Anar i venir

Anar i venir, anar i venir: qüestions de perspectiva.

Per part meva, abandono els cinc-mil-dòlars, que com a mocador ja mereix un suïcidi assistit, i continuo a un altre bloc, que intentarà agrupar tot el que escric i us estalviarà viatges a la recerca de l'últim deliri.

www.albertforns.cat

Dic adéu a en Jean-Michel, retorna en Mark. Tot canvia i tot és el mateix, com sempre, vaja.

Cancion de despertador

-Benito Kamelas- He decidio (algo mas que una cancion)

He mirado al sol con cara de no haber dormido
y me pregunto que se ha jodido que ya nada es igual.
He buscado la inspiración leyendo a un poeta que abriera en mi torpe cabeza mas puntos de estimulación.
Y destruyen los bosques , contaminan los ríos no importa si mueren no dan beneficios.
Arcenes repletos de perros, masacres, maltrato al mundo animal.
No importa que haya hambre en el mundo, las guerras que sigan haciendo mas triste la vida,
he decidido volar.

He decidido darle portazo a otra fase de mi vida,
que es buen momento para iniciar otra partida,
en la cadena he colocado otro eslabón.
Me dado cuenta que es mas sincero ser falso con uno mismo que no asfaltar con los recuerdos del camino ,
ahora me queda convencer al corazón .

Pero como le digo al que tanto ha luchado que lo hace día y noche por cosas que ya ha abandonado.
Quiero que seas el que baila cuando llueve y des abrazos cuando pierdas los papeles,
que seas tan claro como un pacto con el mal.
paz en la hoguera que nos renueve y destruya los rencores,
al ver la vida con los ojos de colores no te das cuenta de que no quieres tu cambiar.
Mirando al cielo puede ver que aquel azul no iba a volver
da igual que pienses si en mi vida ya no cabe la ilusión.

En un instante oír tu voz de nuevo he vuelto a ser yo y he decidido que el que mande siempre sea el corazón.

Una llamada me basto para sanarme, oír tu voz fue para mi el mejor jarabe ya no duele tan solo quiero bailar.
Me dado cuenta que aunque en la vida aparezcan nubarrones ,
daremos saltos, bailaremos sin temores y te agradezco que me enseñes a mirar.
Mirando al cielo puede ver que aquel azul no iba a volver da igual que pienses si en mi vida ya no cabe la ilusión.
En un instante oír tu voz de nuevo ha vuelto a ser yo y he decidido que el que mande siempre sea el corazón.

Partir i viure o bé restar i morir

I vas tirant, menjant-te els nos i empenyent la vida minúscula, convencent-te que l'avui és emportar-te els trastos menys lletjos d'aquest mercadillo d'insignificances, empassant amb ràbia la cantarella neoimbècil que ven la realitat com l'únic que veritablement tens, com l'única cosa certa. Si l'ara ho és tot n'hi ha per posar-se a bramar, penses quan caus, però t'aixeques i continues traginant hores amunt i avall, engranatge desnatat.

Avui vivia o minivivia, vist així, i m'anava bé, no et pensis, em distreia amb els no-resos i per unes hores no tenia la consciència del buit, per unes hores oblidava que existeix l'abisme i vaig comprar-hi el pis a tocar. Llavors ha estat anar a agafar el tren a Catalunya, en aquell hall gris i pudent, i començar a recordar aquelles tardes d'hivern en que t'hi esperava, aquelles tardes al costat de l'enorme rellotge d'agulles esperant-te, frisant per veure't, l'infinit en el minut o dos tard que sempre feia el teu tren, i tu pujant les escales mecàniques, amb aquell abric marró fang o amb aquell altre de taronja publish post, acostant-te cap a mi somrient, com si sonés Damien Rice, com si jo fos en Jude Law i tu fossis -de fet ho eres- la noia més perfecta del món. Recordo aquells cinc, quatre, tres dos un segons fins que m'abraçaves, i sempre ens abraçàvem amb força i urgència, com volent recuperar en trenta segons les hores que feia que no ens veiem, i llavors submergia el nas als teus cabells i t'olorava, gustos i colors que encara ara em trasbalsen. Els entrants abans del banquet acabaven amb un petó dolç, universal, dinosaure, que no sé com t'ho feies però sempre tenia el rastre d'aquella primera vegada.

Cigrons per botons...

Com cal!

Una illa qualsevol

Com hi ha el fill sense els pares
i els pares sense el fill
Ovidi / Estellés

Sóc a l'illa i plou.
Plou a les platges, plou a les cales, plou a Sant Ferran, plou en aquesta petita casa eivissenca, plou en aquesta petita habitació infecta amb mosquitera a la finestra. Jec estirat al llit de sempre, tan dur com sempre, hipnotitzat amb el ventilador que, lentament, giragonsa sobre el meu cap. Sóc a l'illa i plou i sento la pluja per la finestra colpejar avorrida la claraboia i, unes octaves per sota, colpejar avorrida els cotxes aparcats al carrer. Sóc a l'illa i plou i penso que se m'estarà mullant la bici de lloguer, aparcada al carrer del darrere a tocar d'un fanal prou prim com per fer-hi passar el cadenat. Sóc a l'illa i plou i penso que no deuràs treballar, avui, o potser sí i et mullaràs traginant plats, el cap xop la brusa xopa les sandalies xopes i els peus xops, tota tu xopa i divertida, que aquests dies passats per aigua acostumen a ser memorables. Sóc a l'illa i plou i penso que en Pepe o el nostre Pepe deu estar mirant la pluja des de la porta de la fonda, amb l'Estrella de sempre a la mà, mentre sona algun disc vell d'en Bob Dylan o d'en Tomeu Penya. Sóc a l'illa i plou i penso en la Verdera, en la cridanera Verdera fent el sopar i cridant a la filla i la filla, que és igual de lletja i igual de cridanera cridant-li de tornada a la mare, i el marit des de la tele que també crida que no cridin tant que no li deixen veure la tele i els tres cridant com bojos, cridant tant que no senten la pluja ni s'adonen que plou. Sóc a l'illa i plou i penso en el poeta al seu apartament de sempre a Es Pujols, vestit de rigorós negre i fent una cervesa, tot cerimoniós, amb aquella mirada d'assassí en sèrie fitant l'aiguat i aquell somriure ultraformal que reté tots els sospirs del món. Jo el penso a ell i ell pensa en Fonollosa, el seu amic Fonollosa, a qui va conèixer un dia de pluja com aquest. Sóc a l'illa i plou i la penso a ella dalt d'un mehari o dalt d'un vespino o empenyent una bici i quedant-se xopa, que tant li fa, la penso giragonsant de felicitat, com el ventilador dalt del meu cap, exprimint la vida i deixant-nos eixuts i sense literatura pedalada a pedalada, pedalada a pedalada camí de l'apartament i de la felicitat als braços d'aquella pàtria que pedala davant seu. Sóc a l'illa i plou i penso en els pescadors arreglant xarxes silenciosos, cigarret a la boca, i penso en la italianada bevent i ballant sota la pluja al Blue Bar, i penso en els quatre que vagin en ferry, a aquestes hores, patint la mala mar, i penso en algú que, com jo, jeu sobre el llit, sobre els llençols blancs i escolta la pluja com cau. Sóc a l'illa i plou i penso en Roberto Bolaño i aquella nit d'inundacions al càmping de Castelldefels, fumant la nit a la caseta del guàrdia d'aquell càmping que ara volen tancar perquè no compleix les normatives i que va sortir a les notícies el darrer dia de la temporada perquè els campistes s'hi manifestaven. Sóc a l'illa i plou i penso en mi sota la pluja fent una volta, allunyant-me cent metres del nucli urbà i perdent-me en la foscor sòlida d'aquests verals, entre grills, la pluja i els fars intermitents d'alguna motoreta.

