.. ¿Estas enamorada? Bueno intentemoslo.. vivamos juntos.. tendre que currar.. no puede ser tan malo.. tendremos los discos de jazz repetidos eso es todo..podremos montar un mercadillo.. peor seria tener un crio..

M - Joder si..




I thought of that old joke, you know,
this-this-this guy goes to a psychiatrist and says,

"Doc, uh, my brother's crazy.

He thinks he's a chicken."
And, uh, the doctor says,
"Well, why don't you turn him in?"
And the guy says,
"I would, but I need the eggs."
Annie Hall




THE VERY END

Thursday

Love me or leave me or let me be lonely




Tengo que reconocer y agradecer que leyendo Aracne he conocido a una cantante de Jazz que me ha sorprendido gratamente; Anita O'Day. Tanto es asi que dejo recomendado el disco para que no se pierda en el olvido. Anita sings the most, con Oscar Peterson, ¡oh oscar peterson! y su cuarteto.

Me encanta el disco en general, tiene garra, se nota al amigo Peterson, el sonido limpio y cristalino.. y la cantante es increiblemnt simpatica.. me quedo con las versiones de Love me or leave me, It's wonderful They can't take that away from me o Them there eyes donde se pone al nivel de Ella (en castellano suena importante, es casi dios)

Sutileza, estilo, brillo, yo que se, ni que fuera un refresco oye, pero tal y como estaba mi panorama, todo un encuentro. Ademas es guapa y en un youtube que pone Aracne de Sweet Georgia brown aparece con un buen vestido y buen tipo. Creo que con eso lo tenemos todo, despues de decir que es la reina de saba, que mas quieres.. Nah, no tanto, pero mira, me ha sorprendido, y eso no es gratuito. Y joder, que voy a hacer, a mi me encantaba Billie's bounce.

Yo si soy gratuito

Wednesday

Frases acabadas de inventar


Y en el cielo, ¿tendran pezones las neuronas?


egolatria


Cookie - A blowjob, then I hit you?
Harry - No. Hit me and then the blowjob. lf the order's not right, it's not fun. (meanwhile she sneaks arround looking for a place to seat)
Harry - Tie me up, hit me a little bit and then give a blowjob.
Deconstructing Harry



A ver esto es un post egolatra
y compara la sustancia (y pocas patatas),
usease, yo, con el resto,
asi estoy loco como una regadera
tonto de remate
cachondo como una mula
quemao como la moto'un'jipi
verde como un abuelo
gordo como un tonel
salao como el bacalao
listo como el hambre (listillo)
o mas listo que los ratones coloraos
y lo que no se llevan los ladrones aparece en los rincones
genio auto-proclamado
perro apaleao
largo como un dia sin pan pesaao
calent com un all
borracho como una cuba libre
y ademas fumo como un carretero
follo menos de lo que quisiera
pero mas de lo que me merezco
vomito de campeonato
corro que me la pelo
sueñatortillas como el que mas
derrochador de lo que no tengo
enfermo sin igual
pervertidillo como el que menos
y gran soñador, eso si


increible pintor
y
pesimo
escritor

Virginitat, o quan l'única religió és el sexe


Tothom coneix, adora o ha memoritzat algun cop el mític diàleg inicial de Reservoir Dogs, amb l'arc iris de lladres d'etiqueta bevent cafè en un bar redneck qualsevol (Buscemi que no vol pagar), i amb el mateix Tarantino de cap de taula, canalitzant la seva verborrea cap al hit de Madonna "like a Virgin":

Mr. Brown: Let me tell you what 'Like a Virgin' is about. It's all about a girl who digs a guy with a big dick. The entire song. It's a metaphor for big dicks.
Mr. White: No, no. It's about a girl who is very vulnerable. She's been fucked over a few times. Then she meets some guy who's really sensitive ...
Mr. Brown: Whoa, whoa, whoa, whoa, whoa... Time out Greenbay. Tell that fucking bullshit to the tourists.
Mr. Brown: 'Like a Virgin' is not about this nice girl who meets a nice fella. That's what "True Blue" is about, now, granted, no argument about that.
Mr. Orange: Which one is 'True Blue'?
Nice Guy Eddie: 'True Blue' was a big ass hit for Madonna. I don't even follow this Tops In Pops shit, and I've at least heard of "True Blue".
Mr. Orange: Look, asshole, I didn't say I ain't heard of it. All I asked was how does it go? Excuse me for not being the world's biggest Madonna fan.
Mr. Pink: Personally, I can do without her.
Mr. Blue: I like her early stuff. You know, 'Lucky Star', 'Borderline' - but once she got into her 'Papa Don't Preach' phase, I don't know, I tuned out.
Mr. Brown: Hey, you guys are making me lose my... train of thought here. I was saying something, what was it?
[...]
Mr. Pink: You said 'True Blue' was about a nice girl, a sensitive girl who meets a nice guy, and that 'Like a Virgin' was a metaphor for big dicks.
Mr. Brown: Lemme tell you what 'Like a Virgin' is about. It's all about this cooze who's a regular fuck machine, I'm talking morning, day, night, afternoon, dick, dick, dick, dick, dick, dick, dick, dick, dick.
Mr. Blue: How many dicks is that?
Mr. White: A lot.
Mr. Brown: Then one day she meets this John Holmes motherfucker and it's like, whoa baby, I mean this cat is like Charles Bronson in the 'Great Escape', he's digging tunnels. Now, she's gettin' the serious dick action and she's feeling something she ain't felt since forever. Pain. Pain.
Mr. Brown: It hurts her. It shouldn't hurt her, you know, her pussy should be Bubble Yum by now, but when this cat fucks her it hurts. It hurts just like it did the first time. You see the pain is reminding a fuck machine what it once was like to be a virgin. Hence, 'Like a Virgin'.


La gràcia del tema és com acaba la història. I Internet és un pou per aquesta mena de detalls. La pilota, doncs, era al camp de Madonna, i...

At some get-together, Madonna autographed a copy of her Erotica album for Tarantino, and wrote on it: “Quentin: It's about love, not dick”.


Ja vam dir-ho un dia: està bé tenir principis, però jo prefereixo els finals.

©2006 Google

Tuesday

Plataforma


Houellebecq + Bieito =



L'obra al Romea aquesta temporadaés brillant, com brillant en són les parts, brillant el contingut, brillant el continent. Obscena tampoc, Houellebecqiana a trossos, amb interessants referències i diferències amb el ja clàssic modern que és la Plataforma original.

Imprescindible, no cal dir-ho.

La rotació de conreus aplicada a les relacions de parella


- Vosotros dos, de que habláis?
- De fútbol!
Vosotras de que habláis?

- De compras.
Trainspotting



A part de recrear la cita anterior amb un paio (paio poc cinèfil) la nit del postNadal ens ha aportat les següents reflexions:

- Qualsevol mascle, fins i tot l'intel·lectual, vol dones guapes.
- Les guapes i intel·ligents senzillament et duren més.
- La intel·ligència en una lletja està desaprofitada.

O, matisant-ho:

- Les lletges potser són intel·ligents, però directament no els donarem cap oportunitat.





La pregunta "de què parleu?" només té una resposta, pintafades.



¿Querria el señor un entrante?
¿Un poco de pan de ajo?
No gracias, vayámos directamente a la
inyección intravenosa de drogas duras.





PS1: Només hipoteco la casa en TPGejar una mossa amb nòvio si els dividends m'han de fer conquerir Polònia.

PS2: La tautologia "La intel·ligència es veu en el físic" és vàlida i catxonda fins que la fan servir elles... per valorar-nos a nosaltres.

Monday

Fashionable man


Escena de Taxi Driver - Fashion Avenue -able

night and day o dia i nit?


Nadal és llevar-se tard i, inevitablement, ressaca. Nadal són 4 canalons i una atipada de canapès, combinat de caves i degustació de torrons. Són 6 hores davant el PC, un parell de pelis [la mighty Afrodita i l'apocalíptic docudrama de l'Al Gore] i dues-centes entrades als blogs habituals. Nadal és tancar la nit a la millor sala de ball del planeta, un colúmbid que paradoxalment sobreviu amb una ordre de tancament. Nadal és traginar els centenars (no és broma) de llibres que m'obstrueixen l'habitació per tal d'encabir-hi els nous.

Anotació per quan tingui fills: Ensenyar-los el goig i la utilitat de les biblioteques públiques amb la mateixa insistència que les taules de multiplicar.

Anotació per mi mateix: Aprendre a sortir de les llibreries tal com hi he entrat, és a dir, sense cap llibre de més. Si de cas, apuntar-me els títols que em compraria per obligar-me a bibliotecar-los.

Anotació sobre el tal Cris Juanico: No nano, no era això. Per normalitzar la música catalana cal inventar, cal fer jazz, cal fer de crooner, muntar un grup heavy o arreplegar unes maraques. El que vulguis mentre inventis, mentre creïs alguna cosa nova, alguna cosa digna de defensar. Això d'agafar peces clàssiques de la història de la música [anglosaxona] i fer-ne una versió catalana està suadíssim i queda de pena. La veu bonica que tens, maco, dedica-la a crear peces noves, que probablement les escoltarem més de gust que les destrosses que fas als nostres clàssics. Va home, què collons és això de fer versions? D’acord que Espanya és tercermundista, però des dels Sirex que no gosàvem fer patranyes d'aquest tipus, per Frank Sinatra, hòstia.

213 rue Saint-Honoré - 75001 Paris - France


Una reflexió sensata del Nadal hauria de portar irremissiblement a eliminar-lo. Els americans ja van una mica en aquesta línia, tot i que no se'l carreguen de socarrel en mantenen l'esperit consumista eliminant-ne el cristianisme de la nomenclatura. Ja no parlen de Christmas sinó de Holidays, o Winter Holidays. Allà reneguen de la connotació cristiana -tot i que el celebren jueus, xinesos, cienciòlegs o ateus compromesos- i se'n queden la bogeria consumista. Aquí reneguem de gastar tant però cada any ens hi deixem més quartos.

Malgrat tot, eliminar-lo i reconèixer que tot plegat és un invent comercial ens suposaria deixar de buscar i rebre regals, deixar d'al·lucinar amb les decoracions nadalenques, deixar de tastar neules i torrons, escudella i canelons, prescindir de l'aturada nadalenca per deixar-ho en cap d'any, any nou i gràcies per la propina. Prescindir d'uns dies en que, si bé són falsaris i consumistes, suposen l'únic moment de reflexió de l'any, l'únic cop que et trobes amb parents llunyans, l'únic dia en que te'n recordes dels altres, dels oblidats. I ja sigui perquè a casa no saps què fotre o perquè les llumetes nadalenques que et posen tou, et veus trucant a antics amics d'institut o enviant felicitacions conciliadores a exnòvies ignorades.