Happy as a family guy

Definitivament, la meva nòvia haurà de ser com l'iPhone, prácticamente perfecta en todo. Només em faltaven pàgines com iPodseries per acabar de perdre el cap i declarar-li amor etern. D'acord que és molt més jove i bonic que jo, d'acord que té molts més pretendents dels que tindré mai, d'acord que els amics, envejosos tots ells, en malfien i em diuen que algun dia me la fotrà o em deixarà tirat, potser si eh, potser si, però què voleu, vosaltres no ho enteneu, ens hem enamorat i l'amor no admet condicionants. Mentre acabem d'arreglar els papers del matrimoni -ell insisteix en fer separació de béns, jo celebro el detall però li dic que no cal- intento escriure una mica per tots aquells i totes aquelles i tu que em llegiu i m'ompliu l'inbox de correus demanant més literatura.

L'altre dia pensava que tothom té la seva Formentera, ben mirat. La meva era ella i vaig anar-la a buscar allà, a mitja hora en ferry d'Eivissa, a moltes pedalades i cales i figueres i meharis de mi. La seva Formentera, en canvi, és a Mallorca, i com a bona creient hi peregrina tan com pot. La Formentera d'aquella altra noia sóc jo, per molt que ella dissimuli parlant de Taveurni, Kadavu i Rotuma. I així continua la roda, sempre desagradable, sempre gastant dies pensant en demàs que no vindran, com un trenet d'aquells que fan els homos a ses orgies, on segur que mai no encules a qui vols. També podríem dir que Formentera -o el paradís, oi?- no és un lloc sinó una persona i quedar-nos tan amples.

Si la vida fos un supermercat o un taller de tunning, escoltar seria de les peces més cares i follar es vendria a preu de saldo, en caixes i caixes i més caixes i crits de gitana a un euro guapa. La cultura estaria en un racó, i si a sobre vols que toqui el cello, llegeixi russos i et faci riure, l'hauries d'encarregar d'importació.

vedremo

En el follar, tampoc cal sobrevalorar el cerimonial. De vegades si que vas al Liceu i et vé de gust tota l'escena, el pensar-hi de bon matí, triar la roba més escaient, repàs al libretto i flautí d'ibèric, reverenciar la simbologia, vaja, arribar aviat a l'últim amfiteatre i pensar en la moral i el luxe enfonsat a la butaca burdeus mentre l'orquestra encara afina. Però de vegades no estàs disposat a aguantar els tres actes i tota la mandanga i de bon matí, encara en pijama, t'enxufes el Vedremo a tot drap pel tros del non morire, resisteixes el tsunami i ja en tens prou.

teles asfàltiques

Sóc generós a posar vuits i nous, però els que em coneixen saben que no gasto deus. Ni gasto els frens ni arrisco al màxim ni em deixo tacar per la vida, així en general. Si em sóc sincer, només m'he arribat a deixar la pell un parell de cops, i sempre per dones. Un o dos deus a la vida garanteixen que, aquell qui el rebi, se'l mereixi de debò.

La bella dorment

Amido tauts i controls d'alcoholèmia, xuto cerveses a euro esgotant paciències belgues. El cervell és un xup xup còsmic on esclaten singlots i hipoteques. Els pits operats també són pols i s'hi convertiran. Demà serà llevar-se bella dorment, ullar el món i maleir al príncep dels collons.

antisistema

Des del 17 de setembre que en Robin Banks és el meu ídol personal, robant a caixes i entitats bancàries i donant el botí a iniciatives antisistema. Un heroi clarivident sacrificant-se perquè un altre món sigui possible. Bravo, no tinc paraules. De fet la seva experiència m'ha colpit tant, m'ha arribat tant endins que he decidit posar el meu petit gra de sorra per la revolució. M'he comprat un iPhone.

ferros a la boca

- Sí no sí no no no sí no. No.
- Ok, cap problema.
- Bueno no, sí.
- Si?
- Sí.



Agafar el metro i dissimular, ofegar els dubtes a paraules, parlar parlar parlar parlar de res i de tot, feina, oci, futur i família, propera parada, Urquinaona, preguntes i més preguntes en plan periodista i tu respostes i més respostes en plan entrevistada. Temps de neu.



Entro primer a la teva habitació i em descalço. Les teves últimes paraules "ai, no tinc res endreçat, blablabla" es fonen. Una llum somorta traspassa les cortines. El silenci ressona. Matí de tardor. Asseguda al llit, em mires. Jo em trec la camisa, descordant-la botó a botó. "Ai, que fred" dius mentre la deixo sobre la cadira.
Ric.