Vale, ens carreguem el Nadal.

I llavors... què?







PS: Ni Winamp radios ni històries... Obres la web de Colette i t'oblides dels 12 € d'Apollo o qualsevol altre Olimp poppie.

Basquiat - The Ruffians





The Ruffians,
els Reis Mags
o Montilla Carod i Saura...
tant li fa.

Sunday

Frases celebres II


Em faria jueu només per celebrar el Hannukkah en aquestes dates.

frases celebres


La navidad es comer bien.

Christmas is all around now


Qué malos son.
Qué malos son.
Qué malos son nuestros poetas.
Astrud




Putos Beatles i puto Fauré i puto Puccini i puto Prokofiev i puto Wagner i puto Charlie Parker. I puto Picasso i puto Basquiat i puto Rothko combina amb les cortines. I puto Ausiàs March i puto Vikram Seth i puto Laozi. I puto Benguerel i puto Thomas Mann i puto Fonollosa. I putos Monty Python i puto Woody Allen i puto Godard i les teves putes muses. I puto Sostres i puto Pla i puto Joyce i la puta mare que us va matricular.




Bon Nadal a vosaltres, també.




Apunt neci de la tarda:

M'hi jugo el que calgui a que no us acosteu a la xifra de llibres que m'he regalat aquest Nadal.
Sí, sóc un ninyatu: només penso en la quantitat.

Esto si me abre el apetito..


Sacado, pescado o encontrado por ahi por el Youtube..

Que tios los japos.. esto si es publicidad!

Saturday

Como ligar con camareras guapas


ella - ... ( se inclina para que le digas cosas bonitas ademas de que coño quieres beber)

borracho - una birra (traduccion)

ella - ... (callada de incredulidad por mi descaro y con movimientos rápidos y calculados, saca, abre y sirve sin decir nada)

borracho - ...

ella - ...

(y no hubo mas)

Anna


Saber no tenir coneixements és una virtut;
no saber tenir coneixements és un error.
El savi no erra, perquè erra en errar.
L'única manera de no errar és errant en errar.
Laozi


Al veritable anunci d'Anna de Codorniu hi apareix una noia de somriure divertit, vestida amb un jersei pastel i una bufanda enorme, arribant a Barcelona després d'uns mesos d'Erasmus.

Al veritable anunci l'Anna -no ho diu enlloc, però tots sabem que ella és l'Anna- besa a tota la família, que l'espera a l'aeroport, travessa Barcelona en cotxe, fixant-se en la torre Agbar, brillant damunt la neu. Arriba a casa i abans de desfer la maleta corre a estirar-se al seu llit enyorat.

Al veritable anunci d'Anna de Codorniu la veiem celebrar el sopar de Nadal amb els de casa, rient de les ocurrències del tiet graciós, i de passada, com qui no vol la cosa, veiem que sobre la taula hi ha una ampolla del cava en qüestió.

Al veritable anunci d'Anna de Codorniu la veiem abrigar-se i sortir de casa acabat el sopar, córrer pels carrers de la seva ciutat de províncies -també nevats, es clar- i picar a un timbre d'una casa qualsevol. Allí hi celebren una festa els seus amics, que hi són tots i la reben emocionats. Allí encara riu més, allí encara és més feliç, allí també beu Anna de Codorniu.

Això seria un anunci com déu mana, glamourós de mena, i no l'horterada kitsch de cada any, plena de guapos i guapes d'elegància aparador de "El Corte Inglés", bevent cava a la platja de la Mar Bella.




Quinta planta:
Carteristas de metro, mendigos agresivos y críticos literarios.

Deconstructing Harry




L'infern necessita una ampliació. Lloc pels publicistes JA.

resaca matutina




En casa no íbamos a misa; veíamos el parte meteorológico.

La inteligencia se ve en el físico.


La mayoría en España es hippie, fea y sentimental.
(Parafraseo a F. Arrabal)


Esta vez ni cito ni parafraseo; me pronuncio. Alea iacta est

Friday

Dia a dia


- Y con este tiempo vas a salir? Si hace viento.. y llueve!

- Yo llevo lana irlandesa nena... virgin irish wool.

¬_¬

- Esta bien Frank.. despiertame cuando vuelvas..

Paisaje urbano


Paisajes urbanos: Mujeres

Sentado, a merced de las miradas,
esperando, no puedo dejar de observar;
una chica cualquiera:
falda negra, botas, mirada tranquila con abrigo verde y gorro marron,
se contonea con su bicicleta,
indecisa y coqueta,
siguiendo un ritual
que dura ya casi cinco mil años

Otra falda oscura de motivos florales
se avalanza sobre la calzada,
con prisas, mirada altiva y pelo planchado,
me rechaza la mirada,
va preparada para triunfar
y no esta dispuesta a que cualquier
escritorzucho de 3 al cuarto (menage a trois)
enturbie su paz fingida
muchas horas de espejo

La hippie con pañuelo a borlas que taladra al novio,
la mama con minifalda y botas lascivas,
la holandesa de cabellos de oro y mirada encendida,
pasion,
todas de camino a casa
o a intrigantes citas con desconocidos
o armandose de valor para dejar al desgraciado que intenta comprenderlas
o al que intentaban comprender,
pero ya no mas,
es la revolucion

Chicas de ciudad
todas con aparente suficiencia,
fingida serenidad,
control
inerte seguridad

La guapa ciclista de abrigo rojo,
la punkie esperanzada,
la cuarentona con su negro al lado, muy muy alto,
la rubia coqueta, la morena,
la castaña en bicicleta que me observa intrigada,
¿que apuntara ese tio en su libreta?
¿podria salvarme?
- piensa ella - o pienso yo...
y es que en especial adoro a las que me observan escribir,
paran su mirada en mis ojos, en la mia,
confrontamos miradas, existencias,
y son curiosas como las ostras,
no les importa morir si el premio es gordo,
tienen algo de mi, y yo de ellas
y ambos lo sabemos.

Thursday

El jo real


22/12/05

- t'has deixat una dona a la teva llista.
- No conto els personatges de ficció.


Te poseo vel cuasi,
te entrego ne quid nimis,
vivo sólo pro nobis,
te abandono nequacuam.

Y con mi lengua muerta
horado en ti, ciclópea,
una odisea.

Gonzalo Escarpa

Wednesday

Cap animal ha estat maltractat en l'elaboració d'aquest post


Perdó per l'estirabot gay, però...

So I wake in the morning and step outside
I take a deep breath and I get real high
And I scream from the top of my lungs what's goin'on
4 Non Blondes


Pofres rosses.

Què supera Berlín a finals de març?
Tancar el viatge amb Madama Butterfly a la Staatsoper Unter den Linden.

And I pray...

Què supera una ampolla de Beaujolais Nouveau? Dues ampolles de Beaujolais Nouveau.

oh my god do I pray...


Què supera la meva llista de compromisos durant el curs? La meva llista de compromisos per Nadal. Descans? De descansar.

I pray every single day...


Què supera aquesta Amélie Nothomb vuitantera cantant la merda de cançó? Què supera en He-man fent-ho? Doncs jo mateix en pijama i barnús, Voll en mà, barba d'il·lustre homeless i gravant-me'n diverses versions amb la webcam.


... For a Revolution!



Tots tenim una mare superiora:

Telèfon - Riiiiiiiiing... riiiiiiiiiiiing... riiiiiiiing
Jo - Digui?
Telèfon - Oiga, haga el favor de dejar de hacerse pajas, que lo estamos vigilando.
- ...

[Gracias a Andres Rodriguez]

I per últim, anècdota via mail:
La millor escena Navidenya que s'ha vist mai:
La meva germana, que té un gos i se l'estima com un fill, va decidir fer sortir-lo a les felicitacions que envia cada any, així que va pensar....com m'ho puc fer perquè quedi 100% navidenyo.....si! omplo el gos de de llums de Nadal i el poso al costat de l'arbre i en faig una bona foto! fins aquí bé. Però la mala sort va fer que algun cable de les llums estigués pelat, i el que va fer la meva germana va ser electrocutar el gos....tremendament estúpid però cert!

Talibans animalístics, abans de que em llanceu les urpes -que un bon cop d'urpa al cap fa mal: El gos és viu.




Anem tard però...



Aquest Nadal el Beaujolais Nouveau ens salvarà les nits.

Pels que em titlleu d'espam


Aquest any...

Podria enviar-vos la típica postal.
La del parenoel borratxo sobrepassant-se amb els nens,
o la de l'arbre de Nadal ple de regals, magníficament embolicats,
substitutius econòmics a la incomunicació que ens parapeta.
Podria escanejar una postal de comerç just,
i anar de bonrollista bevent Coca Cola i calçant Nike.
També podria posar-hi el missatge de sempre,
l'impersonal, suat i políticament correcte
"Bon Nadal i Bones Festes".
Postals de Nadal,
Aquesta cura de consciència que fem
diumenge de puríssima,
enviant missives a tots aquells a qui
hem oblidat durant l'any.
També podria anar de sensible,
i copiar-vos-hi un poema de Martí i Pol
-Benedetti pels filoargentins-
sobrecarregat d'expressions com
nostalgia, malenconia i germanor.
Podria retratar-me amb els fills,
si en tingués, o amb la nòvia
-Sí, encara m'aguanta-
o decorar una pinya tropical
amb garlandes i llums de Nadal.
Podria fer-vos arribar un powerpoint catxondo,
ple de marranes amb gorros vermells,
o bé un d'aquests filosòfics,
existencialment banals.
Podria fer tot això i més,
o bé podria no fer res,
no enviar-vos res, fer com si res,
qui dia passa any empeny,
res de sentimentalismes,
que és com de fet pensava actuar
quan m'he posat a escriure aquest correu.

Però mira,
diuen que els nens i els borratxos
no menteixen, i a vosaltres recau
classificar-me com una cosa o l'altre.
Aprofitaré aquest baixón preturrons
per anar-me'n del sucre,
i confessar-vos
que encara que no ho sembli,
encara que ho dissimuli molt bé
vosaltres sou els veritables protagonistes dels meus dies,
els actors dels meus somnis (bons i dolents),
els extres, secundaris, protagonistes i antagonistes
del meu show de Truman particular.
Sou les persones que més aprecio,
les que friso per retrobar,
aquells que ridiculitzen la paraula individualisme,
amics, parents, coneguts, companys,
sou els adjectius de les meves frases,
els complements de la meva retòrica,
el signes de puntuació de la meva existència.
Encara que no us ho demostri,
encara que sovint ens barallem, discutim o ignorem.
Sense vosaltres això seria una illa deserta,
i no m'acaba d'anar el rollo de màrtir naufragat.
Així que gràcies per ser-hi,
per existir i per acompanyar-me.