Més Ramon Casas

Em convocaves amb un e-mail formal d'aquests tan teus, encuriosit t'esperava a la cantonada de sempre i pujava al teu automòbil minúscul, que ens duia al poble del costat. Allí no hi havia arbres ni torres ni passejos, només un pis molt blanc i molt vell i molt nou a la vegada, de llençols sobre els sofàs però ni mica de pols. Em deies que Mallorca ja no és el que era i que preferies Granollers, adoptar-me com a company de viatge. Davant la meva mirada incrèdula, deies alguna cosa així com que de debò, hi he pensat molt, tindré paciència amb tu, seré capaça d'esperar-me fins que m'arribis a entendre. Llavors s'ha acabat la cançó que sonava i l'iTunes no ha tingut la delicadesa d'empalmar-la amb cap més.

gleva

follar per fugir

Hi ha dies tan curulls que vessen. Prendre un Vila-Matas abans d'esmorzar, per exemple, i acabar la nit amb ell, recordant els consells d'un savi cavaller rapat que es carteja amb l'inefable i m'adverteix de la perversió de citar -per exemple Duras- en segones núpcies. O l'absis de Santa Eulàlia d'Estaon després d'un cafè inestable i no plorar i els Vayredes Friedrich i La mandra i Por encima de mi cadáver i els Moulins de la Galette de Ramon Casas i aquell interior a l'aire lliure en directe, amb aquella llum acollonant, d'au va, fot el camp d'aquí rebentasomnis despietat. Perquè llavors diguin que la Tita Cervera és estúpida. I follar, collons, i follar, que viure sol està bé però follar és agradable i va bé pel cutis i la resta del dia és coll avall, com un martini blanc mirant el mar al Rafalet, i no et mengis el tarro que tornarem a acabar malament. I arribar tard a la feina i marxar tard de la feina i passar la tarda a un terrat de Ciutat Vella conjugant impossibles en silenci i pidolar veritats i perseguir poetasses i amagar que hi ha muses que m'obsessionen com és obvi i natural, cony, com li passa a tot bon escriptor, recony, però no fa de bon cavaller preguntar-ho i menys davant la família vinguda d'Itàlia, prengui'n nota, cipayo. I al manuscrit no se'm nota. I gintònics i literatura i acaronar-te amb la justa mesura, explorant la recent descoberta tendresa postcoital -sobre això encara haig de reflexionar-hi- i un furgó blindat que esclata, que això és com a la faràndula, on tothom folla amb tothom menys amb qui vol.










I als plagiadors que els mati déu, que els xapi les impremtes i enfonsi les galerades.

El café de Perec

El gat diu miau i el gos guau.
Veure i escoltar.
Jordi Pope

Veure i escoltar i percebre negror i silenci. De vegades la pólvora s'esgota. Dormir, descansar, no pensar. O obrir l'últim Vila-Matas -sí, aquell que deia que em reservaria fins a Santiago -sí, marxo a Santiago, nye-- i llegir un parell de minuts, fins a "digan lo que digan, Francia es fantástica" i començar a maleir amb una intensitat única, d'adolescent ple d'energia, al maleït creador de móns portàtils i sandvitxos literaris, que amb el cuento d'anotacions breus i volubilitats diàries, s'ha passat al món dels posts i escriu delicioses anotacions esgarrapades, prou intenses com un gran capítol bo i prou breus com per no irritar-se amb un capítol dolent.

El pintor parla, sovint, de la sensació de no voler veure més Barcelós per allò d'anar trobant obres mestres i haver de dir "merda, ja ho ha pintat ell, això ja no ho podré pintar mai jo". Amb Vila-Matas passa el mateix, és com un mestre de barra de bar massa lúcid: t'hi sents atret d'una manera incommensurable i li pagaries totes les copes però, a la vegada vols separar-te'n per no acabar semblant-te tant a ell. Fugir del groupisme i l'adoració acrític. Això en teoria. A la pràctica, continuem devorant Barcelós i Vila-Matas fins que surti el sol.

Avui no puc escriure més.

El triangle se'l van passant, si no, crearíem un monstre.
Mostra d'ús correcte del si no/sinó

Nit Sigur Rós total, fugint d'uns fanàtics de la tenora que estan assaltant el 33. No ho sé, aquests gemecs estrangers són molt meus, de balena que pateix i que s'enyora i deixa anar un gemec, com les del Batiscafo. De debò, crec que Antònia Font hauria de treure un disc més fosc, més fúnebre, un disc de plorera total, de separacions i encostipats, seria el seu clímax com a grup, s'aproparien una mica més a l'abisme -que és la veritat- i, amb una mica de sort, els seus concerts estarien una mica més buits, que ja afarta tanta rasta, tant comunicador audiovisual, tanta pija happy i tant saltimbanqui. La vida és un anunci llarg i car, d'aquests de cine abans dels tràilers on deixen sonar tot el hit i el personatge té temps d'anar al lavabo o envellir. Molt Truman, molt de malalt de l'Oliver Sacks, però sí, ja veig tots els publicistes empolainats, ulleresdepastats, acabats de pulveritzar del desodorant, Facto Delafé ressonant-los a les orelles i tots allí reunits, fins i tot el que acabava la partida de pimball i ara venia, tots fent un brainstorming d'idees per mi, la meitat estúpides la meitat massa toves la meitat robades de'n Jeunet, i els búlgars escandinaus islandesos encara bramant, els pobres, quin desconsol, i jo a l'espera de la carta que digui què haig de fer i que m'agradaria que s'autodestruís al cap d'uns segons per fer-ho tot una mica més dramàtic i emocionant. Però no.

Sarrabulho

Estic molt content d'haver llegit el Rèquiem de Tabucchi, aquests dies, lleuger com aquell quartet de corda que assajava divertiments a la Mar Bella. Estic content perquè hi surt Lisboa, hi surt el Chiado, hi surt Pessoa i hi surten les espectaculars menges lisboetes, aquells peixos inacabables, delícies bastes, aquells entrants opcionals i indispensables, aquells guisats infinits de cara ruda i cor afable que ens servien portuguesos entranyables per quatre duros. Estic content perquè tothom diu que el llibre és un clar exemple de literatura gastronòmica, i allò que vaig presentar al concurs de literatura gastronòmica s'hi assembla, o sigui que de bones a primeres no em desqualificaran. Estic content per haver-me decidit finalment a llegir-lo, després de tants mesos poblant-me l'estanteria, potser per l'horrorós verd fosc Anagrama, que em tirava enrere, i estic content perquè s'ha revelat com una lectura divina, autoficció lliscant, i dolça, gens impostada ara que m'arribarà el Vila-Matas i tot serà més difícil, menys festiu, més treballós, d'una altra manera. El problema amb Vila-Matas és aquest, potser. Em suposa un esforç, com posar-me escriure. La recompensa és majúscula, però aparcat en pujada i en primera, costa evitar la calada.

què relatiu

Visc obsessionat amb què res trenqui el silenci.
El fi mosaic del fons. L'espectral blavor de l'aigua.
La fosforescència de la llum subaquàtica.
A la superfície els arbres dansen, irreals.

Submergir el cap sota l'aigua i aguantar.
Aguantar.

Vida de poeta

Cada dos anys o així, topo amb un pirat, amb un psicòpata, amb l'enèsim malalt mental que s'obsessiona amb mi i au, no me'l trec de sobre de cap de les maneres. Suposo que a tothom li passen, aquestes coses. A mi m'irriten sobiranament. No em calen nous amics i en tinc prou amb els meus desequilibris, o sigui que si algun dia veieu desactivats els comentaris, no us espanteu.