I ara em rellegiré aviam què.


Pffff.... Osti...
Bé, va... mmmmmm.... tampoc ens passessim.
No volia dir ben bé això...
M'he posat tou... i sense voler...
Déu meu, quantes mariconades.
D'això....
Aquest correu electrònic mai ha existit.
Ni mencionar-lo. Esteu avisats.



Millor 2007 a tothom.

Tuesday

Eumolpo


Ahora, en vez de ser SAMO, sere Eumolpo, pa joder mas que nada..

Monday

Spanish guitar and introducing acoustic guitar


Every sperm is sacred,
every sperm is great.
If a sperm is wasted
God gets quite irate.
Monty Python

Tornem a teoritzar sobre la poesia

Em nego a encabir-me en pròtesis prefabricades.

Renego de concepcions predarwinianes
de l'escriure i del pensar.
Del viure. Del parlar.
Del què ara és bo o ara és sa.

No a la dentadura alexandrina.
No al sonotone consonant.
No al braç articulat en dotze síl·labes.
Prou de mesurar-me pels implants.

L'ortopèdia, amics i amigues, és cosa dels malalts.

No tinc calaix on guardar els versos,
ni categoria on encabir-me,
ni circ on trobar els meus iguals.
El riure, emperò, m'espanta els mals.

Faig club de la comèdia? Pedralejo?
De moment tant pocs referents
us retraten ignorants.
M'anomeno poeta, que lu d'artista està tope suat.

Però al sentir dir-me poeta, ai las!
Alcen el crit al cel, i des de les gàbies
em deneguen el dret a entrar-hi:
"Cretí: la terra per qui la treballa."

Tots són equilibristes desequilibrats,
acròbates lisiats,
contorsionistes nuats.
Alquimistes sedats. Transformats. Vençuts.

Freak parade,
Ho diu al prospecte del Pantene:
Pitjar l'intro al final de línia
no et colarà a cap bar d'ambient.

Sigueu tant tolerants com jo us tolero,
i deixeu-me un lloc, dogmàtics malsans,
sinó a l'altar de la poesia,
almenys prop de la foguera dels pagans.







D'indígena a indigent hi ha la societat i un grapat de perjudicis.

Sunday

Words like violence


Picture yourself in a boat on a river
With tangerine trees and marmalade skies
Somebody calls you, you answer quite slowly
A girl with kaleidoscope eyes
The Beatles


La Lucy sempre m'ha recordat a la Virginia Woolf. Debia acabar amb pedres a les butxaques, la pobra. I això que tenia un nom bonic. Avui plegaria roba al Bershka.

A mi tot plegat em sembla una homenatge pòstum als cristians. Nedar d'esquena, en plan tranqui, dins un llac de sang. Som en un musical. A la riba, incansables trompetistes afroamericans. Entre ells, un gafapastas alienat amb el Moog. L'aigua ensangonada cau per una cascada, suposo que metres més enllà hi haurà milers d'extres tallant-se les venes. M'interessa la seva història. La dels trompetistes me la sé. Tot de tons pujats, "posa el color al tope", moreno platja, psicotronia estètica en plan "art nepalí". El Picture yourself com a modus vivendi. I entre xut i xut, la limosna i el penediment setmanal. I sopa de pa sec.

Ganes de cridar Lucy in the sky with diamonds fins que la veu se't fongui com s'acaba fonent la cançó, al cap de tres minuts, entre els gemecs del sintetitzador.

I jo trist i sec i encongit i desitjant sobrevolar Nadal o celebrar-lo entre gintònics a falta de daikiris haitians. No salto per no empotrar-me.

No m'enamoro del Love, tu.

Better living through chemistry, que deien aquells.



Amb un Don't leave me this way
n'hi hauria prou, avui.

¡Muera la poesia! ¡Viva la publicidad!



Quisiera hacer un poema,
dulce como el dolor,
amargo como la victoria,
frustrante como el orgasmo,
como como y como
muera la poesia
viva la publicidad
pero no, hare una cancion,
que siempre queda mas molon.

Quiero intentarlo, pero
esto de aqui, no pretende,
es una oda,
una cancion,
sin sentido aparente, vaya por dios,
aunque, claro, ni que decir tiene,
- plena de contingut -
latente, pedante, de rima facilona,
poca-feina i post-modernia intelectual,
chin pon.

Esto que viene es destrozar una cancion,
que sexy, que dolça, que freda, wa yeah,
dicen los amigos de antonia,
y me pregunto, que coño tienen que ver estos,
con lo que estaba cantando yo.
algu canta, dic cantar, per no dir lloar,
" la vida es en els teus ulls"
si hombre, y que mas.

¿Y el resto del cuerpo?

Y todo esto mientras escucho musica electronica repetitiva,
inquisitiva, rapida, mordaz, joder
es el triunfo supremo del sincope,
¡sin co pe!
y la carente falta de sentido.

Frases para la posteridad


Dos frases que, yo SAMO, lego a la posteridad (a que mola el tono pedante)

"Si eres tonto, por lo menos se escéptico"

"No tengo amigas feas"
(Vale esta no es mia.. es de SUGAR RAY)

Saturday

Recuperant bisos FANTÀSTICS


Compay, Compay...


I'm going from Alto Cedro to Marcané
I reach Cueto, I'm head to Mayarí.
The love I have for you
I cannot deny
My mouth is watering
I just can't help myself.
When Juanica and Chan Chan
Sifted sand together on the beach
How her bottom shook
And Chan Chan was aroused.
Clean the dry sugar cane leaves
From the path
So I can get to that trunk
I want to sit down.
I'm going from Alto Cedro to Marcané
I reach Cueto, I'm going to Mayarí.



Entre això i la Foule n'hi ha per tornar-se boig.

Friday

ORANGE MOCCA FRAPUCCINO!


- Problema d'autoestima?
- No miri, crec que no va per aquí la cosa. Jo és que... m'autoestimo massa i tot.

El cuerpo humano


Camino, borracho, paro y pienso
escribo:
ahora soy poeta, y poeta es
el que lleva el dialogo en la bragueta,
el poema en una libreta,
del lado del corazón,
deambulo estropeado,
me siento en 100 lugares distintos,
el puto ímpetu de escribir,
y a 47 metros de casa,
exacticamente,
escribo:
yo, claro, no llevo la libreta del lado del corazón
pezón,
joder, solo faltaría eso
y no me conozco, estoy borracho,
con razón o sinrazón,
me quiebran las medias,
de mi propia maldad,
de mi puta conspiración,
ridícula, pero no me quejo,
demasiado,
y sintonizo con un canal estraño,
cena, gintonic y desilusión, ruedan por mi entrañas,
suficientemente dentro
como para llegar muy hondo,
para joder,
aunque suene de cutre, asqueroso,
por los siglos de los siglos,
amen

mi casa, teléfono

Thursday

Escolta Moldàvia


Aquesta frenesí continuat, aquesta adhesió incondicional a favor del príncep blau ens sembla una discrimació evident envers la resta de nosaltres.

Atentament,

El Príncep verd.





PS: En vers o en prosa, és igual.

Wednesday

El mileniarismo... ejem


Dialogo des-compensado


- Antonio, he encontrado a otro.

- Como que has encontrado a otro, ¿a quien? ¿A Jesus?¿Al papa?

- No seas cinico, ya sabes lo que quiero decir... he conocido a otra persona..y creo que me he enamorado..

- ¿Y que tal? ¿Es majo? ¿Folla bien? Nose.. ¿tiene pasta? ¿Va al dentista? Seguro que tiene una dentadura recta y perfecta.. y te lleva a cenar a sitios caros..

- ¡Joder Antonio!

- ¡Joder, Sara!

- Es que.. ya no estoy enamorada de ti.. nose.. nose que me pasa.

- Joder yo si, el papa te folla mejor que yo, nose, creia que estabas bien conmigo...

- Y lo estoy.. pero.. nose, creo que deberiamos dejarlo.

- Coño yo tambien, dos no estan si uno piensa constantemente en follarse al papa. Ya sabes que debe ser un pecado capital.. bueno nose, quiza no, es chuparsela a dios, en cierto modo. Debe ser como rezar..

- Joder porque eres tan jodidamente cinico. Que te jodan ¿sabes? Yo te digo que te dejo y no puedes dejar los chistes y tus subnormaladas. Eres un puto crio, joder, estoy hablando en serio.

- Ostias, ¿y que quieres que te diga? Felicidad y buen año. Si quieres me apunto a yoga o algo..

- Joder no pareces muy preocupado porque te deje.

- Claro que estoy preocupado, ¡la que se va a armar en el vaticano!

- ¡Ostias Antonio! ¿Eres subnormal o que?, estoy hablando en serio.

- Lo se. Sabia que me dejarias tarde o temprano, nose como has tardado tanto... Podia sentirlo, no me preguntes porque. Supongo que es como tiene que ser..

- ¿Joder y te conformas con esa mierda?

- Que coño te pasa, a ver, quieres irte con el otro o quieres seguir conmigo, te lo pongo facil y si por poco todavia sere yo el cabron.. joder.. Si quieres irte vete y dejame en paz.

- No, es que estoy hecha un lio, nose..

- Joder no se que hacer en estas situaciones, a tomar por culo o intento decirte que te quedes porque te quiero, y es verdad joder..

a Belén castores...


"Les persones vulgars hi veuen ben clar,
només jo hi veig tèrbol"
Laozi


No puc entendre la conformitat.

M'és incomprensible que algú es conformi amb la vida que li ha tocat, a menys que aquesta t'hagi guanyat els 13 rounds de la batalla i estiguis esdentegat i abatut: de tornada i plegant veles. M'és incomprensible el conformar-se a no ser que tinguis un hereu ionqui, la filla t'hagi avortat dos cops, el mitjà t'extorsioni i la dona et cridi histèrica perquè fas l'última [l'última collons!] mentre el més petit de la casa fa de Tarzan a la làmpada del menjador.

A la resta de casos, conformar-se és rendir-se, i rendir-se és de covards i venuts: de gentussa.