Bonica tarda, la d'avui. Passegem sota un sol neperià, europeu, que il·lumina amb gràcia, no fa suar i torna les fulles més verdes: una delícia. Ens arribem a les afores de Granollers, a tocar del polígon, on la jet set local ha aixecat un emmirallat edifici d'oficines coronat de pistes de pàdel. Gimnàs de luxe, cotxassos aparcats a la porta i cartells d'oficines a lloguer. Passejada parèntesis, abans hem fet el cafè d'havent dinat a la il·lustre fonda Europa, entre famílies modèliques i parets curulles de pintures mortes, i després hem fet una copa -jo un Vichy- a una modesta terrasseta urbana. Parlem de nosaltres i d'ells, de la batalla perenne, i desenvolupem una mica més, ociosos, la teoria del capitalisme social, aquesta complexa però en el fons vanal, senzillíssima xarxa d'intercanvis sobre la que construim la vida social. Tothom vol alguna cosa d'algú, tothom es belluga per interessos, i la veritable amistat no és en el més enllà sinó en el més enquí, en el revers de la partida, en les tardes en silenci, aparèixer en el moment just. En callar, en no donar mai copets a l'esquena, en no donar mai consells. Viure com una partida al penjat, com una prova de resistència, com una cursa per no defallir on els que ja ho han fet, els que ja s'han rendit es passen a l'enemic i, vampiritzats, t'obstaculitzen tan com poden. La tele contra escriure, el nostre deixar viure contra la seva militància de misioner. Quan has perdut l'esperança no pots esperar que algú encara en tingui. Tardes assolellades i ampolletes de Vichy com l'aguantar, com el resistir a la conversió. Dialèctica i literatura són les nostres armes, pintura i viticultura els nostres grans consols.

Els bons no guanyem mai.

Harry's Bar

és un cor,
aquest holocaust on camino
Sylvia Plath

Agafo un fantasmal Catalunya Express, robust, luxós, la limosina de l'univers ferroviari, i m'embolcalla en aquella escalfor d'ala nord segona planta: maternitat. M'instal·lo en una d'aquelles butaques i el Titànic ja es pot enfonsar. Remo en l'únic Tabucchi en portuguès -crec- i m'amarro al Chiado, Rua Garrett: Pessoa i champagne a Brasileiras, uns metres avall de les nostres escales de marbre. A fora és fosc, i per més que intento veure fanals i fars per la finestra no ho aconsegueixo, el vidre opac del mitja distància només em reflecteix a mi, gesticulant en va a la gàbia de Narcís.


Per tornar nitbus, avui empalagós com arrivals d'aeroport. El noi, ros i amb ulleres de pasta negres, espera el nitbus a Matadepera, ella l'abraça i l'abraça i l'abraça de puntetes. Quan arriba el seu (N63) criden un taxi. Abraçada, petó de cine, segona abraçada i un intent de tercera. Pobra noia, a la vida et faràs un fart de plorar.

Pinassa

Ja que de moment no avança -espero que el clima atlàntic li senti millor- en penjo algun fragment.

***

Aquella tarda, després de deixar-te al restaurant, vaig anar a descobrir alguna platja a la cara sud de l'illa. Tampoc va ser un gran esforç, de la carretera de la Mola al nord trobaves cales i sobretot rocam a un parell de minuts; si els trencants els agafaves avall, calia passejar una estoneta -que no passava mai d'un quart d'hora- per arribar a les platges del sud, molt més sorrenques. Després de pedalar, empassar-me la pols dels cotxes que venen, pedalar i empassar la pols dels cotxes que van, vaig arribar al mar. Lligada la bicicleta, vaig acampar allà mateix, a escassos tres metres de les onades. Era la típica platja de l'illa on, segons la norma no escrita que diu que tothom es banya com li dona la gana, famílies amb banyador convivien amb parelles nudistes com cristians i musulmans conviuen a Istambul, per entendre'ns: amb fingida indiferència. La tarda va ser càndida, estava cerebralment esgotat, fregit de tan xerrar-te, i vaig abandonar-me a també fregir-me per fora a base de sol. Estava mig endormiscat quan un soroll d'helicòpter va cridar la meva atenció i la de tothom a la platja. L'aeronau s'acostava des de l'interior i es dirigia a un iot que surava davant nostre. Va començar a aproximar-s'hi en cercles concèntrics, baixant cada cop més. A la coberta del vaixell dues noies i un vailet s'ho miraven, sense entendre res. Quan ens pensàvem que es tractaria d'una operació de rescat o alguna peliculeria de l'estil, vam veure que era una emergència una mica més heterodoxa. De l'helicòpter van llençar una corda i va despenjar-s'hi un noi jove, d'uns trenta anys. Duia un ram de flors a la mà, que al cap de pocs segons, a l'arribar a la coberta, va lliurar a una de les mosses. Ella va enrogir i li va fer un petó. Després l'aeronau va alçar-se, amb l'amant aeri encara penjat, fins acabar desapareixent. A la platja algunes mares romanticotes, amb llàgrimes als ulls, aplaudien tímidament.

The river Seine

Entraríem en silenci, t'ho asseguro, ens tancaríem a la teva habitació sense despertar ningú. Vale no, potser si que algú ens sentiria entre els teus viatges al lavabo i els meus viatges a la nevera i la teva dèria a posar el puto Dean Martin a aquestes hores de la nit. Però seria maco entranyable total, de plorar al recordar-ho, ens faríem els primers petons al ritme del C'est magnifique i només ens quedaríem amb els primers versos, amb el sneak peek de la cançó, i a l'hora dels plantejaments més existencials no escoltaríem, estaria intentant descordar-te els sostens. Com sempre m'ajudaries, i a partir d'aquí la cosa seria lliscant, suau, de nit de gala, de bateau-mouche Formentera de nit, silencis de violins, bombolletes de rialles, memorabilia greatest hits: vivaç, senzill i daurat, com han de ser aquestes coses. El punt final el posaria el dormir abraçats, buits i plens a la vegada, satisfets, extasiats i immortals.