El conformisme que més m'irrita, però, és el de la gent jove. Els paios de 20 anys contents amb la seva feina de merda, que els tracta com imbècils, subnormals, retardats, disminuits o discapacitats amb tasques on els malaguanyats "dependents" no en tindrien ni per començar; les parelles de 23 contentes amb el zulo que han aconseguit hipotecar, mentre el sostre els cau a trossos i les parets tenen Rothkos d'humitat. I per sobre de tots, els individus que es conformen amb una parella mediocre perquè no han tingut la paciència ni han gastat l'energia necessària per trobar algú millor.

Ja els veus. Sí coi, és fàcil.

Hi ha parelles que encaixen. Que brillen junts. Que s'estimulen, i plegats les seves personalitats es multipliquen exponencialment. Dos individus que si eren bons ara són magnífics, i que, tret de les discussions que, velis nolis, tots tenim, junts formen un tàndem collonut. Siguin del color que sigui, de la tribu que toqui, els reconeixes. L'un per l'altre.


Llavors hi ha els que no encaixen ni al cinema còmic. El gordo y el flaco en versió existencial. Que veus que no, home. Que on aneu a parar. Que com a broma d'acord, com a conseqüència d'una taja monumental encara, però en fred la cosa és al·lucinògena. L'un és un encantat i l'altra no, l'una és brillant i l'altra no llueix ni amb Pronto... Parelles que s'apaguen l'un a l'altre, i que es mantenen unides per aquell mecanisme de cargol i rosca que la natura ens va regalar. Reduir una existència esperançadora i infinita per una feina mecànica, monòtona i fugaç, posar i treure posar i treure posar i treure, amb parades per eixugar el cul a la canalla.


Vendre's per un tros de carn.


Judes en va treure força més.

Monday

Gintònic mon amour


All the kids wanna sniff some glue
All the kids want somethin' to do.
Ramones





Avui és un d'aquests dies en què m'encantaria tenir un bloc mocador. Un d'aquells antres decrèpits, plens de regalims enganxifosos en diversos graus de solidificació, fascinants pous de brams i gemecs, una cripta de lamentacions 24/7.



O un bloc coixí, per mossegar-lo i cridar, i deixar-m'hi alè, jing i qi, i en acabat, com sortint d'un síncope, colpejar-lo foll, fins que cedeixi -ell- per acabar abraçant-m'hi com si d'un bloc de la modalitat anterior es tractés.



O tenir un bloc Mi primer diario Fever, amb candauet i un toll de confessions: les d'amor en boli bic rosa, les d'amics en boli bic verd. I amb dibuixos, retalls de la Superpop i les entrades de cine de fa tres setmanes, quan els pares em van deixar anar-hi amb tots els de la classe... entre ells l'Enrique, que em va magrejar de valent, només per sobre, això sí. En un bloc d'aquest tipus avui hi deixaria la pàgina en blanc: encara no tindria boli bic negre.



O si fos un punk de la vella escola [no d'aquests de pares rics] avui em tallaria les venes, però en broma. Pillaria una caraja monumental, intentant fotre'm alguna cosa més bèstia però sense insistir-hi: no tinc ni un xavo i el whisquet ja baixa bé. A cada glop, en silenci, avaluaria una manera diferent de matar-me sentint la cremor de l'alcohol a la gola. Cap a les quatre, en Mike i la Trixi -Miquel i Teresa- es posarien a follar al vell mig del local al sentir la seva cançó [Now I wanna sniff some glue]. Voldria aprofitar per fer-me una palla tranquil·la, però seria en va veient el rigor mortis que em penja entre les cames. Ja m'hauria decidit: tallar-me les venes. Però, merda, al lavabo només hi haurà xeringues. Acabaria adormint-me contra la nevera, i em llevaria l'endemà amb les llepades espitoses del gos d'en Johnny, que hauria trobat alguna paperina perduda. Obrint la finestra, pensaria "Hòstia, fa bon dia" però a l'instant la realitat se'm faria evident:

"Collons quina ressaca".




La vida sexual de la antigua China




A mi la extravagancia sempre m'ha semblat cosa de gent poc treballadora...

i no ho repetiré més:

En Vila-Matas no té res a veure amb Andratx.

Please bang my wife




NOTA: No hi ha cap relació entre títol, contingut del post i la meva persona... pels que la cercàveu.

Sunday

1


A
quien
coño
hay
que
matar
/
chuparsela
para
exponer
en
una
puta
galeria
comercial
coño.

Moleskinerie


"Regala records"
Publicitat massa lúcida



Inequívocs

La distància ens fa ferotges. La proximitat, terribles.
La constància ens enfebra. La inconstància ens atrofia.
Inspirar empresona, expirar allibera.
La bona voluntat que és agre. La mala llet que ens vigoritza.
L'amor que mata, la ferida que sana.
L'impossible palpable. El possible fugisser.
I tota paraula m'irrita,
i tot silenci em cou.

Existir i desexistir, les dues cares
d'una moneda... fora de circulació.


NOTA: El títol no té [massa] recochineo.


i un altre...



El diable ho té tirat, amb mi

Avui pagaria tres ànimes per poder passejar per París.


Teletransportar-me al Champs du Mars
i allí fitar-la, imponent, aguantant la respiració,
viure el Quai Branly sota la pluja fina,
sentir al Palais du Tokyo els reis mags a l'estòmac.
Baixar per Avenue du Président Wilson essent de Gaulle per uns instants,
pujar per Avenue Montaigne i somiar amb el Plaza Athénée il·luminat,
èxtasi als Champs Élysées, monumentals,
petits i grans Palais entre petits i grans bassals,
llàgrimes fins a la Concòrdia.



I morir-hi.

Radiant.



Podeu fer-vos les mateixes palles que jo amb Google Maps... Una delícia!
[Malgrat el Branly no aparegui ni construït!]




Bola extra:



Deixant-vos-hi la vista tastareu les gotes de pluja...


Can I walk you home?




- Tú no tienes valores. Toda tu vida es nihilismo, cinismo, sarcasmo y orgasmo.
- Sabes, en Francia con ese eslogan me harían presidente.
Deconstructing Harry




Sangoneres a l'estòmac amb música de Dragones y Mazmorras. Actors desenfocats. Certificats que són mentides, mentides que són veritats. El millor gag de Woody Allen que és la seva pròpia existència. Mosquits under LSD. Surfistes a càmera lenta. Defecacions termonuclears. Analfabetisme institucional.


I la culpa de tot: en Montilla.




No, va dir la tònica.




Títol per al proper poemari: Bec molt poc.
D'acord, prou parafrasejar en Sostres.

Saturday

inspiracion, expiracion


- Quien eres?

- Joder, quien puedo ser, ¿campanilla? Soy tu musa.

- Eh, pero..

- Si, veo que te esta costando escribir y he venido a ayudarte, soy tu musa.

- Pero bueno, que quieres decir.. que existe eso de la musa i la inspiracion o que me he pasado con el vino..

- Claro que existe la inspiracion, algunas veces, Balzac se lo hazia solito pero en fin, ya sabes como son esos franceses..

- Si, recuerdo lo del sombrero si.

- Bueno pues a escribir. Podrias empezar, por el bloqueo del escritor, porque te cuesta escribir, existencialismo, quien eres y toda esa mierda.

- Tu crees, nose.. con tantas palabrotas no pareces una musa.. pareces una teenager de esas punkies.

- ¿Bueno que esperabas? ¿A Virgilio? Esto no es el infierno y desde luego tu no eres Dante..

- Bueno es una mediana ciudad de la periferia..burgeses, tiendas, tiendas, burgeses y ah si, intelectuales pedantes..

- Bueno, bueno, no te pongas asi. Que pesado.. Yo me largo, malditos intelectualillos de boquilla... y izquierdosos encima..

- P, pero...

Antoni Tàpies - Obra recent '06


Wednesday

Live


A quien se le ocurre pasar las navidades en un clima tropical...
Kevin McAlister





Quan inventin la pastilleta de l'orgasme deixarem, per fi, d'emmerdar-nos les mans.

And that was it..


Uno de los grandes misterios de la humanidad...

Que coño dice Begby en esta escena en VO¿? Sera scottish...



Trainspotting, un clasico post-moderno

domingo noche, lunes por la mañana


domingo noche o lunes, no se
siete y veintitrés de la mañana
y estoy en can su puta madre
cojo el primer tren que aparece
me da lo mismo
yo voy borracho y despertado
pero no tengo peor cara que toda esa gente
currantes, amas-de-casa con imsomnio, estudiantes
es el tren de los ojos cerrados
caras rotas, sonrisas desgajadas
como una puta mandarina
quien tuviera ahora una mandarina
joder

desayuno, bocadillos fríos
y uno se cree poeta

Tuesday

Presentació de L_OI




El que aguanta la gent gran per quatre cacahuets i una mica de ratafia.


Monday

Goldbergklaviervariationen


Recomiendo, en vez de la famosa grabacion de Glenn Gould de las variaciones Goldberg de J.S. Bach para piano, la de Jacques Ogg para clavicordio, mucho mas tosca, menos moderna y mas expresiva. Eh, a mi modo de ver.

Canto a la ciudad


y en el tren, me sobreviene
el poema mil veces pensado sobre la ciudad
de pronto dejas atras los cuatro campos
que todavia quedan, y la periferia
y empiezan a sucederse
edificios, fabricas, iglesias
gente, mucha gente
toneladas de gente, arriba y abajo
y entro en la ciudad
un horizonte desaparece,
otro se abre
y se pone el sol
ya estoy en la urbe
repleta de luces
que me abren paso hacia el clitoris humano,
como unos muslos, agradecidos
a traves del oscuro tunel
hacia las entrañas de barcelona
la realizacion humana
supermercado de la libertad
para el bien y para el mal,
para herir y ser herido,
para soñar
y pienso, joder, nunca entendi la epopeia campestre
bucolica
alli, estoy solo
aqui, todos somos igual de gilipollas
estoy arropado
estoy en casa

Antipasti


No góndola no Venice!
Gondolero



Seré antiimparable fins que ningú em pugui aturar,
antisistema fins que me n'aconsegueixi alimentar,
aniré contra les grans editorials fins que em publiqui Quaderns Crema,
seré antiespanyol fins que m'hi tradueixin,
renegaré de El País fins que hi escrigui,
defecaré en els clàssics que no entenc,
banalitzaré les noies que no puc aconseguir,
relativitzaré allò que més estimo.

Me'n riuré dels grans restaurants fins que me'ls pugui permetre,
em conformaré amb albergs pudents fins que pugui tenir llençols de seda,
criticaré la mediocritat per desmarcar-me'n:
seré anti-tot fins a conquerir el món.




Penes i penis
pengim-penjam
peti qui peti
pot petit
Genís Cano




I en Glenn Gould tocant les variacions de memòria.

Com si fos un japi berdei tu iu.