Negra nit

Tinc una taca de tilaka al llençol, record d'una nit boja a Gràcia.
Sota el llençol, sota la taca una altra taca, també roja i també record d'algú, al vell mig del matalàs.

nitbus

Time, there's always time

Al nitbus, carregat de gots que no em duien el nom, veig aparèixer i desaparèixer el reflex del conductor al vidre davanter cada cop que sobrepassem un fanal de l'autopista. Els neons del puticlub em donen la benvinguda a la pàtria minúscula i adormida. Després d'una breu caminada per carrers deserts, esquivant bòlits que segur, segur que em volen atropellar, arribo a casa. Escoltava Damien Rice com aquell qui passa fruites per la liquadora, i mirant el got mig buit em deia, convençut, que el problema va ser estimar-te amb totes les meves forces, posar-me el casc i pum! llançar-me al buit, home bala. La patacada de sempre, que en aquesta mena d'espectacles és collonut el work in progress però duríssima la conclusió. Jo convençut que enfonsaríem muralles i tu que t'esfumes i i jo que clong, pedra ridícula colpejant el cuirassat. Tampoc lamento la fugida, cadascú s'apedaça com pot, però de debò que em veia arribant a Jerusalem sense ni una estripada a la malla, de debò que em veia emportant-nos per davant muralles i infidels com una tempesta tropical d'aquestes d'ara. Inconscient, bàrbar, fonamentalista d'un amor fonamental, en aquesta mena de burrades creia... i encara crec. De vegades et ploro, però per rutina, ara ja no crec en cànonballs. Quan em vens al cap ric, recordant quan encara pensava que la vida es podia viure a pèl.

telegrama

Telefonada. Ja que m'han despertat, aprofito i m'aixeco. Badall. Passejo per la casa en calçotets, gratant-me la panxa. Badall. Vaig a la cuina, recorro al suc de taronja, que com sempre no és fred. No hi ha pa. Badall. La nevera de la Sara Baras és plena de marques blanques. Com ballava la mala puta. Badall. Poso en Cuní, és veure'l i imaginar-me'l al forn amb una poma a la boca. Badall. Miro correu. Badall. Crec que dormiré un parell d'hores més.

mantres llençols

Tenia una amiga que em venia la moto de "viatjar, conèixer gent, veure món, blablabla" com un mantra vital. I ella s'ho creia, ho duia prou interioritzat i ho repetia, suposo que per clavar-s'ho més endins i convèncer-se a ella mateixa a mesura que entabanava a la resta. M'ha costat uns mesos arribar a despullar aquesta idea, a desxifrar-la, a pelar-la com una ceba grassiana, i me n'he adonat que és un bluf, un topicàs barat i buit. -parèntesi: igual que hi ha els cartells de TEMAZO pels concerts, estaria bé un cartell TOPICAZO per portar a classes, xerrades o conferències tanco parèntesi-. Conèixer gent és la clau, la veritat que sosté el fals mantra sideral del "viatjar, conèixer gent, veure món, blablabla". Conèixer gent està bé, és obvi, i no s'ha de parar de conèixer realitats, realitats diferents, gent honesta, gent pobra, gent opulenta, gent perversa i gent transparent, està clar. Tot plegat enriqueix, però aquest viatjar pel viatjar que només és fugir no me'l trago, tones de CO2 a l'atmosfera -l'argument ecologista- per acabar emportant-te les misèries allà on vagis a petar. És aquesta infinitud de possibilitats la que ens encega, la barata propaganda del començar a una altra banda. Començar? Repetir-te. Abans la gent no viatjava, o canviava de comarca i ja feia el fet. Sóc el primer que ha al·lucinat veient deserts de sorra i muntanyes de neons, sóc el primer boig per les metròpolis, el primer que a dia d'avui ja té tres low-costs comprats per l'any vinent, però tampoc em cauen els anells de reconèixer que viatjar és fum, miratge. I ja no parlo del turisme, de viure els documentals com a substitut d'antidepressius, tornar a casa amb la càmera plena i, als bars, vendre de sensacions mai viscudes els tres anys següents. Parlo del marxar a una altra banda del món, a Tòquio, Galícia o Gao i intentar significar-te allà. Més enllà del procediment per eixugar-te el cul, els canvis només seran aparents, físics, circumstancials. El jo no canvia i les misèries són cadenes que mai deixem enrere. A vegades hi ha el marxar per guarir-te, la puta màxima que el temps ho cura tot versió distància. Però sobrevalorem el marxar, fins i tot quan sabem que aquí no podem quedar-nos. Per altra banda, el que fa Barceló pintant a Mali ho podria fer a Gósol o Seròs, ho podria fer a la Mina o Can Tunis. D'acord, no podria fer-ho idèntic, però el què faria aquí seria igual de bo que el que va fer allà, aquelles meravelles africanes podrien haver estat gitanes catalanes -Nonell- o acolorides andaluses -Fortuny- perfectament. El viatge té molt de recol·lecció, i ens entestem a recollir a fora quan el què cal és endreçar-se -que bé ho deia la Balma, és cert- per dins. Si viatgem per evadir-nos és més barat enxufar-se als documentals, i si viatgem per conèixer gent, potser que ens plantegem de gastar una tarda timbre a timbre, porta a porta a la nostra pròpia escala.

En fi, no he fet diana ni por asomo, hi tornaré un dia d'aquests.

Como los peces

Con la respiración apagada
Y mis escamas ajadas
Persiguiendo burbujas de oxigeno
y transformándolas en minifaldas

Pintando en mi charca podrida
el vaivén de tus caderas mojadas
como cantaros de miel que surgen de mis aguas

Emborrachado de licores
producidos del sudor radiante
de tus pechos
Y no respiro cuando me falta
el oxigeno que exudan los
vapores insanos de tu andar

Fuiste la reina del acuario
que empieza y acaba
en las húmedas cuevas de
mis chapoteos podridos

Y aquí me tienes en tu orilla
sacando la cabeza para encontrarte
olvidándome de respirar
para mandar mi cuerpo al diablo
y perseguir como un esqualo
el aroma de tus carnes

Y ahogado y moribundo
persigo el hedor de tus entrañas
Y el pesado viento que aplasta
el espasmo de mis aletas
cubriendo de barro mis letras

En clave de Blues

El blues tiñe mi piel
tan solo esta noche
y siento como me engulle
La sombra famélica
de tus ultimas frases

Clavas lentamente la daga
de decirme con ira
que nunca luche por ti
cuando eras el todo
frente a la nada

Y aunque estas con el
se que estas conmigo
Y vivo enfermo
adicto al veneno
de tus besos

Consciente que el roce de tu cuerpo
Fue el espejismo que tanto
alivió mis heridas pasadas
Forjadas en otras batallas
pero hijas de la misma sangre

Vivo sin freno
por haber perdido mi norte
Y cada día se tiñe
del azabache que ardiente
quema mis huesos

garrofes

(... Black satin)
Miles Davis

Et diré "si folléssim s'arreglaria tot" i em miraràs uns instants, entre perplexa i sardònica, per emprenyar-te com una mona segons després i etzibar-me un "què més voldries" punt final. Llavors continuarem passejant, parlant tu de la feina i jo d'escriure, tu d'escriure i jo de la feina, muntanya avall, jardins i fonts i telefèrics i més jardins i piscines i museus i més fonts i més jardins avall, parlant de tot i de res, com sempre, fintant-nos fins a l'últim round, ronroneig que essencialment és escoltar els rossinyols com canten en versió urbana. Potser acabarem sopant, amb la mateixa tensió estúpida de corda de guitarra mai tocada, i com és habitual, sepultarem aquest no saber què dir-nos sota muntanyes de preguntes, respostes i sermons mutus. Marxarem cadascú per la seva banda, revueltos però mai juntos, amb el conscient lamentant i l'insconscient celebrant aquesta absurda dependència que ens uneix. I jo continuaré pensant que si folléssim s'arreglaria tot, i tu continuaràs pensant que follant no arreglaríem res, i demà seré jo qui et donarà la raó, follant no arreglaríem res, mentre tu cediràs i acabaràs reconeixent que potser si que follant la gent s'entén.

Campanes de vidre

Sense tu, què m'importen els llibres?
Ramon Guillem

Afegeixo la Plath a la llista d'artistes que admiro i es maten. Els amics més propers comencen a estar fins al gorro d'aquesta teoria conspiratòria, i el pintor riu inquiet cada vegada que li recordo que, si veritablement vol jugar al doble o res i que la seva pintura ens digui alguna cosa, inevitablement haurà d'acabar matant-se. Però què voleu, miro a tot arreu i és així, sobretot entre els més metafísics, Rothko, Pollock, Staël. Aquells que s'aboquen a l'abisme i s'atreveixen a descriure'l, acaben llençant-s'hi. D'acord, alguns hi rellisquen, d'acord, alguns retornen amb vida, però en general quan t'hi aboques amb tota la teva energia -tot o res- hi ha poques possibilitats de sortir-se'n indemne. Per altra banda, almenys en l'avantguarda de la societat on vivim -aquells que no tenen tele, aquells que pensen- el suicidi comença a normalitzar-se. Si bé no fins el punt de celebrar-se, en qualsevol cas ja no es condemna com es feia amb anterioritat. (Sobre el suicidi i el retirar-se a temps, aquí he trobat una bona reflexió). Llavors hi ha els artistes més tranquil·ls, els del dia a dia, el que arriben a vells, els que no senten la necessitat d'anar més enllà, els que no es submergiran, trabuc en mà, a la foscor de la nit perquè han sentit sorolls fora la cabana. Són els ancians venerables, els que ens reensenyen a viure. També són els relativistes, és clar, la vida per sobre de l'art, la vida per sobre el que no és vida. Són els que ens aprofunditzen i fan l'existència més habitable... però no l'eixamplen. Defuguen els interrogants i les exclamacions, s'expliquen acumulant punts i seguits. Decideixen quedar-se a la parcel·la coneguda i conjugar-se cada any amb els mateixos verbs, pintar cada matí el mateix paisatge, el mateix retrat de Jacqueline. Per afegir més llenya al foc -avui estic dispers i no em veig ordenant-me- hi ha la teoria aquella que els sans mentalment no tenen mai res a dir, i que en una societat tan saturada d'experiències i narracions, només els alienats acaben concentrant la genuïnitat. Ho deia el mateix Ginsberg -tancat diverses vegades- en una carta a un company també tancat: "no em va estranyar quan em van dir que t'havien hospitalitzat; saps, fa anys que dic que ningú que no hagi esclatat alguna vegada a la vida pot pretendre ser realment bo".

shores of asian minor

50 x 70 cm
tecnica mixta sobre papel
2008

molta més tardor

I recuperes els pantalons llargs i tot plegat té un aire de tancar parèntesis, de sospirar i que surti un punt final, aire d'anar a un casament o millor encara, de la prèvia d'un casament, tot té un aire de cita amb una exnòvia que vols que et vegi guapo, desacuradament elegant, aquella elegància d'anar al Liceu i reivindicar-te jove i elegant, partícip de l'elegància malgrat t'atipis al shawarma a l'entreacte i taquis de tahine l'americana, aquella elegància moral del Liceu, d'anar elegants perquè podem i perquè ens dóna la puta gana. Bisons i tuls i xals en versió pantalons llargs i afaitat. Catifa de fulles a les Tuileries, marrecs amb abrics a la nòria i lluny, ben lluny queda el homelessisme militant d'altres temporades, et fas gran i la barba ja no enorgulleix, només delata, així que t'afaites per tu, per ells i per donar una benvinguda solemne a la tardor, amb qui hauràs de compartir moltes hores i no és plan que la primera imatge que tingui de tu sigui descuidat, vençut, rendit a les bermudes o els gayumbos, no pot ser que la panxa immaculada sobre uns boxers vells acabi marcant el to de l'estació. I passes la tarda assegut a la terrassa, sentint els amics xerrar, absort en ells i absort en tu i absort en aquest cel tan diferent que es pon a la meva esquena i veig reflectit en un edifici mirall, nyap postmodern de cristalls opacs que naixia per encabir-hi brokers i ara acull una perruqueria. Primera tarda de tardor -la tardor sempre és una tarda- absort en les vides dels altres, dels que passegen pel carrer o juguen a pilota o condueixen bòlits cap a enllocs. Lluny de l'abril i el somriure impostat de primavera. Lluny de l'hivern que glaça els rellotges. Lluny de l'estiu i l'amagar-se sota les pedres. Tardor. Tardor, sí, tardor, la meva estació.

untitled

alejandro santafe

tècnica mixta sobre paper
50 x 18 cm
2008

Segle XX

Anar i venir anar i venir anar i venir anar i venir anar i venir anar i venir anar i venir anar i venir anar i venir anar i venir anar i venir anar i venir anar i venir anar i venir anar i venir anar i venir anar i venir anar i venir anar i venir anar i venir anar i venir. O quedar-se.

Superar el punt de no retorn, avorrir-se d'avorrir-se, aquesta mena d'abstraccions... que no encara no puc comprendre. Créixer com començar a morir. Atrapar-te, o voltar amb tu, tenir-te a prop, vesprades rogenques i llars de foc, que viure sigui tan sols escoltar-te.

No és tan arribar a la meta com trobar el punt de sortida. Quan la suma sempre és zero, tant li fa la magnificència dels sumands.

d'enamorar-se així

Sentir que m'esmicolo.
Voler xisclar en plan grans moments, com als clímaxs de les meves grans tragèdies.
Veure la peça que et completaria, la quadratura del cercle, l'impossible llargament desitjat en una vitrina, somrient-te, i que no puguis tenir-la. Perquè no duus xavalla a la butxaca, perquè la botiga és tancada o perquè la joia ja duu un cartell de venuda.
Un cel tan diferent damunt ca meva.
Que tots els teus heterònims coincideixin per una vegada, i t'amenacin amb la vaga indefinida.
Que sàpigues que no ho aconseguiràs, perquè el món gira en direcció contrària i Papasseit s'equivocava, conxorxa espai-temps contra el "la volia i l'he pres".

En dies com avui, el Shakespeare tràgic sembla un comediant dolent.

Telèfon de contacte

Recuperes les nits de son perdudes i el dia ja torna a ser una realitat esfèrica, lluny dels jiaozis esguerrats, lluny de l'existència Botero d'aquesta setmana. Decideixes, per uns dies, deixar les excursions organitzades i llegir per lliure, fora pista, abandonant per unes setmanes les indicacions dels escriptors-guies turístics, Enrique i companyia. El dia que torna a ser dia: restaurats els valors de fàbrica, ser o no ser és qüestió de voluntat. O dit d'una altra manera: després d'una setmana de silencis, sona el danubi blau i tot té gust de començar...

soy un vocoder

73 euros per anar a veure la Pina Bausch els pagarà ta puta mare. Pensava, tornant del paisatge urbà més collonut que conec -bé, potser el segon més collonut- que amb això de la poesia passa com amb la música, que se'ns han avançat els matemàtics, aquesta xacra asocial que tolerem per pur relativisme, com els okupes, com els registradors de la propietat. D'antuvi tots cantàvem, sense importar-nos si entonàvem o no, cantàvem i fèiem gresca i allà ens hi deixàvem la veu i els músics vinga a fer ritmes i a colpejar rocs i tot plegat era una farra, rave plistocena, tots érem feliços cantant perquè cantar era natural, el que havies viscut, una realitat semàntica, que dirien els epistemòlegs. Però van venir els putos grecs, tan avorrits i plastes com sempre -l'última, el yogur grec-, i van començar a comptar i van parir les matemàtiques, i els tons i les octaves i la distància entre les notes, que portaven a les mateixes notes en sí i a tota una formulació que t'obliga, per poc que tinguis un talibà d'aquests a casa, a callar sota la dutxa. Amb la poesia ha passat igual, la gent escrivia i saltiragonsava, versava i s'emborratxava sense pretensions, amb ritme i humor, però van arribar els metròmans, la trista llegió dels comptaversos -noucentistes- i vinga a comptar, vinga a detectar sinalefes i descomptar síl·labes àtones, vinga a transformar la màgia del vers en trista matemàtica. De veritat, des que vau arribar que aquí no hi ha festa i això és un avorriment suprem. Us aviso: em faré del Betis i llavors vindreu amb laments...

Va por ti

Quizás la prisa nos hizo hermanos
Sagaces de la búsqueda paupérrima de la palabra
Lacayos de almas cotidianas
Que nunca supieron encontrar mentiras
en oraciones lacerantes

Son nuestros demonios esos escritos,
que de forma cotidiana empujamos hacia las entrañas
Como dos "socios" de western desfasado
Vencemos como inmortales las sonrisas soslayadas
de faustos perdedores

Dejemos ya de culparnos encarecidamente
Nunca verán con los ojos adecuados nuestro arte
Son y serán mandriles, recostados en platea
los que susurran nuestras verdades
como si fueran poemas

Observa divertido, hermano como ellos se disfrazan
a menudo de trajes de hojalata,
Curioseando en sus lacados ropajes
las costuras acicaladas de su falso linaje

Nosotros ganamos la partida
mientras ellos siguen en la casilla de salida
Deja que jueguen como quieran
Nunca serán dueños de sus miedos
Ni aprenderán el oficio que tanto nos marco de pequeños

Muertos para sus ojos
Vivos y coleando para las féminas
Músculos y huesos de acero, que siempre
Rebotan al caer en nuestras aceras

escàndol, catàstrofe

A poques hores per l'examen, volto pel llit neguitós. No són les creus ni ningú, és el xiular de la locomotora, agut i desesperant, que ja no pot enfilar-se més octaves i serà estimbar-se o els meus timpans. Noto un formigueig pel cos, un formigueig literal, com de milers d'insectes clavant queixalada. No m'he mort pas, encara, serà cosa del llençol que se'm desfila a la panxa. Els grans déus em torturen. Vale no. Bueno sí. De fet em passa amb la literatura que, collons, és una puta excursió organitzada. Que sí home, que sí, que vas viatjant i els llibres són collonuts, amb unes vistes brutals, paratges únics de gastronomies estelars, però tot està tan senyalitzat, hi ha tanta botiga de souvenirs i tanta samarreta de record amb cita afectada, tanta postal, tants companys de viatge plastes i tanta cua per retratar-te amb el poeta mort de torn que tot plegat, acaba perdent la gràcia. Bé, només era dir això, tampoc vull allargar la metàfora. A l'altre línia m'espera la mandra amb les ungles pintades.

i trobar-te

deixalles de naufragi.
res no sembla important.
Garriga

Les gomes d'esborrar haurien d'estar prohibides. I el típpex. I la tecla que xucla. I els aqüeductes, el cotó de sucre o els mòbils amb altaveu. I els escalfadors, les ballarines o els verbs de broma: caducs complements de temporada. De fet, el mateix verb desaparèixer hauria de predicar amb l'exemple. Deixar-se barba homeless i esdevenir una ombra entre brics. En el fons la física tenia raó, la natura és sàvia i d'esmicolar-te no en treus res, només un puzzle infinit i un record massa borrós de tu mateix. Transformar-se, evolucionar, el camí passa per aquí, no per sobreactuar. No hi ha prou ponts, no hi ha prou papers de ballarí primer, i a més els forns nous són elèctrics. Reescriure's, tatxar-se, taques noves sobre taques velles, la Mona Lisa que en realitat era una natura morta.

Monumental

Ja sé que això meu és malaltís, de fan incondicional, però si s'ho curra s'ho curra...




(blog)

beaune

construir i enrunar.
Garriga

Tip de pujar escales sense baranes
i de baixar-les a les fosques per tu.
Pelegrinatges i causalitats circulars,
tatuatges, vestir ulleres fosques dins el cap.

i amb temps de sobres.

Sweet dreams are made of this

Fa escassos cinc minuts eres aquí amb mi,
retornada, i tot era dolç, dolcíssim,
com de primera vegada.
Giragonsàvem pel llit i xerràvem,
i jo tot tot tot t'ho perdonava.
Molt Walser, molt bíblic, molt conte de fades.

Al final arrencava a plorar i m'amanyagaves
com només fa una mare. Llavors un brunzit
de mosquit a l'orella s'ha infiltrat dins el somni,
i jo perseguia un rat penat enorme per la cambra,
com un energumen alienat i miserable.
Llavors no ho he vist, però eres tu que te n'anaves.






Ara la cambra és buida de tu i de mi.
Només aquest silenci que es conjuga sol,
brunzit de mosquit còsmic, atàvic,
que és eco de l'origen del tot: les campanades.

Borgonya 2008

Menos ropa, caperucita

"Vull una nòvia com la teva", li vaig dir l'altre dia a un paio, tots dos ben torrats de matinada. O potser no li vaig dir, potser vaig somiar-ho, fent malabars entre la pota i el llit, entre el ser i l'estar escassos minuts després de trobar-me'l. O potser ell no existeix i només veig murs allà on hi ha peatges o càstings, pagar o no, somriure i llestos. Potser sí que vaig sentir el "ti-ti" del teletac, el ya te llamaremos. O potser no era la seva nòvia, aquella, potser era un efluvi d'aquests que pugen com rots o bombolletes, com l'atur, la cotització dels Pollock o les vacances a Portugal. O potser ella no existeix, i allò que ballava era una refracció teva, conjunció atmosfèrica SLASH conxorxa dels homes del temps per fer-te aparèixer allà, tan blanca, remenant-me divertida. O potser no hi havia ningú, ballant a la plaça, només jo i el got i la barra, com sempre avorrida, i les ganes de manifestar-me. O potser no hi era ni jo, allà, ara que hi penso, potser només hi havia la lluna tota sola, sorpresa i dient "¿donde está la gente?" com a l'anunci aquell o com al videoclip de quan la Björk era jove i encara plorava.


En fi, els que escupen el vi em mereixen el mateix respecte que les bulímiques.

Compartir piso

Els estudiants de Comunicació de la Pompeu tenen Sophie Calle entre les lectures obligatòries, i segur que es queixen, "quin profe més fill de puta", "está en francés", "quin totxo" etcètera. La novel·la de Sylvia Plath és senzillament acollonant. Ja tinc bitllet comprat i pis emparaulat, ara em faltaria un corrector portàtil de castellà. Només els inconscients o els sobrats preparen un poemari al mes, i la meva és una perfecta combinació d'ambdues coses. Sempre desitjant ser un altre i finalment, quan t'arriba el catàleg, se t'acaben les pàgines i els models. La vida, que hauria pogut ser tantes coses i al final és... això.

niños perdidos

- No no no, no los usamos!
- Y entonces para qué los tenéis?
- Pues para no tener que usarlos!

the dark knight

Suetoni, que és un fill de puta
Estellés (de memòria)

És interessant que Vila-Matas Benjamin Coetzee Canetti tot déu vegi en Walser un escriptor que tendeix a desaparèixer, potser el primer gran desaparegut, “el más oculto de todos los escritores. Siempre está bien; siempre está encantado con todo", quan jo no puc deixar de veure'l allà, rere tanta alegria i jolgorio, amb un somriure impostat, omnipresent why so serious? de mercadotècnia.

Que sí, és clar, tots hi troben la cara oculta, "pero su entusiasmo es frío, porque prescinde de una parte de su persona, y de ahí que sea también siniestro” però per mi com més se'n va més se m'acosta, com més intenta desaparèixer més noto la seva presència. Suposo que la clau és aquesta i sóc jo que no ho he pillat, entre tanta nota al peu i tan review en anglès. Desaparèixer és aparèixer: desfer-te el text per mostrar-te amb tota la plenitud possible. Negatiu a mà. Molt Pollock, molt Lorca. Molt inquietant, molt fantasmagòric. Fantàstic.

matar mosquits

El mosquit que et xiula a l'orella és el que et pica

Tot el que escric s'assembla a alguna cosa, avui. Tot té connotacions, tot és massa, massa X o massa Z, em veig a mi mateix provençalejant la vitrina i no hi ha manera de treure'n aigua clara, només aquest pixum líric amb gust de fanta rara. Avui les nàusees són reals, tot jo puto a aigües estancades, a Puig i Ferrater, exactament així. El Walser m'està enfonsant, no sé on hi veu Cannetti "la temptativa incessant per fer callar l'angoixa". Però si és un altaveu com una soga! Gust de llibrot vell i amb mala vista. Ganes de tornar a Lisboa, de repetir-te en altres cossos, de tornar a pixar a l'aigüera. Com costa matar mosquits, com costa arribar a no ser res!

melangia carmesi

Lo bueno de ser pintor son esas extensas etapas temporales en las que uno olvida que es malo de cojones, que no tiene ni puta idea. Creo que es un metodo de supervivencia de la propia pintura, mantener ilusionado, vivo y trabajando, como buen virus, a su anfitrion.

tu no existes

mai no havia vist sushis en un casament italià

T'asseus al relleix d'una botiga de belles arts i els llenços blancs esdevenen premonitoris. Encarat al carrer Ferran, els minuts ressonen com una melodia lleugera. Veure passar el temps i la gent. Canells nets, no hi ha rellotges. Preciositats en sola plana que s'esmicolen metres enllà, belleses supremes que realment no existeixen entre l'omnipresent rebombori gris. Les lletges són transparents o avui no han sortit de casa. Gèneres discordants o atacs de cor, taques Twombly, sinalefes i logotips serigrafiats. Nassos operats, mirades que són càrregues existencials, vides que pengen d'un mòbil. Bosses d'American Apparel, de somriure fals com el Vuitton que portes. Abans d'aixecar-me i marxar passa un coll fragant que ben bé podria haver nascut el mateix dia que jo. Ganes d'aparcar-me, d'abandonar aquest anar i venir d'enlloc.

guimbada

Su cuerpo era un ocho mil
Life vest

Jugo a pòquer botifarra o bacarrà,
tant li fa, no en sé les normes
i llenço cartes i cartes i cartes
alienat.

Sé que hi ha quatre pals,
rossa, morena, pellroja i morena
i que una d'elles desexisteix.

Rossa i pellroja us assembleu
-mateixa cara, mateix somriure,
mateixa tragèdia terratrèmols ja predits-
i les morenes sou màquines del temps.

El rellotge em diu
que marxaré a mitja partida
i aquí no hi ha temps
ni per estratègies ni per tutorials.

Tirar, tirar, tirar,
creuar els dits, resar
i aquesta mena de coses que no faig.